La poderosa atracció del planeta futbol

Pepe Samitier (1902-1972) va ser un migcampista únic. Feia xilenes, escorpins i es llançava a zigzaguejar bicicletes quan encara ni existien paraules que definissin aquests trucs. Jugador tècnic (li deien L'home llagosta), però també de cama forta, era conegut no només per haver militat al Reial Madrid i al Barça, sinó pel seu lúcid sarcasme. La història, i aquella Biblioteca d'Alexandria de la pilota que és Alfredo Relaño, director del diari esportiu AS, li atribueixen una frase: “Si el futbol fos negoci, el tindrien els bancs”.

Però si Samitier jugués actualment sentiria com la pilota i les il·lusions giren d'una manera molt diferent. El futbol –malgrat els suborns, com l'escàndol de corrupció destapat aquesta setmana a la FIFA– és una indústria que genera al planeta esperança i 50.000 milions de dòlars (45.800 milions d'euros). La xifra arriba de la consultora Repucom. És un espai on les entitats financeres s'han convertit en els màxims inversors i on la febre del futbol fa temps que va traspassar Europa i l'Amèrica Llatina. Ara el negoci s'expandeix a la Xina i els països àrabs a la recerca d'alguns dels 1.600 milions d'aficionats que hi ha al món. Ningú escapa al seu influx. Els multimilionaris àrabs i russos adquireixen clubs de les lligues europees mentre les grans marques han vist un Edèn per als seus interessos. És igual que la inequitat, aquell quitrà fosc i viscós del nostre temps, vessi i separi clubs molt rics, on militen jugadors i agents poderosos, i equips i esportistes que amb prou feines sobreviuen. És la manera desigual en què gira avui el planeta futbol.

Aquesta rotació no s'entendria sense saber què hi ha en joc. L'any passat els clubs professionals –d'acord amb la FIFA– van gastar 3.600 milions de dòlars (3.277 milions d'euros) en traspassos per aconseguir els serveis de jugadors internacionals. Per això quan Jonathan Barnett, de 64 anys, potser l'agent britànic més important, es queixa que al seu protegit, Gareth Bale, “no li passen la pilota”, no només defensa un futbolista pel qual el Reial Madrid va pagar 85 milions de lliures –el traspàs més car de la història–, sinó un ecosistema molt hermètic que cuida els interessos dels seus. “La meva feina és molt clara”, afirma Jonathan Barnett. “Assegurar-me que els meus jugadors, quan es retirin, treballin perquè volen, no perquè ho necessiten. Els dies de muntar un pub o una botiga per 50 lliures s'han acabat”.

Aquest sentit mercantilista del negoci és un senyal d'identitat d'un futbol modern que s'ha convertit en “un espai fosc i tancat en el qual resulta molt difícil entrar”, observa Sandalio Gómez, professor de l'IESE. Però la falta de llum resulta proporcional a l'arribada massiva de diners. Sobretot d'empreses del Pròxim Orient. Els 20 principals clubs d'Europa estan patrocinats per línies aèries d'aquesta regió del planeta: Barcelona (Qatar Airlines); Reial Madrid, Paris Saint-Germain, Arsenal, Milan (Emirates) i Manchester City (Etihad Airlines) comparteixen destí. Al seu torn, els Emirats Àrabs són el principal inversor individual des del 2005 en patrocini de samarretes d'equips europeus. Fa una dècada ni tan sols estava present en la indústria: ara hi aporta 163 milions de dòlars (148 milions d'euros).

Com es veu, la geopolítica del futbol també té les seves pròpies contradiccions. Els dos grans mercats del futur, la Xina i els països àrabs, coincideixen amb territoris on la democràcia se sent feble. En canvi, l'Àfrica, que té Nigèria, el país que més estima el futbol del planeta –segons l'informe Sports DNA de Repucom–, amb prou feines importa. “Desgraciadament les marques no veuen el continent com un consumidor potencial. És un viver de talent, però no d'ingressos”, concedeix Ramon Amich, director a Espanya de Repucom.

Perquè els diners del futbol són porucs i quan el BBVA destina 23,5 milions d'euros per temporada al patrocini de la Primera i Segona Divisió, sap que el desemborsament tindrà retorn. Una cosa similar li passa a Caixa Econômica Federal, una caixa d'estalvis pública que és el gran suport del futbol brasiler. Parlem d'un mercat –estima la Fundació Getúlio Vargas– d'11.000 milions de reals (uns 3.200 milions d'euros) l'any i 370.000 llocs de feina, que a més fabrica talent. “Des de fa molts anys el Brasil és el principal exportador de futbolistes del món, i ho continuarà sent”, preveu Eduardo Carlezzo, advocat brasiler expert en aquest esport.

