Patti Smith, una dona anomenada cavall

Horses va arribar a les botigues de discos a final del 1975, i amb aquest obra, un dels canvis més profunds per a la música pop del segle passat. Aquest àlbum condensava una cosa que fins llavors només sabien els observadors del rock alternatiu novaiorquès, la llavor de la renovació del rock & roll, que en el seu aburgesament s'havia apartat de les premisses vitals que li van donar carta de naturalesa. Un retorn a les arrels en forma d'àlbum, signat per una artista que sortia desafiadora a la portada com cap altra dona del rock ho havia fet abans.

Aquella imatge de Robert Mapplethorpe, presa durant un moment màgic de llum natural, mostrava una Patti Smith convertida en l'encarnació femenina de Rimbaud, aguantant amb fatxenderia l'americana sobre espatlla, com el seu admirat Sinatra. La Patti Smith que en els primers compassos de Gloria, afirmava que Crist no havia mort pels seus pecats. La mateixa que en plena excitació d'ego, va desafiar el mateix Dylan quan aquest va anar a veure-la actuar a un club de Nova York. Aquella Patti que escopia versos i els barrejava amb un rock & roll que era fill bastard del de Velvet Underground i els Stones, de Morrison i Hendrix, del doo-wop i del garage rock.

Horses va ser la punta de llança d'un fenomen de carrer que també incloïa els Ramones, Richard Hell, Television i Blondie per fer una transfusió de joventut al rock. Una declaració de principis que responia als dictats artístics d'una dona. Perquè fins que Patti Smith no va arribar als escenaris, les figures femenines del pop, excepte honroses excepcions com Janis Joplin, treballaven segons les regles del patriarcat. Patti, no. Va incrustar la seva visió de dona en la cultura rock i va subvertir el poder de les icones masculines –Dylan, Jagger, Richards– absorbint-lo per crear una cosa nova.

Patti Smith - Gloria (Live SNL 1976) from Eric Hatton onVimeo .

La seva música imprimia un afany de llibertat palesa en l’esmentada Gloria i el seu pròleg blasfem, però també parlant del desig entre dones en aquella mateixa lletra i en la de Redondo Beach; cantant al naixement de la seva germana petita a Kimberly; somiant a trobar un bitllet guanyador de la loteria aliè i perdut a Free Money. A més, hi havia Birdland, estat de somni sobre la mort de Wilhelm Reich, el fons musical de la qual feia referència al jazz de Coltrane. I, en el centre neuràlgic de l'àlbum, Land, una extensa peça creada sota un tràngol poètic i elèctric, dirigit –com la resta del disc– per la mà experimentadora del productor John Cale.

Cridat a ser un d'aquells debuts discogràfics que deixen la marca en la història, Horsesva ser també un àlbum complicat de superar per Patti Smith i la seva banda, formada llavors per Lenny Kaye, Richard Sohl, Ivan Kral i Jay Dee Daugherty. Sense aquest disc segurament, el punk no hauria estat el mateix, i ni Michael Stipe ni Morrissey, tampoc. La seva força i inventiva van obrir una nova dimensió per al rock & roll, fent realitat el que Rimbaud va profetitzar segles abans, quan va afirmar que les dones serien les poetes del futur.