El refugi català de ‘Tristany i Isolda’

Sembla una trama d'espies. Resulta gairebé impossible trobar pistes. Però efectivament: el manuscrit de Tristany i Isolda va descansar el somni dels justos —o dels especuladors pertanyents a la mateixa família Wagner, segons es miri—, en una caixa forta del Banc Comercial Transatlàntic de Barcelona entre els anys quaranta i cinquanta.

Va ser quan ja havia acabat la II Guerra Mundial. Unes versions apunten que l'Espanya de Franco semblava el lloc segur per a la joia més preuada d'una estirp adepta al nazisme. D'altres que Wieland, nét primogènit de Richard Wagner, que es va estalviar d'anar a la guerra gràcies a Adolf Hitler malgrat que no era gaire adepte al règim i després va morir el 1966, la va amagar per a una possible venda.

El cas és que amb prou feines n'hi ha rastres i impera el desinterès general per comentar la història. La família tampoc vol donar-ne la seva versió. Entre les fonts wagnerianas més fiables no hi ha constància escrita excepte una al·lusió mínima a El clan Wagner (Turner), el brillant llibre de Jonathan Carr.

Així que toca reconstruir la història mitjançant testimonis orals principalment. Per començar, Jordi Mota, tota una vida dedicada a l'estudi de Wagner en l'associació catalana consagrada al músic, afirma que va ser així: “Sé que el van portar a aquest banc perquè el director de la sucursal llavors era un wagnerià molt conegut, a part que l'entitat tenia capital alemany”. Algunes persones properes a la família han sentit explicar la història de viva veu a Wieland a Bayreuth. L'escenògraf amb dots per a les arts plàstiques i certa mandra musical en els estudis semblava molt donat a airejar indiscrecions. Però en aquest cas, fins i tot amb risc de fer enfadar la branca dels seus que tenien els seus dubtes sobre la veritable naturalesa d'aquella decisió, ho va comentar davant un grup de catalans amb l'objecte de lloar els llaços que havien existit sempre entre Barcelona i el món del seu avi.

Tot i que també l'han sentit a la seva neboda, Eva Wagner. La besnéta del compositor no apareix aquí en la història com una més, sinó com la nena que, de manera una mica rocambolesca, es va traslladar a Barcelona cap als anys seixanta per recuperar el manuscrit i ficar-lo en una maleta de retorn a Alemanya.

Les amenaces per a la seguretat de la família s'havien esvaït. Els Wagner —amb Wieland com a promotor a Bayreuth— s'obstinaven a donar un cop de volant, fins i tot a l'esquerra, per sanejar les visions nazis que pesaven com una llosa sobre l'obra del geni. I avui encara no s'han eliminat del tot.

Però, sobretot, el motiu devia ser que una Winifred cada cop més inquieta, cap del clan, exconfident de Hitler i nora de Richard Wagner, mostrava el seu creixent disgust pel misteriós espoli que patia la família des de dins amb objectes, manuscrits i altres tresors desapareguts.

Ja s'havia perdut bastant amb la immolació del sàtrapa al búnquer, envoltat de diversos originals wagnerians que havia decidit quedar-se, perquè després els seus descendents decidissin a capritx què de valor s'havia conservat o no. I encara més perquè Winnie veia amb claredat que el projecte que ja en el seu moment va dissenyar Wagner sobre el seu llegat podria dur-se a terme sota el complet control del clan descendent. La creació d'una fundació que controlés directament la seva herència personal i artística era ja més que possible, sempre que quedés alguna cosa per custodiar davant la posteritat.

Ho havia somiat l'autor. Havia intentat engegar-ho el seu fill, Sigfried, marit de Winifred, abans de la guerra. Ho havien impulsat d'altres al final de la guerra amb el risc que tot caigués en mans d'adeptes aliens a la família quan els descendents corrien el risc d'un rebuig general a causa dels seus llaços directes amb el Tercer Reich.

Quan tot el panorama va quedar ras, Winnie es va centrar en l'organització de l'estructura encara dominada per la família —que ve a ser l'equivalent a la reialesa germànica, amb les seves constants ganivetades públiques en boca de tots— i que perdura fins avui amb el seu centre de pelegrinatge al turó de Bayreuth. Allà hi reposa, ara sí, el que fins llavors havia quedat en lloc segur per als fanàtics del mestre.