El Barça, campió de la Copa del Rei, gràcies a la llei de Messi

En un Camp Nou tenyit de blanc-i-vermell, Messi també es va sentir com a casa. Poques coses li estranyen, així que va tornar a imposar el seu regnat. La Puça va aconseguir la 27a Copa per al Barça després d'un partit emotiu a les graderies, l'única lloc on va poder regnar l'Athletic, amb els seus aficionats abarrotant l'estadi enemic, entregats de principi a fi als seus jugadors. Sobre el camp, la llei de Messi. Davant aquesta barrera, no s'hi pot fer res. L'argentí va ser el catalitzador absolut d'un Barça que transita de fita en fita, ja amb un doblet a l'espera de la final de Berlín. El coratge de l'Athletic no va ser suficient davant un rival que mai li va donar vida, que es va desplegar amb l'autoritat d'un 10 imperial, inassolible, autor de dos gols i una simfonia de bon futbol. Per si això no fos poc, el Barça ha trobat la coreografia perfecta al voltant del geni. Des de la defensa fins als davanters. Els tres pistolers ja sumen 120 gols en els 59 partits oficials que ha disputat el Barça fins avui.

Messi desplega per igual gols que futbol. Als vint minuts, quan l'Athletic encara mantenia la defensa a pany i clau, se'l va veure en una habitació tancada. Balenziaga li havia decretat presó per tot el camp. Aquesta vegada, quan ja l'havia tret de polleguera, Rico i Beñat van acudir en custòdia seva. Leo, amb el cadenat, tancat a la banda dreta. Una ratera, no hi havia escapatòria possible. Així hauria estat per a qualsevol ésser terrenal, no per a Messi. Es va escapolir de tothom, i fins i tot d'una mossegada de Rico. No hi ha ceps anti-Messi. El 10 va encendre el turbo, va enfilar Herrerín i va fer una passada terminal a la xarxa, un xut amb l'esquerra d'autor davant el qual el porter basc va reaccionar tard veient com entrava la pilota. Aquest paio algun dia serà objecte d'una tesi doctoral, el seu tractat de futbol no té fi. És un simposi en si mateix.

Davant un Messi així no hi ha res a fer. És únic per moltes coses, però últimament perquè ha afegit al seu catàleg infinit una innovació per a la història. Mai el cervell del futbol va estar escorat, mai l'il·lustrat va jugar amb aquesta panoràmica, amb una visió diagonal del joc. La Puça gestiona els partits amb el periscopi d'un extrem. Inaudit. Corre, s'accelera i es frena quan ho dicta l'argentí. No va servir de res que Balenziaga el pressionés amb un marcatge personal. Quan encén la metxa, Messi fa el que li dóna la gana. Cada vegada que agafava la pilota era un turment per a l'Athletic, a qui li queien en cascada Messi, Neymar i Suárez, que semblen trigèmins. Una altra de les patents del de Rosario és l'assistència telescòpica per al brasiler, sempre en diagonal. Tots la saben, ningú se n'adona. En la final, només un linier, que va marcar un fora de joc ben just en un gol de Neymar. Messi és tan misteriós que el que sembla casual en ell és la pura lògica.

De l'Athletic no n'hi havia notícies. Només li calia apel·lar a l'heroisme de la debilitat, emparat per un San Mamés a Barcelona. Els nois de Valverde tractaven de centrar-se en la contenció a l'espera d'algun centelleig episòdic. Williams interferia Busquets i tot el regiment blanc-i-vermell mantenia les línies ben juntes. Un miratge quan s'endollava Messi, i la trama de l'equip bilbaí quedava al descobert. Des de l'òrbita de l'argentí es va forjar el segon gol. Amb Leo va col·laborar Rakitic, que després d'un teva-meva va citar Suárez amb la porteria d'Herrerín. Com que el trident va de concili en concili, amb els divismes ben repartits, l'uruguaià va preferir la generositat amb Neymar, que en va tenir prou d'empènyer la pilota a la xarxa. Herrerín ja havia ficat la cama davant Suárez, i després en una falta executada per Messi. Només Williams, en un xut gairebé a la mitja part, va posar els focus sobre Ter Stegen, més defensa lliure que porter davant el nul flux ofensiu de l'Athletic.

Amb la segona part al davant, al conjunt basc només li quedava apujar el volum, elevar la pressió i incomodar al màxim el Barça, pressionar els seus defenses per evitar la circulació fluïda. Ho va intentar l'Athletic, però aquest Barça té més d'un equipatge. Si el pressionen fuig corrents, li agrada el contraatac. Els adversaris titubegen, no saben a què és millor exposar-se, si al rondo permanent o al futbol a camp obert. Mentre decidia, Xavi va rellevar Iniesta i després d'uns minuts d'embranzida blanc-i-vermella, la iniciativa va tornar al Barça. A l'Athletic no ho aconseguia amb l'entusiasme. Encara menys que Alves, per la ruta de Messi, va connectar amb el geni, aquesta vegada en posició d'ariet, murri per ficar la punterita abans que el batalló dels Valverde. De Messi a Messi, una bretxa definitiva per al quadre biscaí, malgrat el gol final de Williams, un cop de cap fantàstic d'esquena d'aquest futbolista prometedor. Una floritura sobrant de Neymar, que els rivals van entendre com a burlesca, va estar a un pas de tancar de mala manera una nit festiva. Per sort no va anar així i tot va acabar en pau.

L'Athletic no es va haver de penedir de res. Com es va veure a Barcelona per enèsima vegada, amb una marea oceànica de samarretes blanc-i-vermelles, el seu estat social és excel·lent. En aquests temps de futbol borsari, que amb la seva singularitat innegociable arribi a finals i entri a Europa resulta molt més que encomiable. La seva gent l'hi van fer saber amb un comiat gloriós. Per a la seva desgràcia, ja són tres les vegades que Messi s'ha creuat en el seu camí cap al tron coper. Un impossible per a molts, un gaudid per a aquest Barça a un pas del segon triplet de la seva història.