_
_
_
_
NOVES CARES A LA POLÍTICA

La mare de la CUP

María José Lecha és una ‘rara avis’ al partit assembleari. El seu fill la va ajudar a veure la llum de la revolució

Cristian Segura
María José Lecha, regidora electa de la CUP.
María José Lecha, regidora electa de la CUP.Carles Ribas

María José Lecha té el perfil de sindicalista de tota la vida. Ocupa des del 1975 una plaça d’administrativa a l’Hospital de Sant Pau. Ha estat membre del comitè d’empresa del centre, ha donat guerra tot el que ha pogut i ara és la líder de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha moltes diferències entre el sindicalisme tradicional i la CUP, i Lecha sembla que encaixa més en el primer grup: la pell dura d’organitzar el front laboral, la veu aspra, potser de negociar convenis en passadissos plens de fum de tabac negre, la seguretat de treballar al mateix lloc durant 40 anys i la sensació que a ella, l’alliberament dels Països Catalans l’interessa menys que evitar el tancament d’urgències. Lecha no sembla de la CUP, ni per edat ni per trajectòria, i aquesta és la gran victòria del partit.

Lecha ha canviat molt i ho ha fet ràpid. Durant la campanya de les municipals admetia que fins fa poc encara no era independentista, no com Núria de Gispert, que l’any 2000 ja hi simpatitzava, segons va confessar dimarts a Catalunya Ràdio. Ara Lecha i De Gispert són independentistes fins al moll de l’os. El setmanari La Directa va publicar el 2013 un reportatge sobre el Casal Popular de l’Eixample, un magatzem okupat a Barcelona el 2004. Dídac Prat, fill de Lecha, infermer i membre de la CUP, va ser un dels activistes que van participar en la creació del casal popular. Lecha, a La Directa, apuntava la influència del fill en el seu canvi: “Jo creia que la participació en els canals més convencionals donava respostes a moltes coses, però quan el meu fill va okupar, em vaig adonar que ho feia perquè no s’ofereixen espais als joves per desenvolupar els seus projectes de manera lliure”. Tenint en compte això, té lògica que la regidora de la CUP fos la més estimada al debat del Consell de la Joventut de Barcelona, la setmana prèvia a la campanya. La majoria del públic eren estudiants que l’aplaudien a cor que vols, com si la volguessin de mare enrotllada que acaba les manis atonyinada per la Urbana, que participa en escraches a l’alcalde Trias i que vol legalitzar la marihuana que es fumen d’amagat.

Ser de l’esquerra radical no és incompatible amb vestir bé. Lecha vesteix millor que la majoria de regidors i està a anys llum de l'alcaldessa Colau. Porta roba esportiva diferent, adient a la seva personalitat, un estil per participar en un capítol de Friends o en una persecució a El mite de Bourne. Porta unes ulleres taronja que, com Trias, l’afavoreixen a l’hora de diferenciar-la, sobretot en uns temps en què a Catalunya per ser un bon català sembla que hagis de dur ulleres de pasta, ben gruixudes.

En el que no difereix de la nova esquerra, sigui Podem, Barcelona en Comú o la CUP, és en el llenguatge teòric que mama directament del socialisme clàssic. La CUP organitza les Trobades per la Unitat Popular i en publica vídeos resum molt ben editats. Uns vídeos que tenen un aire inconfusible dels anuncis de les converses de Banc Sabadell. En un d’aquests vídeos, del 2013, Lecha participa amb dues camarades de revolució amb apunts dits en veu baixa, amb un posat greu, de gran transcendència: “Com es planteja en aquests moments la lluita institucional? Abans de fer les nostres institucions només té una direcció, i és cap al carrer”.

De tracte amable i sense màscares, malgrat les seves idees o missatges contundents Lecha sap tractar tota mena d’interlocutors. Una bona prova va ser l’entrevista que li va fer l’abril passat la ràdio Equinox, un mitjà de la comunitat francòfona a Barcelona. L’entrevista va ser contundent en mala llet per part dels periodistes: “A les xarxes socials hem vist que només comunica males notícies i notícies catastròfiques. Per què?”. “Els partits d’esquerres comporten il·lusió i idealisme, però amb la seva candidatura això no es nota”. “Vostè està en contra de moltes coses... Quina esperança concreta li pot donar a la gent?”. “El vostre lloc no és millor el carrer per protestar que no pas al Consistori?”. “Vostè vol treure la llibertat de negoci en turisme; no li molesta treure llibertats?”. “Vostè parla molt en nom de la gent, però els sondejos són molt baixos per a vostès. Per què no els dóna suport la gent?”. Lecha va aguantar el tipus sense escanyar-los, només patia per haver de fer l’entrevista en castellà i oferir a l’audiència un ventall inesgotable de catalanades.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario 'Avui' en Berlín y en Pekín. Desde 2022 cubre la guerra en Ucrania como enviado especial. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_