Passió profana a l’hort català

Èxit. Xavier Albertí digereix la paraula visiblement satisfet mentre la llum filtrada per les immenses vidrieres inunda el bar del vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Doble èxit en realitat, com a director del TNC i del mateix espectacle, el que li procura a Albertí L'hort de les oliveres, de Narcís Comadira, una obra arriscada, valenta, amb ecos de l'embolic català actual, estrenada dimecres passat a la Sala Gran i que va finalitzar la seva primera funció amb el públic posat dempeus, tot i que també amb algun descontentament polític.

"La peça era un encàrrec a l'autor, va escriure el que va voler, i va ser qui va posar la condició que el director de l'obra fos jo, perquè ja li he dirigit quatre coses i sap que li agrada la meva teatralitat". Albertí sempre és millor en la curta distància, com aquí, al bar, on el pes de les paraules –el seu discurs sol ser d'una intel·lectualitat alambinada– es compensa amb una cordialitat propera i entranyable.

"Des del principi ens vam adonar que l'obra acabaria tenint una gran densitat quan la portéssim a escena, i així ha estat". El director coneix bé l'autor. "Els temes del Narcís són molt recurrents, es veu en la seva poesia; repensar el país, l'herència, la família, la defensa de les arrels culturals, el pes del cristianisme i la seva simbologia en la nostra tradició, i la gastronomia, esclar". El poeta li va lliurar a Albertí per a la seva escenificació “una partitura amb moltes intertextualitats”. L'hort de les oliveres, subtitulat “una òpera de Catalunya”, és una peça “amb tres nuclis literaris fundacionals que cohabiten: els Evangelis i sobretot la part de la Passió, El jardí dels cirerers, de Txékhov, com el títol indica, i Hamlet”.

La Passió no una cosa tan deslligada de la nostra realitat com podria pensar-se, indica Albertí. “La desaparició del Pasok i la irrupció de l'esquerra radical i Syriza van estar precedides per la immolació d'un jubilat desesperat a la plaça Sintagma, davant del Parlament grec, i la revolució àrab ho va ser per la d'un jove venedor de fruita a Tunis. No som lluny de la tradició de l'enviat per ser sacrificat i de la cristologia. Afegim que El jardí dels cirerers augura un final dels temps, el de la revolució russa, i Hamlet s'identifica amb un procés col·lectiu de protoparlamentarisme en el qual el ser o no ser al·ludeix a la reflexió prèvia abans d'executar la venjança, un avançament sobre la primitiva llei del talió”.

Comadira ha desembocat tot això –que Déu n'hi do– en una comèdia, vodevilesca a estones, tràgica en d'altres, en la qual la família Bofill, la clàssica burgesa catalana, es reuneix per celebrar la Setmana Santa a la seva gran casa pairal del Jardí de les Oliveres, després de la mort del patriarca i amb l'horitzó de la venda de la finca, la casa, el bosc, els olivars, per crear una urbanització destinada al turisme rus. Hi ha un clima de Passió profana en aquell últim sopar de la família en el qual discutiran els partidaris de vendre i el de no fer-ho, l'hereu, el somiador, pel qual l'hort i la casa són una pàtria i “una pàtria no es ven, almenys jo”. En el repartiment figuren entre d'altres Mercè Arànega, Carles Canut, Rubèn de Eguía i Mont Plans.

“L'obra està plena de joc. Hi apareix un heterònim de Comadira, interpretat per Oriol Genís, que és alhora personatge i autor de la mateixa obra, i un altre, l'hereu, que és un aficionat de Harold Bloom i ha anat a estudiar Shakespeare als EUA. La metàfora és la mateixa que la d'El jardí dels cirerers, no es tracta per descomptat només d'un hort, sinó d'una dimensió de la societat”.

"És una obra amb molt sentit en un moment en què Europa –on la riquesa està sent cada vegada més acaparada per uns quants i el Mediterrani s'ha omplert de cadàvers– s'ha de reformular, s'ha de refundar, de dalt a baix. Comadira utilitza les referències a Pasqua i la figura del boc expiatori, un suïcidi en la trama, per orquestrar una Passió profana”. Albertí no està d'acord que l'obra sigui ni molt menys pessimista ni crepuscular: a través de la víctima propiciatòria apunta a un renaixement, a una actitud activa. El que fa és advertir que o ens reformem com a societat o tot se'n va en orris”. Hi ha una necessitat urgent de regeneració moral per sobre de qualsevol altra consideració política, adverteix Albertí. “Estem cridats a reinventar-nos, el país que coneixíem ja no existeix. Això és el que diu Narcís Comadira amb la seva mirada de poeta”. El director adverteix que hi ha en l'obra aspectes ideològics que ell no comparteix personalment, però que la seva posada en escena doncs vol ser honesta amb les intencions de l'autor.