“Segrestant la història escrita d’un país, el tens esclavitzat”

El dia de Sant Jordi l’historiador i arxiver Josep Maria Sans i Travé (Solivella, 1947) es va jubilar com a director de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) després de 23 anys en el càrrec. Abans havia estat director de l’Arxiu de Protocols de Barcelona i responsable del Servei d’Arxius de la Generalitat per encàrrec del conseller Max Cahner. En total, més de 35 anys vinculat amb arxius, documentació i fotografies que l’han convertit en una de les persones que en sap més d’aquesta matèria en aquest país.

Pregunta. Quin és el seu balanç com a director de l’ANC?

Resposta. Fantàstic. Els començaments van ser molt difícils, amb prou feines amb quatre persones en un local del carrer Villarroel, però amb el temps s’ha anat consolidant; sobretot després de l’obertura de la seu a Sant Cugat el 1995, que l’ha acabat convertint en el més important a Catalunya, tot guanyant-se el reconeixement de la societat catalana i el prestigi a Espanya i internacionalment.

P. I quin futur li espera?

R. Té dos grans reptes per als anys vinents: aconseguir més difusió i respondre al repte que suposa poder arxivar la documentació electrònica. Quan es va inaugurar vaig dir que m’agradaria que la sala de consulta estigués buida perquè la documentació era accessible des d’internet. Digitalitzar-ho tot no té sentit, perquè hi ha milions de documents, però les sèries més consultades sí, i això ja està fet.

P. L’ANC és una estructura d’Estat?

“L’Arxiu de la Corona d’Aragó és invisible i viu d’esquena a Catalunya”

R. Max Cahner tenia les idees molt clares. Creia que Catalunya havia de tenir estructures i infraestructures d’Estat, com qualsevol nació. Per això, en les negociacions amb el Ministeri es va dir que l’arxiu seria nacional i no regional, com ells volien. Vam ser molt valents el 1980.

P. Hi ha consciència del patrimoni documental?

R. Ara sí, però al començament era terrorífic veure com estava la documentació als arxius municipals. S’ha avançat molt i la gent està més preparada.

P. Per què es va construir l’ANC a Sant Cugat?

R. Es va demanar un solar a l’Ajuntament de Barcelona. Se’n va estudiar un a la zona universitària de Pedralbes, però després de dos anys buscant, i de veure que l’Ajuntament i la Diputació no facilitaven les coses, i de comprovar que el local del carrer Villarroel no era suficient, es va acceptar la proposta de Sant Cugat, que oferia aquest solar enorme.

P. S’ha sentit amb el suport dels governs de la Generalitat?

R. Des del primer fins a l’últim.

P. I no el molesta que el futur Centre Nacional de Fotografia depengui del MNAC i no de l’ANC, malgrat que tenen tres milions d’imatges?

R. No. Del que es tracta és que es conservin i estiguin a disposició de tots. L’ANC necessita una sala a Barcelona per poder posar en valor les fotografies que conservem aquí, i ara la tindrà a Montjuïc. A més, l’ANC participa en tota la política sobre fotografia de la Generalitat.

P. Quina relació ha tingut amb l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA)?

R. D’afecte mutu i bons veïns, però res més. Són dos arxius diferents que responen a institucions diferents. L’ACA, que jo anomeno Reial de Barcelona, hauria d’haver estat transferit a la Generalitat, com els de València i Mallorca, i com hauria passat amb el d’Aragó si no s’hagués cremat a la Guerra de la Independència, però els estatuts de les quatre comunitats l’han maltractat. L’ACA és un arxiu invisible que viu d’esquena a Barcelona i amb molt poca reputació i vinculació amb Catalunya. I tampoc genera molt pel que fa a investigació.

P. Creu que la documentació de l’ACA hauria de passar a l’ANC?

R. Sí. Una cosa tan exclusiva i fonamental, com és la documentació històrica de la Generalitat, no té sentit que estigui a l’ACA i que els consellers de València, les Balears o Aragó tinguin responsabilitat sobre ella.

P. Es pot solucionar?

R. Parlant tot se soluciona.

P. Però sembla que hi ha hagut poc diàleg i moltes denúncies.

R. Les relacions amb l’Estat espanyol sempre han estat difícils i poc fluides, sobretot en el tema de la documentació. Nosaltres, a més, hem tingut un tema prioritari, que és el de la recuperació de la documentació conservada a Salamanca, no per la importància dels fons, que també, sinó pel simbolisme que representava. Als anys vuitanta era impensable que poguéssim recuperar el 90% dels documents requisats després de la Guerra Civil com tenim ara. Ha estat un èxit.

P. Hi ha qui pensa que Catalunya s’ha quedat documents que no són seus?

R. No em preocupa en absolut. Tot el procés l’han fet professionals d’allà i d’aquí. I si ha arribat algun paper que no corresponia, s’ha retornat. No volem res que no ens pertanyi. I pel que fa a Policarpo Sánchez, la persona que ha presentat les denúncies, només puc dir que no és professional dels arxius i que no qui el paga.

P. S’han tornat tots els documents als seus propietaris?

R. L’última documentació que va arribar al desembre s’està revisant, però de l’anterior és molt poc el que no s’ha pogut tornar... unes 25 cartes d’unes 25 persones. Res d’important.

P. Hauran de tornar a Salamanca com diu la sentència del Tribunal Constitucional del 2013?

“Als vuitanta era impensable que la documentació de Salamanca tornés”

R. Esperem que s’arribi a un acord perquè el Ministeri ho deixi en dipòsit. Seria el normal, però està per gestionar.

P. Per què està tan polititzat el tema dels arxius?

R. Segrestant la història escrita d’un país el tens, en certa manera, esclavitzat. Això és així. És molt important ser responsable de la documentació que has escrit, ja que reflecteix el que has fet en el temps. L’estat ha actuat com una metròpoli amb les seves colònies.

P. Queda molt per fer en aquest sentit?

R. A partir d’ara jo no tinc cap responsabilitat, però caldrà mirar amb molt detall les anomalies que hi ha al món dels arxius. La documentació ha d’estar en la comunitat que la va crear, això ho sap tothom. És diferent del que passa amb els museus, que s’han format a través de compres d’aquí i d’allà. En arxius s’ha de respectar la procedència original.

P. Per què Barcelona no té arxiu ni biblioteca provincials?

R. És curiós que hi hagi hagut tant d’interès per la documentació però no s’hagin construït les infraestructures per conservar-la. I no s’ha fet per castigar, sinó perquè, un cop construïdes, es traspassa la gestió a la Generalitat i es construeix per a altres, i no poden lluir amb el que es fa. És molt senzill.

P. Com va viure el cas Centelles?

R. De forma desagradable. Ha fallat la comunicació per part del Ministeri, que havia d’haver informat la Generalitat, com hem fet nosaltres amb ells en altres casos. Vam aprendre molt.

P. El seu últim acte públic com a director de l’ANC va ser el lliurament de 400 diplomes a persones que en els últims 10 anys han dipositat documentació allà. Entre ells Jordi Pujol. Considera que la documentació de l’expresident s’ha devaluat?

R. No. Jo no sé el que ha passat. Sé el que va declarar al juliol i res més. Personalment crec que no és un xoriço, perquè el conec prou.

P. I ara què?

R. Seguiré venint dues vegades per setmana a l’ANC per investigar, sobretot la Guerra Civil espanyola, un tema que m’apassiona.