Els catalans hi van, els escocesos en tornen

Escòcia ja no serveix. Una vegada celebrat el referèndum, el nacionalisme escocès ha deixat d'interessar al sobiranisme català. Va funcionar molt bé per exemplificar la idea aïllada d'un referèndum de secessió autoritzat pel Govern central. És a dir, era l'exemple a refregar a Mariano Rajoy per la seva negativa a acceptar la proposta d'Artur Mas.

Però amb prou feines serveix com a mirall després del 18 de setembre, data del referèndum perdut per Alex Salmond. Les derrotes acostumen a ser poc inspiradores, i pel que sembla no ho són ni tan sols quan tenen, com és el cas d'Escòcia, els trets estranys d'una derrota victoriosa, en la qual les idees i els projectes no van aconseguir la majoria requerida però van fer progressos ostensibles que ara mateix ja estan madurant de cara a les eleccions generals britàniques del 7 de maig. 

Tampoc inspiren dimissions com la de Salmond, substituït sense dilació com a líder per Nicola Sturgeon. I no inspiren sobretot en països poc proclius a treure conseqüències de les derrotes electorals. Tampoc està resultant gaire inspiradora la nova trajectòria de l'Scottish National Party (SNP), probablement perquè ara s'està comprovant el que llavors no es volia veure, i és la feble relació entre totes dues reivindicacions nacionalistes, les escoceses i les catalanes.

Una vegada celebrat el referèndum, el nacionalisme escocès ha deixat d'interessar al sobiranisme català

Es va veure llavors i es veu amb més claredat ara: Escòcia no va perdre el referèndum. Va perdre la independència però va guanyar el país en el seu conjunt, perquè va aconseguir més força dins del Regne Unit. Escòcia volia abans de res ampliar el seu autogovern i ho aconseguirà si les eleccions del 7 de maig per a la nova legislatura de Westminster aconsegueixen els resultats que assenyalen les enquestes. I obligarà, a més, vulguin o no a Londres, al fet que l'estructura del Regne Unit evolucioni cap a l'estat federal.

Ara el que més li interessa al SNP és ser decisiu a Londres, cosa que fàcilment pot aconseguir si es confirmen els sondejos, que li donen 50 o més escons sobre 59. Després d'escombrar els conservadors d'Escòcia —ara tenen un sol escó en l'actual legislatura de Westminster— es proposa escombrar els laboristes, als quals desborden per l'esquerra i estan substituint entre els electors de les classes més desfavorides escoceses.

Sturgeon ha deixat aparcades tres de les propostes més destacades del programa: l'autonomia fiscal, el tancament de les bases de submarins nuclears Trident i un nou referèndum d'independència, que ja no són prioritats per a aquesta legislatura, sobretot de cara a establir aliances parlamentàries o de Govern amb els laboristes, els únics amb els quals vol associar-se.

Respecte al referèndum de sortida de la UE, la seva proposta és la més europeista i la més conseqüentment sobiranista. Els conservadors, obligats per la pressió de l'UKIP, proposen el referèndum de sortida sense més; els laboristes volen congelar tota nova transferència de poders a la UE si no hi ha un referèndum pel mig; i l'SNP exigeix en canvi una doble majoria del conjunt del Regne Unit i de les quatre nacions constituents. Aquesta proposta pressuposa que si vencen els tories, convoquen un referèndum i el resultat és el Brexit (sortida de la UE), llavors els escocesos aniran a un altre referèndum per sortir del Regne Unit i quedar-se a la UE. El separatista d'un separatista europeu és un unionista... europeu.

Alguna cosa haurà fet bé l'SNP perquè la derrota sigui una victòria política i fins i tot un salt cap endavant en el seu poder i capacitat d'influència en el conjunt del Regne Unit. Entre les coses que ha fet bé hi ha la claredat de les seves propostes de referèndum independentista, que va portar al programa electoral amb el qual va vèncer i va obtenir el Govern a Escòcia i també la precisió del seu programa europeu, social, econòmic i de defensa. Totes dues coses contrasten amb la confusió i les ambigüitats perfectament calculades de CiU, partit que, malgrat el gir independentista dels tres últims anys, portarà per primera vegada la proposta d'independència al programa per a les properes eleccions del 27 de setembre.

Salmond va bregar en la campanya del referèndum per un model de societat escocesa independent, no per una independència en abstracte. La independència escocesa és clarament europeista i d'esquerres, mentre que a Catalunya se'ns proposa el camí invers, primer decidir que som independents i després veure quin tipus de país independent volem ser. No és fàcil confiar en un camí en el qual es deixa per al final el contingut, que és el model de societat. No és segur que els votants d'esquerres vulguin una independència com la de Singapur, ni que els de dretes la vulguin com la de Veneçuela. La independència escocesa és un instrument per obtenir un model de societat, mentre que la catalana tal com s'ha proposat fins ara és un objectiu en si mateix, les bondats de la qual es pressuposen sempre i en qualsevol dels casos. Els catalans solem creure que quan els altres hi van nosaltres ja en tornem, però el cas escocès sembla demostrar-nos exactament el contrari. No sé massa bé si serem capaços de mirar-nos de nou en aquest mirall i aprendre una mica d'Escòcia.