Fernando León a la guerra dels Balcans

En un certamen cada vegada més reticent a mostrar cinema espanyol, Un día perfecto, de Fernando León de Aranoa (Madrid, 1968), molt ben acollida pel públic, s'ha convertit –junt amb el curtmetratge Pueblo– en l'única presència nacional en aquesta edició de Canes. El film es va projectar ahir en una Quinzena de Realitzadors revaloritzada, amb una selecció de treballs de grans autors internacionals, i en dissabte, el millor dia. D'espanyol se'n sent poc a Un día perfecto –només en una conversa entre Benicio del Toro i Sergi López– perquè els seus protagonistes, que es comuniquen en anglès, són un grup de treballadors d'ajuda humanitària que intenten treure un cadàver d'un pou abans que el cos corrompi l'aigua potable: una acció senzilla que als Balcans del 1995 es converteix en una tasca hercúlia.

Durant anys, León va intentar tirar endavant el projecte. Del Toro no va ser la primera opció; vista la pel·lícula no sembla que hi hagi ningú millor per al seu Mambrú, el responsable de seguretat dels cooperants. Quan el porto-riqueny va firmar, van començar a encaixar la resta de peces: Tim Robbins (l'eixelebrat de la banda), Mélanie Thierry (la novella emprenedora) i Olga Kurylenko (exparella del personatge de Del Toro). “Volia mostrar el caos, com la raó és el primer que es perd en un conflicte”, explica el director de Los lunes al sol. “Vaig anar als Balcans per primera vegada el 1995, vaig gravar molt material que ens ha servit de guia. Després vaig filmar un documental a Uganda per a Metges sense Fronteres i em van parlar de la novel·la de Paula Farias –coordinadora d'emergències d'aquesta ONG– Dejarse llover. Allà vaig trobar el punt de partida”.

Les voltes absurdes que fan durant poc més d'un dia, esforçant-se a completar la seva tasca, erosionen el grup. “El Benicio té una frase molt bona: l'heroïcitat és apedaçar problemes amb pegats que de vegades no funcionen”. I per això les imatges insisteixen molt en la sensació de “gimcana, d'estar immersos en un laberint”, de cotxes que s'han de desviar del camí davant d'un control perillós. “És la voluntat davant la frustració, i no sempre guanya. Hi ha confusió, incapacitat, fins i tot cert humor que espero que quedi clar: és com si l'eix de coordenades estigués virat respecte del sentit comú. I cert esperit de punk rock”, recalcat en la banda sonora. Com en treballs anteriors, els protagonistes estan “com conillets d'Índies en un laberint”. “Mentre fan la seva feina, parlen de les seves relacions sentimentals, d'un canvi de mobles a casa, de fets banals, perquè aquest és el seu dia a dia. Em venia de gust ensenyar-ho”.

Experiència a la zona

Els Balcans va ser l'elecció de León per diversos motius: “Primer vaig pensar en l'Àfrica, però la meva experiència és més rica en aquesta zona europea, i al final sempre hi ha alguna cosa personal en qualsevol film”. A més, és probable que l'espectador europeu se senti més identificat amb una gent i un paisatge propers. “Mostro la guerra larvada que es manté després de signar la pau, les mines que recorden el que va passar o com veies pobles sencers sense desperfectes i de sobte una o dues cases sense teulada, implosionades des dels seus menjadors. Els veïns les feien volar perquè els amos no hi tornessin. És la lògica d'un conflicte en el qual les ètnies i la gent estaven barrejades. A l'hora de fer mal, som imbatibles: l'home maquina de forma animal”. El director té paraules amables per a Del Toro. “Es va involucrar en tot, va aportar en la construcció de la seva personalitat, fins i tot en frases del guió. Va ficar la seva energia, que és molta, en el rodatge. És un actor excepcional”.

A Canes, a León li ha esclatat el seu proper projecte: Escobar, un drama amb el qual fa anys que treballa i que ha rebut l'empenta definitiva de la productora de Luc Besson per rodar-lo a finals del 2015. “No puc explicar gaire cosa, el guió està sense acabar però és més un drama que un biopic sobre Pablo Escobar”, la llegenda del narcotràfic colombià a qui donarà vida Javier Bardem. Penélope Cruz encarnarà la periodista Virginia Vallejo, que va mantenir una relació sentimental amb ell i el llibre de la qual Amando a Pablo, odiando a Pablo és la base de la història. Més teca per a l'ànima punk rock de León.