La història alerta el Reial Madrid contra la Juventus

La imponent ona expansiva del Reial Madrid, el Barça i el Bayern sembla haver rebaixat a poc menys que a la condició de teloner de les semifinals la Juve. No pas per Carlo Ancelotti, home de futbol, que coneix l'enorme tradició del seu paisà adversari. Per alguna cosa no és precisament el club de la nineta dels seus ulls. Malgrat el seu pas per la banqueta torinesa, l'actual tècnic madridista no va arrelar mai en la institució de la família Agnelli, el seu aferrissat rival com a jugador i entrenador. I, com ell, també ha d'estar en alerta tot el Madrid, al qual, la seva enlluernadora galàxia, el fa sortir com a favorit per mèrits propis.

Però des de final dels vuitanta, Itàlia no ha estat mai un paradís madridista. A doble eliminatòria, el Reial Madrid no elimina un equip del calcio des del 1987. Paradoxes de la vida, des que Ancelotti va sorprendre Buyo amb un xut quilomètric en l'origen del 5-0 del Milan d’Arrigo Sacchi a la Quinta el 1989, els blancs han caigut en les set cites posteriors amb italians a dos partits. Dues vegades contra el mateix Milan, tres amb el Juventus i una amb el Torí i el Roma. És cert que els de Chamartín es van venjar amb escreix a un sol enfrontament, a la Setena, en la final del 1998 amb els blanquinegres vençuts per Mijatovic.

Ni llavors ni ara, el Juventus era un equip qualsevol. No pot ser-ho el club que va tenir Sívori, Boniperti, Zoff, Rossi, Scirea, Platini, Boniek, Baggio, Zidane, Pirlo… Es tracta de l'entitat més llorejada del Campionat italià (31 lligues) i va ser la primera en la història a conquerir els tres títols europeus (Copa d’Europa, Recopa i Copa de la UEFA)… És un dels 12 conjunts que han aixecat més d'una orelluda (dues) en 59 edicions. En definitiva, el Madrid, amb les seves moltes virtuts i tota la seva mística en aquesta competició, s’enfronta a un adversari heràldic, d'aquests que competeixen en moments bons i dolents, dels que acostumen a tenir un plus en els gens. “Segurament, la Juve és la sorpresa de les semifinals, però és un seriós candidat al títol”, va dir ahir Ancelotti, que no espera un contrari semblant a l’Atlètic, “sinó un partit diferent, perquè a la Juve també li agrada la possessió”.

Al campió l’espera un Juventus de soca-rel italiana, que el primer que negocia és la porteria fora de perill i penalitza els descuits aliens. Per dur-ho a terme s'aferra en moltes ocasions a la seva pròpia BBC –Bonucci, Barzagli i Chiellini–, tres centrals internacionals sobre els quals s’aguanta el dic davant de Buffon, imperible amb 37 anys. Ell lidera un equip titular, la mitjana d'edat del qual fluctua entre els 30,5 anys si l'ariet és Morata i els 31,2 si el triat és Llorente. Massimiliano Allegri, el seu tècnic, no té objeccions a alterar el sistema, i l'equip està acostumat a mutar d'una línia de tres centrals a una tàpia amb només quatre defenses. En aquest cas, a Tévez i al davanter espanyol de torn els auxilia l'argentí Pereyra, que va créixer a River Plate. Allegri va fer una picada d'ullet en fer referència a la tàctica per a avui: “Ancelotti ha dit que quatre darrere i jo també dic quatre”. En opinió seva, “una semifinal requereix un partit perfecte en l'anada i en la tornada”. Qui encara no està a punt és el francès Pogba, que ahir no es va entrenar amb el grup.

“Caldrà defensar millor del que ho hem fet últimament”, va dir Ancelotti

“No sabem segur com jugaran, però, sobretot, caldrà defensar millor del que ho hem fet últimament”, va dir Ancelotti, que va puntualitzar que el seu equip es perfila per “jugar un partit d'atac”. En aquest sentit, “Bale està perfecte” i la baixa de Benzema no pot determinar, segons l'entrenador, que l'equip no tingui mobilitat “amb pilota o sense, o que no la mogui amb rapidesa”. Per tercera vegada en menys d'un mes, Sergio Ramos estarà a l'eix del camp. Això va suggerir el preparador italià, que no va donar més pistes sobre l'alineació de partida.

Ancelotti ha fet bé mostrant-se cautelós. Una institució de l'aristocràcia de la Juve poques vegades pot ser un tapat. El seu sediment l’avala, i també la seva solvència a Europa i en el Campionat italià, per molt que no estigui en el seu millor momen. En el seu nou estadi, amb aforament per 41.000 espectadors, té l'oportunitat d'iniciar la tornada a una final dotze anys després. Llavors, va sucumbir al Milan… d’Ancelotti. A Torí, assentada la regeneració institucional després de les vergonyes del Moggigate, part de la capital del Piemont i gran part d’Itàlia somien amb el retorn al cim. Punt àlgid al qual no va poder tornar mai el Gran Torí, l'altre emblema torinès, de la desgràcia a Superga del qual es van complir ahir 66 anys, amb homenatges a la ciutat en memòria d'aquells 31 morts –18 futbolistes del Toro inclosos, amb el gloriós Valentino Mazzola al capdavant– en l'accident aeri que va canviar dràsticament el panorama del futbol italià i europeu.

La Juve, mentrestant, es manté amb tot el seu arrelament. En principi, s'entreveu la crua Juve de tota la vida, la que amb més o menys cartell de vestidor se les sol apanyar per desafiar qualsevol, inclòs tot un campió majúscul com aquest Madrid. Després, el futbol dirà.