El millor futbol del Barça torna al Camp Nou davant el PSG

A la majoria d'equips no els agrada jugar un partit que voldrien acabat abans de començar. El Barça no tenia res a guanyar i el PSG no tenia res a perdre. No era fàcil prendre-li el pols a la nit i hi havia un cert risc en cadascuna de les decisions que podia prendre un entrenador volcànic com Luis Enrique. El tècnic va actuar, malgrat això, com si no hagués disputat l'anada, ni el seu equip tingués dos gols d'avantatge, ni tampoc va tenir en compte que dissabte, a Cornellà, l'espera l'Espanyol a la Lliga. No va voler especular ni gestionar res, sinó que va disposar l'alineació titular, sense cap concessió, la millor manera de guanyar el partit i de signar la classificació per a les semifinals de la Champions. L'entrenador va manar que juguessin i el FC Barcelona va signar una exhibició.

Va aparèixer un equip blaugrana serè en la conducció, febril en la pressió, vertical en la transició i tan selectiu com resolutiu a l'àrea de Sirigu. L'afirmació blaugrana no va trobar resposta en el PSG, acomodat en un 4-4-2, amb Pastore a la punta del rombe, igual de covard que a París. Ni el reforç de Verratti i Ibrahimovic, dos futbolistes universals, va millorar la posada en escena de l'equip de Blanc. David Luiz ja havia vist una targeta i passada la mitja hora ja s'havien cantat dos gols de Neymar al Camp Nou. El Barça dominava el temps del partit, intel·ligent en la seva lectura, excels en el domini del ritme: lent-ràpid-ràpid-lent. No hi havia ni rastre del París Saint-Germain.

Hi va haver moltes jugades, i molt bones, només una excepcional, la que va protagonitzar Iniesta. El manxec va acudir al seu camp, es va oferir després d'un mal control de Mascherano, va prendre la pilota d'esquena, es va girar i va eliminar tres defensors del PSG, Verratti inclòs, en la seva cursa per la gespa fins que va assistir Neymar, veloç en el desmarcatge, hàbil en el moment d'esquivar el porter, bon definidor: 1-0. El control, la conducció, els canvis de ritme i de cintura i la manera en què va dividir la jugada van provocar l'admiració del Camp Nou cap a Iniesta. El volant va serpentejar com un gimnasta per la pista d'esquí del PSG: elegant, suau i precís, admirable a càmera lenta i a la màxima velocitat, fàcil d'identificar, impossible de detenir pel PSG.

Luis Enrique va actuar sense cap concessió, com si no esperés el derbi a Cornellà

Neymar va repetir poc després quan va rematar de cap de manera picada un centre d'Alves. El brasiler ha estat un martell per Sirigu: cinc gols en quatre partits, a Barcelona i a París. L'11 va ser el punt final d'un equip tan coral i solidari que fins i tot Messi va semblar un futbolista més del Barça. Així d'harmònic i fi va estar durant molta estona el FC Barcelona.

El futbol va ser tan cabalós que l'afició va entendre que Luis Enrique reservés Iniesta i Sergio Busquets abans que es complís l'hora de partit, quan el PSG ni defensava ni atacava, ni hi era ni se l'esperava, potser recriminat per la seva duresa, l'única manera de combatre l'endreçat joc dels homes de Luis Enrique.

Els francesos es van deixar guanyar des de bon principi davant la sincronitzada i demolidora pressió blaugrana i després, quan es va tranquil·litzar la contesa, moments de cadència en què per fi es va poder veure el FC Barcelona descansar amb la pilota, moure el xoc amb una superioritat tremenda, fent fàcil allò difícil, admirats pel Camp Nou. Ningú es va fixar en Ibrahimovic, com si fos un zero a l'esquerra en un club de rics, sense passió ni futbol, malament defensivament i amb molt poques arribades davant Ter Stegen. El porter només va ser exigit precisament en un xut dur des de fora de l'àrea d'Ibra. Blanc no va encertar l'alineació ni els canvis, com si li sobrés la tornada, derrotat des de l'1-3 del Parc dels Prínceps.

Ni amb Verrati i Ibrahimovic va millorar la posada en escena de l’equip de Blanc

El mèrit del FC Barcelona va ser precisament donar vida a un partit que se suposava mort si no era per intervenció del PSG. I va ser justament en una nit que semblava intranscendent quan va aparèixer un equip blaugrana elegant i consistent, sòlid i artístic, molt atent i concentrat, ric futbolísticament, molt a gust a la Champions. Admirable quan els onze futbolistes van participar de la mateixa idea de futbol i van anar a buscar el partit i la victòria en la primera part, i compacte en el segon temps en el control de l'arc de Ter Stegen. Recognoscibles amb pilota i sense, els blaugrana ni es van relaxar ni van patir, sinó que es van divertir davant el PSG. La millor manera d'assaborir la seva onzena semifinal de la Copa d'Europa.

Caldrà tenir en compte el Barça de Luis Enrique a la Champions.