Mor Christopher Lee: adéu a Dràcula

Christopher Lee, arxifamós pel seu paper de Dràcula, va morir diumenge als 93 anys en un hospital de Chelsea a causa d’un problema respiratori. S’ha trigat uns dies a comunicar el decés perquè la vídua va voler avisar abans tots els familiars, segons The Guardian. Lee no va ser només un intèrpret famosíssim gràcies al fet que va encarnar al segle XX el vampir més popular per a la productora Hammer, sinó rendible i taquiller en aquest segle pels seus papers de comte Dooku en la saga de La guerra de les galàxies i de Saruman a El senyor dels anells. A més va encarnar Francisco Scaramanga a L’home de la pistola d’or en la saga Bond.

Nascut el 27 de maig del 1922 a Londres, a l’aristocràtic barri de Belgravia, la seva elevada alçada (1,96 metres) li va permetre mostrar al cinema un físic impressionant, sobretot en papers de dolents. De família de classe alta, el seu pare era tinent coronel de la Guàrdia Reial britànica i la seva mare, la comtessa Estelle Mari Carandini di Sarzano. La seva infància, després del divorci dels seus pares, va transcórrer a Suïssa. De tornada a Londres la seva mare es va casar amb el banquer Harcourt Ingle Rose, oncle d’un altre mite del segle XX, l’escriptor Ian Fleming, creador de Bond. Després de viatjar per mig Europa –assegurava, per exemple, que havia assistit a l’última execució pública a França–, en la Segona Guerra Mundial va servir amb èxit a l’exèrcit (va participar en operacions secretes), i va acabar parlant francès i alemany.

Considerat un dels grans actors del cinema, va començar la seva carrera el 1947, a La estraña cita, de Terence Young. I encara que no va parar de treballar –durant tota la seva carrera va participar en 250 produccions– la fama no li va arribar fins a finals dels anys cinquanta, quan va entrar a la productora Hammer i va donar vida al comte Dràcula en la vintena de pel·lícules que va fer amb Peter Cushing. De la seva caracterització del xupasang, va dir Fernando Savater que era “un dimoni carnívor, amb ímpetus brutals cap als sucs de la vida”. Tot i això, el seu primer film a la Hammer no anava de vampirs, sinó que encarnava el monstre de Frankenstein i Cushing, Víctor Frankenstein, a La maledicció de Frankenstein.

Als seixanta i setanta va ser un dels rostres més coneguts de la pantalla gràcies a La mòmia, El gos dels Baskerville, Medusa, Rasputín: el monje loco i tota mena de Dràcules, inclòs els dirigits per Jesús Franco, com la saga Fu Manxú: “Com rèiem”, recordava Lee. “Tenia un talent increïble, però mai un pressupost decent. Així que feia servir constantment el zoom per no ensenyar gaire. Amb més diners hauria arribat més lluny. I que bé que ens ho passàvem. Un dia rodant al club de golf de La Manga, jo estava cobert completament de sang i ferides purulentes, i vaig decidir entrar així al bar del club. Em vaig recolzar a la barra i li vaig deixar anar al cambrer: ‘El hoyo 18 es un hijo de puta [en espanyol]’. Ens ho passàvem molt bé”. També va rodar amb un altre espanyol: amb Pere Portabella va fer Cuadecuc, vampir (1970), documental amb aires a Nosferatu, un primigeni making-of d’El comte Dràcula, de Franco.

El final dels setanta i els vuitanta van ser els de l’encasellament. Amb bons treballs com La vida privada de Sherlock Holmes, L’home de la pistola d’or o Els tres mosqueters, va rodar tota mena de pel·lícules de terror, comèdies i sèries de televisió. “La meva millor actuació va ser a Jinnah [biopic del 1998], quan vaig interpretar Muhammad Ali Jinnah, fundador del Pakistan. La meva millor pel·lícula? The wicker man (The weaker man) del 1973”, va explicar en diverses ocasions.

Malgrat que va aparèixer a Boja acadèmia de policia, que va sortir a 1941 i a la saga dels Gremlins, Lee semblava en franca retirada fins que tres fets van salvar i van rellançar la seva carrera: la seva amistat amb Tim Burton, que Lucas li truqués per a les tres pel·lícules de La guerra de les galàxies que van conformar la trilogia inicial, i que Peter Jackson el fitxés com Saruman a El Senyor dels Anells. Amb Burton va rodar Sleepy Hollow, Charlie i la fàbrica de xocolata, La núvia cadàver, Alícia al país de les meravelles i Ombres tenebroses. Quant a Lucas, expliquen les llegendes, va anomenar Dooku al seu personatge a La guerra de les galàxies com a record sonor a Dràcula.

Entre els seus últims treballs –amb la seva tornada a la Hammer amb La víctima perfecta (The resident) (2011), la seva col·laboració amb Scorsese a La invención de Hugo, o Tren de nit a Lisboa, de Bille August– hi ha la seva tasca d’actor de doblatge a Extraordinary tales (2015), de Raúl García, amb la qual l’animador espanyol ha il·lustrat les millors històries d’Edgar Allan Poe.

Després d’una carrera tan longeva, què li va quedar per fer? “El Quixot”, explicava en una entrevista el 2009. “Podria el públic espanyol acceptar-me en aquell personatge? És un somni, i desgraciadament estic sobrepassant per molt poc la seva edat. Tinc per descomptat la seva cara i entenc perfectament el seu comportament. Un home de gran força, que tracta cada dona com si fos una princesa. Una història meravellosa”. I assegurava: “Visc en el present, no en el passat. No estic ancorat a casa recordant les meves dècades de feina. Als actors joves sempre els dic: ‘Fes-ho tan bé com puguis’. És millor ser professional que tenir talent. He treballat amb els pitjors i els millors directors. En diverses ocasions m’he plantejat què hi feia, jo, al plató. No obstant això, mai he marxat d’un film, fins i tot quan em van enganyar amb els noms dels meus companys de repartiment”. Una lesió a l’esquena en el rodatge de The wicker tree, seqüela de The wicker man, va parar una mica el seu ritme vital. A The Guardian explicava en una entrevista: “Fer pel·lícules no és la meva feina, sinó la meva vida. M’interessen moltes coses fora del cinema: canto, escric llibres... però actuar és el que em manté en moviment, el propòsit de la meva vida”.

Entre aquestes passions, destaca la seva afició per la música heavy, que el va portar fins i tot a col·laborar amb els grups Rhapsody of Fire o Manowar gràcies a la seva veu greu i a gravar l’àlbum de heavy metal simfònic Charlemagne: The Omens of Death. Ja havia gravat abans, el 2006, Revelations, disc que tenia peculiars versions de clàssics com My way de Frank Sinatra i de Nit de pau.

El seu gendre, gallec, va portar els últims anys la seva carrera de manera fèrria, traient bon partit al seu web i a la seva legió de seguidors: “Em va dir que deixés de signar autògrafs, els subhasten per Internet a 600 dòlars! Fins i tot escanegen la meva signatura i l’enganxen a d’altres fotos”.