L’empremta de l’orfenat en els nens adoptats

La Carla, de 10 anys, només tenia un any i mig quan va ser adoptada a la Xina. Des del principi, els seus pares es van adonar que tot li costava més del normal. “Vam visitar neuròlegs, logopedes,  centres d'estimulació primerenca, no sabíem què fer…”, relata la seva mare. No va començar a parlar fins als sis anys. Tenia dificultats per fer amigues, patia falta d'atenció, era molt insegura. I no hi havia manera de saber què li passava. Fins que, fa uns mesos, la resposta va arribar a través de la Unitat del Nen Internacional de l'Hospital La Fe de València: la seva filla patia trastorn del vincle, un problema afectiu relacionat amb la seva estada a l'orfenat. “Era dels que tenien més mala fama”, rememora la mare.

Aquesta mena d'unitats hospitalàries –també tracten nens en acollida o immigrants– s'han anat consolidant en paral·lel al boom de l'adopció internacional durant la dècada passada. Entre el 2004 i el 2007, Espanya va ser el segon país que més nens va rebre del món (19.084), només per darrere dels Estats Units. A més de La Fe, hospitals com Sant Joan de Déu de Barcelona o La Paz-Carlos III de Madrid també ofereixen aquestes atencions.

Aquestes unitats cobreixen des de consultes preadoptives –per orientar sobre l'informe mèdic que les famílies reben del nen– fins als 18 anys, ja sigui per qüestions relacionades amb el menor (institucionalització, fracàs en acolliments previs) o els pares (falta de preparació, expectatives incomplertes).

La principal preocupació de les famílies són els problemes físics. En funció de la seva procedència, els petits poden presentar trets de desnutrició o patir malalties infeccioses (parasitosi intestinal, tuberculosi, hepatitis). Però, tot i que menys evidents, les patologies més greus solen ser trastorns psicològics associats a l'estada en institucions com orfenats o residències. Un de cada tres nens que han estat en aquest tipus de centres fins als tres anys pateix trastorns cognitius (relacionats amb la intel·ligència). La mateixa proporció presenta alteracions afectives (del vincle), davant del 2% i 4%, respectivament, de la població general o dels menors que han estat en orfenats menys de sis mesos, que gairebé no presenten seqüeles, d'acord amb un estudi britànic amb nens procedents de Romania publicat el 2003 a Development and Psychopathology.

Problemes d’atenció

El trastorn del vincle és especialment rellevant: sol estar en l'origen d'altres comportaments, ja siguin problemes d'atenció, d'autocontrol, de l'aprenentatge, dificultats a l'hora de gestionar les emocions o problemes d'identitat en l'adolescència. “La meitat dels nens que veiem a la consulta té aquesta mena d'alteració de l'afecte”, destaca Gemma Ochando, experta en psiquiatria infantil que dirigeix la Unitat del Nen Internacional a La Fe amb l'especialista en malalties infeccioses pediàtriques Carmen Otero. “Quan el nen plora, la mare o el cuidador atén les seves necessitats: li dóna menjar, l'adorm, l'abriga... Això no passa en un orfenat. No s'atenen individualment les necessitats fisiològiques ni afectives, sinó de forma col·lectiva. No s'aprèn a establir relacions emocionals”, indica la pediatra. El resultat és una adaptació a aquest mitjà hostil “en el qual preval la desconfiança, l'agressió, el rebuig i l'evitació”, uns comportaments que es poden enquistar en arribar al nou entorn i que provoquen incomprensió en la família o l'escola.

Una fase clau a la vida dels nens adoptats és l'adolescència, que en ells se sol avançar als 9 o 10 anys, dos o tres abans del que acostuma a ser habitual. És l'etapa en la qual es presenten els problemes relacionats amb la definició de la identitat i el moment en què es troben bona part dels joves adoptats durant els últims anys a Espanya. Si no s'han canalitzat durant aquest temps els trastorns més greus, la situació pot desembocar en situacions de forta tensió familiar o el fracàs de l'adopció en els casos límit.

Ochando posa l'exemple extrem d'una pacient d'origen indi de 13 anys que s'escapava de casa per prostituir-se i comprar-se capritxos. En investigar la seva història van comprovar que durant la seva estada a l'orfenat era la més gran i va assumir un paper protector respecte de la resta de nens. Allà ja s'escapolia de la institució, es prostituïa i amb els diners que obtenia comprava menjar per als companys. “Era l'heroïna del grup, i considerava aquest comportament com una conducta positiva”, assenyala la pediatra. Finalment, l'adopció es va truncar. L'objectiu és prevenir aquestes situacions. Aprofitar la primera consulta, centrada en la revisió vacunal o les proves de malalties infeccioses, per establir una valoració inicial dels problemes de salut mental que puguin presentar els menors i solucionar-los de forma precoç. “Si la situació es degrada, no hi podem fer gaire”, planteja Ochando.