El Brasil, l'Àsia, l'Àfrica, els Emirats Àrabs. Ningú dubta que el futbol busca, incansable, nous horitzons. Als Estats Units els nens corren cada vegada amb més freqüència darrere de la pilota al mateix temps que treballen els seus anhels i el seu futur. “Segueixo molt de prop la Major League Soccer a l'Amèrica del Nord. Tinc la sensació que és l'únic torneig que d'aquí a pocs anys serà capaç de competir amb les grans lligues europees”, vaticina Raffaele Poli, responsable del CIES Football Observatory.

Els ingressos de la Lliga espanyola suposen el 0,75% de la riquesa nacional

Mentre arriba el futur al Nou Món, al Vell Continent la pilota s'ha transformat en un imant per a les finances. Entre el 2005 i el 2014 els bancs i les asseguradores van gastar 1.206 milions d'euros a patrocinar les samarretes de les seves sis principals lligues –França, Itàlia, Espanya, Portugal, Anglaterra i Alemanya–, fet que va revelar que l'univers financer, juntament amb el turisme (784 milions), són els grans pilars de l'entramat del futbol. Sense oblidar-nos, esclar, dels diners.

La màquina del futbol cal engreixar-la amb molt efectiu perquè, en cas contrari, es para. Un jugador del Reial Madrid cobra de mitjana 166.180 dòlars (152.000 euros, al canvi actual) a la setmana i, un del Barça, 155.452 (142.800 euros), calcula la consultora especialitzada en salaris Sportingintelligence. Aquestes xifres corresponen només a la fitxa. Perquè alguns futbolistes són veritables imants dels diners i els patrocinis. Cristiano Ronaldo treballa amb Emporio Armani, Herbalife i KFC. A més, s'estima que rep 9,5 milions de dòlars l'any de Nike i 2,5 milions d'Emirates. Un altre geni de la pilota, Messi, fa caixa amb Turkish Airlines (dos milions de dòlars) i Adidas (9 milions). Alhora obre mercat al Japó i a la Xina, on promociona productes locals.

Evidentment, la manera de mantenir el caixet a fora passa per guanyar títols i campionats a casa. Però triomfar cada vegada exigeix més diners i la pressió es trasllada als clubs. La despesa en fitxatges que ha d'afrontar un club de la Lliga per situar-se entre els tres primers llocs del campionat –calcula el CIES Football Observatory– ha passat de 279 milions d'euros la temporada 2009/2010 a 362 milions durant la 2014/2015. Un 51% més. En aquestes mateixes forquilles de temps, els fons destinats a traspassos per les cinc grans lligues europees (Anglaterra, França, Alemanya, Itàlia i Espanya) van créixer de 7.250 milions de dòlars (6.600 milions d'euros) a 9.000 milions (8.200 milions d'euros). Una pujada del 25% en sis temporades.

El futbol és un esport cada vegada més car i es dispara la inequitat entre clubs i entre jugadors. El Reial Madrid, l'equip més ric del planeta, va ingressar la temporada 2013/2014, segons Deloitte, més de 549 milions d'euros. És inassolible per a d'altres clubs? En principi, sí. Però un començament del canvi passa per equilibrar la distribució dels drets televisius, que és el principal origen dels diners. “El nou repartiment centralitzat dels drets audiovisuals que ha fixat el Govern té la voluntat d'arribar a una distribució més equitativa (com a Anglaterra o Alemanya)”, comenta Ramon Amich. I si la ràtio entre l'equip més ric i el més modest abans era d'un a deu, ara bé podria situar-se en un a tres. Amb aquesta nova aritmètica, els equips gairebé duplicaran els ingressos. Passarien de repartir-se 800 milions d'euros a uns 1.500 milions (incloent-hi la venda dels drets internacionals). “Tot i això, el Reial Madrid i el Barça encara tenen superioritat perquè recapten en qualsevol lloc del món”, precisa Alfredo Relaño.

Un intermediari guanya el 5% dels ingressos del jugador i un 20% dels patrocinis

Tot canvia, deuen pensar alguns, per continuar igual. Una mica és això. Si el Reial Madrid pot rebre desenes de milions d'euros per canviar el nom del seu estadi (encara està per definir) per Abu Dhabi Santiago Bernabéu Stadium o CEPSA Bernabéu Stadium és evident l'avantatge que acumulen els grans. “Posar el teu nom en llocs amb molta afluència garantida de públic és una cosa per la que les marques paguen molts diners”, confirma Víctor Mirabet, conseller delegat de la consultora Coleman CBX. I, en principi, l'estratègia funciona. AON patrocina el Manchester United des de fa cinc anys perquè per a l'asseguradora l'encaix resulta perfecte. “El club té 660 milions de seguidors i les dues empreses són globals i comparteixen els mateixos valors: l'excel·lència i l'actitud guanyadora”, analitza Pedro Tomey, responsable de relacions institucionals d'AON Espanya i Portugal.

