Bye, bye, Festival Shakespeare

A la majoria dels països europeus, es celebra cada any un Festival Shakespeare que consisteix en conferències, col·loquis i sobretot representacions de les seves obres a càrrec de companyies de cada país i també de companyies angleses que es desplacen allà on les demanen. A Espanya, el Festival Shakespeare va néixer a Catalunya l’agost de 2003, a Santa Susanna, i va ser creat i impulsat pel director i escenògraf Paco Azorín. Al cap de quatre anys de grans èxits, quan ja pràcticament volava sol, Azorín va traspassar la responsabilitat i la direcció del festival a l’actriu Montse Vellvehí, que es va trobar amb les primeres vicissituds per culpa de l’administració del poble. Després, el festival es va haver de traslladar a Mataró, on les vicissituds van augmentar a partir del segon any fins al punt que al tercer es va haver de suspendre quan ja totes les companyies estaven contractades. Els organitzadors van pensar que la millor solució era traslladar el festival a Barcelona. Així es va fer durant dos anys fins que les dificultats van tornar a créixer i han causat la seva suspensió definitiva.

Shakespeare, com ja s’ha dit i repetit moltes vegades, és al centre del cànon. Totes les obres literàries i teatrals es valoren en relació al punt de referència que representa el dramaturg de Stratford-on-Avon. És obvi que un autor com Shakespeare s’hauria de llegir i representar amb el màxim rigor teatral, i sobretot s’hauria de mostrar als espectadors catalans el treball de les companyies angleses que el representen sempre a nivells molt alts, cosa que feia el Festival Shakespeare, quan les administracions li donaven suport. Fa uns anys Temporada Alta, des de Girona, també ens ha permès de veure, uns quants anys seguits, més de mitja dotzena de grans representacions de la meravellosa i excepcional companyia anglesa Propeller.

Doncs bé, el Festival Shakespeare s’ha hagut d’acomiadar de casa nostra. L’excusa que donen les administracions és que no hi ha recursos, però tots sabem que per a allò que els polítics volen sí que hi ha recursos. I tots sabem també que es gasten molts diners en despeses inútils o ridícules, que podrien anar a cultura si als polítics els interessés la cultura, cosa que ja començo a pensar que és un pur miratge.

El teatre és, de totes les arts, la més beneficiosa, tant per als artistes com per al públic que els va a veure. El teatre ens posa davant dels ulls ficcions que ens enriqueixen la realitat. Després d’anar a veure una bona obra teatral, els espectadors sortim més savis del que érem abans. Segurament per això el poder polític carrega el teatre amb un IVA desorbitat que l’ofega i el menysprea. No és estrany, doncs, que els organitzadors del Festival Shakespeare, cansats que no se’ls escolti, s’hagin vist obligats a posar fi a una activitat anual esperada per una quantitat enorme d’amants del teatre. És una llàstima, però; per desgràcia i de moment, no hi ha més cera que la que crema. Els amants del teatre ho hauríem de tenir en compte a les pròximes eleccions autonòmiques i generals.