L’esquerra ‘abertzale’, davant el repte del seu propi reciclatge mental

Ha guanyat ETA, com proclama el dirigent Tasio Erkizia? “ETA ha perdut la batalla militar, però està guanyant la batalla política”, argumenta el sociòleg nacionalista Javier Elzo. Tot i que l'esquerra abertzale n’ha sortit ben parada –sense desdibuixar-se ni trencar-se del compromès tràngol de la fi a la violència– té pendent l'alliberament dels presos d’ETA, problema que tracta de traslladar a la societat basca, i el seu propi reciclatge mental.

El mal consentit va estar present en les poblacions petites

El professor Martín Alonso Zarza considera que el tractament de la memòria no pot obviar la presència de sectors incivils que practiquen les estratègies d'exoneració del terrorisme, la relativització de la veritat de la víctima, la negació de la maldat radical, l'oclusió a la justícia i la retòrica de la confusió a partir d'una anivellació de responsabilitats. En el seu llibre El lugar de la memoria. La huella del mal como pedagogía democrática recull la reflexió següent del filòsof constitucionalista alemany Karl Loewenstein: “Aplicar els criteris d'admissió democràtica als qui no creuen en la tolerància pluralista és una actitud contraproduent i suïcida”. No va ser aquesta la decisió del Tribunal Constitucional, que va validar les llistes electorals de l'antic braç polític d’ETA sense exigir-los penediment i sense que l'organització terrorista desaparegués ni lliurés les armes.

La solitud de les víctimes

Joseba Arregui pensa que la legalització en aquestes circumstàncies de l'esquerra abertzale ha fet que “el projecte polític que va causar els assassinats d’ETA aparegui legitimat institucionalment” i que es reafirmi la solitud dels assassinats i la desprotecció dels perseguits. “ETA deixa de matar i la gran preocupació del PNB són els presos d’ETA. El PNB i Bildu acorden convocar un referèndum d'autodeterminació. Com si ETA no hagués matat precisament per això”, s'escandalitza l'antic conseller del Govern basc. Hi ha una lluita oberta pel relat perquè el que hi ha en joc és l'hegemonia cultural i política futura, però els qui semblen pesar menys en la disputa no són els propagandistes, sinó els historiadors que han investigat la matèria a consciència. De fet, el secretari general per la Pau i la Convivència, Jonan Fernández, adscrit a la Lehendakaritza (Presidència), ha arraconat l'informe encarregat als acadèmics de l’Institut Foronda, Raúl López, Antonio Rivera, Luis Castells i José Antonio Pérez perquè considera que “estigmatitza de forma genèrica” la societat basca quan reflecteix l'escàs suport a les víctimes.

En el capítol de conclusions, aquests professors d’Història Contemporània assenyalen que a Euskadi “ha existit una cultura que celebrava, justificava i comprenia l'assassinat de l’altre i saludava el perpetrador com un heroi o un màrtir”. Argumenten que “qualsevol política pública ha de desqualificar els perpetradors” d'aquests crims polítics dirigits a imposar un determinat projecte de poder i “evitar la seva rehabilitació davant l'opinió pública”. Neguen també que aquestes accions violentes puguin relativitzar-se invocant violacions de llei –hi ha una vintena de sentències condemnatòries per tortures– comeses per alguns funcionaris de l’Estat. El secretari general per la Pau i la Convivència afirma que la societat basca s'ha mobilitzat com cap altra a favor dels drets humans. Cal preguntar-se què s’ha de fer, llavors, amb les hemeroteques que mostren la solitud infinita que va envoltar les víctimes del terrorisme almenys fins entrats els noranta i temps després; on cal classificar els innombrables casos de crueltat i perversió duts a terme en l'exercici de la banalització del mal davant la inhibició i la passivitat social.

L'antic alcalde d’Etxarri-Aranaz (Navarra), Jesús Ulayar, va ser assassinat a la paret de casa seva el 1979 en presència d'un dels fills, que tenia 13 anys. Aquella paret està coberta habitualment de pintades a favor d’ETA, pintades intocables per l’Ajuntament i la població, que es tornen a fer quan la família les esborra. Els autors del crim, que van llançar sobre la tomba de la víctima el comunicat de reivindicació d’ETA, van ser nomenats fills predilectes del poble i homenatjats a la sortida de la presó. Segons el catedràtic de Filosofia Moral i Política, Aurelio Arteta, el “mal consentit” és un “tret distintiu del llegat criminal a Euskadi”.

