‘Tancant files’

La presidenta d'una associació de veïns, un cineasta, un historiador, un jutge, un publicista i dos polítics conformen el ventall pel qual han apostat els partits per tancar les seves candidatures per Barcelona el 24-M. Per ocupar el simbòlic lloc 41 —el nombre d'edils del consistori— l'alcalde Xavier Trias ha fitxat Ainhoa Francoy, dirigent veïnal; Jaume Collboni (PSC), el cineasta a Albert Solé; Ada Colau (Barcelona en Comú), l'historiador Josep Fontana; Alfred Bosch (ERC), el jutge Santi Vidal, i Alberto Fernández Díaz (PP) ha premiat Gloria Martín, l'edil que es jubila. Ciutadans i la CUP, amb serioses opcions d'estrenar-se al consistori, han recorregut al expresident de l'Espanyol Ferran Martorell i al diputat David Fernández, respectivament. Vegem per què s'han significat.

Ainhoa Francoy (CiU). Va canviar Pamplona (1974) pel barri de Trinitat Nova, a Barcelona. És enginyera de Telecomunicacions i diu que es va enamorar de la capital catalana en un viatge de final de curs organitzat per la seva escola quan feia vuitè d'EGB. Fa uns mesos va decidir fer el pas a la política. “Sóc militant de Convergència des de fa temps. Sempre han estat molt propers al nostre barri, així que vaig decidir presentar-me a les llistes”, afirma. Francoy va ser triada presidenta de l'Associació de Veïns de Trinitat Nova el 2012, quan només feia dos mesos que era al barri, i és també coordinadora de l'Associació d'Afectats per la Fibromiàlgia, malaltia que ella també té. Està casada amb un marroquí que fa més de 30 anys que viu a Catalunya.

Albert Solé (PSC). No ha militat mai però diu, citant Sergi Pàmies, que els fills de polítics són com Obèlix: que van caure en una marmita i van quedar inoculats. “Cal fer un pas endavant. Toca mullar-se. El que és fàcil és anar on bufa el vent”, diu aquest cineasta de 49 anys, fill de Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució. I es mulla per partida doble: per frenar el tsunami sobiranista i perquè els sondejos no són bons per al PSC. Partidari del federalisme, Solé lamenta que el món de la cultura opti per aixoplugar-se esperant que passi el procés i es desespera amb la política cultural “grisa” de l'Ajuntament. Reivindica el “brillant” model Barcelona que va llegar l'esquerra i augura que el PSC ocuparà una posició central en futurs pactes.

Gloria Martín (PP). Després de dos mandats, aquesta edil, de 68 anys, ha optat per abandonar la política institucional per descansar i dedicar-se a la família. Militant del PP des dels 90 i àvia de sis néts, Martín ocupa la plaça que va ostentar el 2011 Carina Mejías, la candidata de Ciutadans. “La vida dóna moltes voltes”, diu aquesta advocada després de mostrar-se orgullosa del seu grup i assegurar que el que li preocupa del 24-M és la fragmentació de vot. Dedicada a l'àrea social, de la qual parla amb passió, Martín destaca que el PP va aconseguir el 2012 i el 2013 incrementar en tres milions les partides d'atenció domiciliària. La seva frustració és que CiU rebutgés la seva petició d'augmentar-les a 12 el 2014. “És un Ajuntament amb superàvit!”, exclama. Té més “espines clavades” com, per exemple, que les llistes d'espera per a les residències s'hagin doblat amb Trias. “Les persones grans han estat oblidades durant aquest mandat”, afirma.

Josep Fontana (Barcelona en Comú). Prestigiós historiador, Fontana, de 84 anys, va començar a militar al PSUC el 1957 i s'estrena com a candidat. “És la primera vegada que m'hi deixo posar. Confio en les persones que m'ho van demanar. Hi ha estructures de 40 anys que necessiten neteja i oxigenació”, assenyala. Coneixia Ada Colau però va ser Jaume Asens, el número dos, qui el va convèncer amb un simple correu electrònic. “M'he apuntat en el moment en què feia falta”, assenyala Fontana, que avisa que la carrera electoral es juga de forma desigual: “No és el mateix no disposar de res que d'altres, que subvencionen ràdios i televisions”. No vol fer pronòstics, però insisteix que no va tenir cap inconvenient a donar el seu suport. “No em beneficia en res. Que si em perjudica? No em suposarà cap favor dels partits dominants però tampoc no els hi vaig demanar mai”. Autor de La formació d'una identitat —Helena Rakosnik li va regalar un exemplar a Artur Mas per Sant Jordi—, Fontana es defineix, igual que el 1957, com a “roig i nacionalista” i no oculta que li hauria agradat que la CUP se sumés també a Barcelona en Comú.

Santi Vidal (ERC). El Consell General del Poder Judicial va suspendre tres anys el jutge Santi Vidal de les seves funcions com a magistrat de l'Audiència Provincial de Barcelona per haver contribuït a elaborar un esborrany de la constitució catalana. Vidal va rebutjar la proposta d'Esquerra de concórrer com a número dos de la llista i va al·legar “que no és un home de partit". Diu que va tenir propostes de CiU i de la CUP, però que finalment va voler donar el seu suport al partit d'Oriol Junqueras encara que fos de manera simbòlica. Apassionat de l'hoquei sobre patins —quan era jove va ser campió d'Espanya amb l'Esportiu Noia—, Vidal té com a somni “veure, sent jutge, el naixement de la república catalana”.

Ferran Martorell (Ciutadans). Ja va ocupar un lloc simbòlic a la llista de C's a les eleccions de 2012 al Parlament i ara repeteix. Aquest publicista de 73 anys, ja jubilat, que acaba de ser distingit com a membre d'honor de l'Acadèmia de la Publicitat, va trobar en Ciutadans la seva mitja taronja política quan el 2006 va aconseguir tres escons. “Sóc de Barcelona, català i espanyol. No sóc independentista”, afirma. Després, diu, va deixar d'aparèixer en les tertúlies esportives. Creu que l'eix dreta-esquerra és “obsolet” i és pessimista en la lluita contra la corrupció. “Vaig prometre fa 30 anys que portaria corbates negres mentre n'hi hagués i encara continuo portant-ne. Vaig dir que només me les posaria al Carrascal quan s'acabés i em temo que no passarà mai”, lamenta. Periquito de pedigrí —va ser el cinquè president de l'Espanyol de la seva família i Can Ràbia era la finca d'estiu de la seva àvia—, Martorell creu que C's registrarà un augment electoral superior al de Podem. “Tenim un gran líder”, diu.

David Fernàndez (CUP). No milita a la CUP però és una de les seves cares més visibles. I assegura que quan s'esgoti aquesta legislatura i abandoni el seu escó, s'hi afiliarà i continuarà exercint com a periodista a La Directa i treballant a peu de carrer amb les cooperatives. “El que no em plantejo és no continuar en la lluita”, diu. Després de convertir-se en diputat el 2012, Fernàndez garanteix que no tornarà a presentar-se i, de fet, per això va accedir a ocupar la plaça 41 de forma simbòlica. “Cal assegurar el relleu i no reduir la política a ser diputat”, diu. Fernàndez acompanyarà uns mesos els seus successors al Parlament i diu que serà l'assemblea la que decideixi la política de pactes.