Agitador Luis Enrique

El Barça ja té la Copa d’Europa en propietat després de conquerir la Cinquena a Berlín. L'ascens blaugrana ha estat imparable des que el 1992 va coronar Wembley: ha guanyat quatre títols els últims nou anys: 2006, 2009, 2011 i 2015. A partir de la idea de Cruyff, l'èxit va tenir continuïtat amb la màgia de Ronaldinho, el mètode de Guardiola i el talent de Messi. El 10 ha estat el fil del futbol mentre que l'estil s'ha personificat en Xavi. Els jugadors han estat tan decisius com importants van ser els directors esportius Txiki Begiristain i Andoni Zubizarreta en la preservació de l'essència del joc, beneïda a Londres i desenvolupada de manera discontínua, amb la necessitat de la intervenció d'entrenadors com Luis Enrique, que ha actuat de revulsiu amb la mateixa determinació que Guardiola.

I aquí hi ha el nus del conflicte: si l'entrenador té dubtes per continuar no és només pel desgast que provoca gestionar el trident Messi, Suárez i Neymar sinó per la debilitat de l'estructura del club després de la sortida de Zubizarreta, assenyalat com a culpable quan ha estat l'artífex de l'últim èxit del Barça. La secretaria tècnica va fitxar Lucho [Luis Enrique]; va apostar que la jerarquia del joc continués en Xavi, Iniesta i Busquets; no només va saber substituir Valdés sinó que va trobar dos grans porters com Bravo i Ter Stegen, i va espavilar els mitjos i els davanters amb la contractació de futbolistes competitius de l’altura de Rakitic i Luis Suárez, decisius a Berlín. El temut egoisme s’ha convertit en solidaritat i el Barça ha completat un equip que ha aconseguit la Lliga, la Copa i la Champions.

El Barça actual és un compendi de moltes de les virtuts dels seus progenitors: ha tingut rampells propis del Dream Team de Cruyff, desacomplexat i intuïtiu, i moments d'equilibri, bellesa i pressió dels temps de Guardiola. A Luis Enrique li han sortit bé les rotacions, ha estat capital per a la bona salut dels futbolistes i la recuperació de la cultura de l'esforç, i sobretot s'ha negat a signar una temporada de transició en el seu debut a la banqueta del Camp Nou. Si el planter va explotar després d’Anoeta no només va ser per Messi sinó també per Luis Enrique. Aquí va néixer el compromís que l'equip jugués per als tres davanters a canvi que els tres davanters fessin campió a l'equip. Atacar amb un 9 clàssic com Luis Suárez no era cap pecat ni tampoc es traïa la ideologia blaugrana per posar Rakitic.

Messi (58), Neymar (39) i Suárez (25) han marcat 122 gols; la defensa n’ha encaixat menys que mai malgrat que era la mateixa que la del curs passat, i els migcampistes han tingut un gran protagonisme en l'última final: Iniesta va ser nomenat el més valuós de Berlín, Busquets va ser decisiu en la lectura intel·ligent del partit, Xavi va aportar uns minuts de qualitat superbs i Rakitic va marcar el 0-1 i va armar l'1-2. Una dada inèdita si tenim en compte els golejadors de les Champions anteriors. Koeman va marcar de falta a Wembley; també va ser decisiu un defensa com Belletti, a més d’Eto’o, per conquerir París, i els davanters destruir Roma (Messi i Eto’o) i Londres (Pedro, Messi y Villa).

Han estat 50 victòries en 60 partits. Han vençut l’Atlètic i el Madrid a la Lliga, l’Athletic a la Copa i han superat el campió d’Anglaterra (Manchester City), França (PSG), Alemanya (Bayern) i Itàlia (Juventus) per aixecar la Champions. Messi ha estat més ambiciós que Ronaldinho. Els jugadors es van maleir quan es van abandonar i no van donar continuïtat al triomf a París. No volien que ara es repetís la història després d'un any en blanc amb Martino. Calia remoure el vestidor a partir de les propostes de Zubizarreta, el caràcter de Luis Enrique i el compromís de Messi. Al voltant del 10, el Barça no es va concedir ni un respir després de perdre amb la Reial.

Simplificació del joc

Hi havia pressa per guanyar, de manera que el joc també s’ha simplificat quan ha estat necessari, no s’ha considerat pecat jugar a l'espai i contraatacar amb quatre passades en lloc de combinar 20 tocs, obstinats tots en el triplet. Aconseguit l'objectiu, cal replantejar-se el futur i donar voltes a la idea per evitar que l'equip s’adormi sobre la glòria, una prioritat que exigeix una direcció tècnica sòlida més que una gestió presidencialista, condicionat el club per les properes eleccions. Si els projectes de Luis Enrique difícilment duren més d'un any, no és estrany que es replantegi el seu futur després de guanyar la triple corona en la seva estrena. Aquest any ha sortit bé, però difícilment tindrà el mateix resultat si es repeteix. El Barça es confondria si pensa que el truc estava a acomiadar Zubizarreta, precisament bon coneixedor de Cruyff, de Guardiola, de Luis Enrique i de Messi.