Però en el món del futbol ningú garanteix ni l'excels ni el triomf. Fernando Martín, 38 anys, és enginyer de Camins i des de fa dos anys treballa com a intermediari (la figura que des del maig substitueix l'agent FIFA) de futbolistes. “El dia a dia és una mica miserable”, reconeix. Només representa en exclusiva un futbolista, la resta dels seus clients els comparteix amb altres col·legues. Per això es queixa. “És una activitat difícil perquè hi interfereix molta gent: la família, el jugador, el club, altres agents”. Tot i que compensa si surt bé. “Un intermediari guanya el 5% dels ingressos bruts del jugador i un 20% del patrocini”, aclareix Juan José Cano, soci responsable de KPMG Sports. No obstant això, molt pocs viuen d'aquesta activitat ja que fan falta contactes i anys.

Des del 1998, José Seguí és representant futbolistes com David Silva o el Kun Agüero (tots dos al Manchester City). Autèntiques estrelles planetàries. Bastant poc inclinat a la premsa, li agrada treballar en aquest espai d'entreson on passen algunes de les coses més transcendents del futbol. “El gran canvi en la mentalitat del futbolista espanyol és que està sortint fora de casa a jugar”, assenyala José Seguí. De Croàcia a la Xina. De les grans lligues a les modestes. Un esportista nacional que ha après que la pilota és cruel per a gairebé tothom i que les aspiracions s'han de mesurar molt. “Només treballo amb futbolistes els objectius i les metes dels quals estiguin alineats amb el seu talent”, adverteix Seguí. Al final mana el factor humà. “El jugador pot tenir grans qualitats professionals, però si les personals no estan al mateix nivell, no el represento”, avisa Manuel García Quilón, que tutela els destins de Mario Suárez (Atlètic de Madrid), Albiol, Callejón (tots dos al Nàpols) i Rafa Benítez.

I és en la formació d'aquestes qualitats on s'aprecia una altra fractura. A Espanya, la Fábrica (Reial Madrid) i la Masia (Barcelona) han estat els planters de grans de futbolistes. De tots dos, el del Barça és el més reeixit. Va ser capaç de crear una generació de jugadors de la qual formen part Xavi, Iniesta, Pedro, Messi, Busquets o Piqué. Però ara el model català pateix. La FIFA ha prohibit al FC Barcelona fitxar durant un any per les irregularitats comeses en la contractació de jugadors de menys de 18 anys. Tampoc hi ajuden els resultats al camp. El Barça B és últim a la Lliga Adelante llastrat per nois amb un ego difícil de controlar i lluny dels pares. “Els nois, quan es formen fora de casa, no surten bé”, puntualitza Relaño. “Tota aquella gran generació del Barça (a excepció d'Iniesta) procedeix de Barcelona. Han d'estar prop de les seves famílies per educar-se. Per això hi ha cada vegada més estrangers als planters dels clubs”. Perquè el somni de la pilota resulta volàtil. Si la Masia alberga uns 45 nois, tot just 15, pronostiquen els experts, tenen possibilitats de triomfar.

El torneig dels EUA serà capaç de competir amb les lligues europees d’aquí a pocs anys

El futbol també és un esport darwinista sotmès a la tensió del talent i els interessos dels diners. A Espanya la majoria dels grans clubs (a excepció del Reial Madrid, FC Barcelona, Club Atlètic Osasuna i Athletic de Bilbao) són societats anònimes esportives (SAE) i estan obligades a presentar estats financers auditats i que el seu deute no superi el 100% dels fons propis. Aquesta normativa és la llenya que ha atiat les greus dificultats financeres que durant bastant temps han travessat molts equips. La temporada 2013-2014 encara acumulaven uns números vermells de 496 milions d'euros amb Hisenda. Malgrat tot, el negoci millora. Durant aquest mateix espai de temps, la LFP va ingressar 2.328 milions. Una xifra que fa diversos anys que creix i que contribueix al fet que el 0,75% del PIB espanyol –estima KPMG– procedeixi de la pilota i voltants.

Paradoxalment aquesta debilitat barrejada amb el potencial d'aquest esport ha atret inversors tan diferents com Peter Lim (València), Carlos Slim (Oviedo) o Abdullah Al-Thani (Màlaga) al futbol espanyol. Un moviment que es reflecteix en altres grans lligues amb noms i destins diferents. Per aquest motiu Mansour bin Zayed Al-Nahyan (Manchester City), Roman Abramovich (Chelsea), Shahid Khan (Fulham), Erick Thohir (Inter de Milan) i Dmitry Rybolovlev (Mònaco) representen, sobretot, aquella oligarquia russa i àrab que igual es compra un club que, com Rybolovlev, es gasta 118 milions d'euros en un quadre Salvator Mundi de Leonardo da Vinci. Qui ha dit que la pilota no és un art?