El poeta Robert Browning, la filòsofa Susan Neiman i el mateix Aleksandr Soljenitsin ja van alertar sobre la fragilitat dels humans corrents, de la seva capacitat de cometre les pitjors atrocitats si el context social és propici. Cal recordar les enquestes que mostraven que tenir un veí d’ETA o un d’amenaçat per ETA despertaven un rebuig semblant? El mal consentit va estar particularment present en les poblacions petites, on es va recrear una atmosfera ominosa d'aparent unanimitat que va fer de la dissidència una temptació prohibitiva.

Arregui argumenta que es reafirma la solitud dels assassinats

Concloure que la societat basca s'ha caracteritzat per la seva defensa dels drets humans i atribuir-li el desistiment d’ETA implica sumar a les, en general, testimonials, escasses i silencioses mobilitzacions per les víctimes, les constants, atapeïdes, tonants, bel·licoses i multitudinàries pels presos d’ETA, pantalla mobilitzadora permanent de l'organització terrorista. S'ha decidit que la memòria del terror és dolenta per a la salut social d’Euskadi? “Hi ha una renúncia inexplicable del Govern Basc i fins i tot del PSE-PSOE a fer pedagogia en aquest afer, tenint, a més, com tenen el projecte de l’Institut de la Memòria que van consensuar en el seu moment. Em resulta incomprensible aquesta renúncia a gestionar i liderar la qüestió. Trobo a faltar una actitud més agressiva ideològicament cap a les tesis de l'esquerra abertzale”, afirma Txema Urkijo, membre, en el seu moment, de la coordinadora pacifista Gest per la Pau. Assessor de l’Executiu autonòmic, Urkijo va ser defenestrat fa un mes per incompatibilitat amb el secretari general per la Pau i la Convivència.

Estalviar-se l'autocrítica

Admès el fet que la diversitat de memòries i relats respon a la lògica de la situació i resulta enriquidora, el problema és que la història no pot ser el resultat d'un consens moral impossible de pactar amb els qui neguen l'amoralitat bàsica del seu comportament i tracten d'estalviar-se l'autocrítica i reconsideració dels seus postulats. El nacionalisme institucional prefereix un relat poc dens que reparteixi les culpes? Excepte els quatre anys del Govern socialista de Patxi López, el PNB ha governat ininterrompudament Euskadi des de la Transició. En el seu últim informe, el Govern basc convida a una autocrítica general tot i que posa l'accent en l'univers d’ETA. Segons la filòsofa jueva Hannah Arendt, el repartiment general de la culpa contribueix en aquests casos a l'exoneració dels responsables: el tots culpables es converteix en ningú és culpable.

Ja se sap que qui no recorda el passat es condemna a repetir-lo

Ficats en l'autocrítica, el nacionalisme no hauria de posar fi a la interpretació recurrent que la Guerra Civil va ser una agressió dels espanyols als bascos, no hauria de qüestionar-se la seva actitud de deslegitimació sistemàtica de la democràcia espanyola, les seves tesis sobre la naturalesa del “conflicte” i de l’“empat infinit” que instaven a negociar políticament amb l'organització terrorista, el seu abandó de les víctimes, la reacció tardana enfront de l'estratègia d’ETA, el pacte de Lizarra?

Segons el parer de l'historiador Gaizka Fernández Soldevilla, hi ha quatre sortides a la disjuntiva basca sobre què cal fer amb el seu passat. “La primera és establir que el terrorisme etarra és conseqüència directa del nacionalisme basc; la segona és cedir a la temptació de gir full com aviat millor sense haver-lo llegit; la tercera és assumir la narrativa que els invasors (espanyols) i els envaïts (bascos) fa segles que mantenen una interminable guerra ètnica, de la qual ETA seria l'última manifestació. La quarta alternativa”, subratlla aquest historiador, “és fer un eventualment dolorós, però cauteritzador examen crític del nostre passat recent”. Això permetria als bascos comprendre què els ha passat i vacunar-los contra la reedició de la violència sectària. Ja se sap que qui no recorda el passat es condemna a repetir-lo.