La samarreta de Maradona

Diu Valentino Rossi que ja no està d'humor per a festes. Que ja no toca disfressar-se, ni muntar una obra de teatre improvisada al circuit de torn. Ja no és un nen. I ara –ara que ja no guanya cada dia, ara que fa tants anys, des del 2009, que no celebra un títol mundial–, diu que el que vol es gaudir el moment: riure, ballar, saltar, improvisar la celebració. És el que va fer a Qatar, quan va guanyar la primera cursa de l'any. Per a l'Argentina, però, tenia una sorpresa preparada –preparada des de l'any passat, va confessar, però llavors no va ser capaç de pujar al podi–, un detall amb el públic local, que acollia de nou un gran premi, com aquell del 1999 (el darrer) en el qual Rossi encara era un xaval. Així que, en sortir al podi ho va fer amb una samarreta de la selecció argentina a sobre de la granota. Portava el 10, esclar.

El 10 i el nom de Maradona a l'esquena. “Per què porta la samarreta de Maradona i no la de Messi?”, li va preguntar un periodista argentí. “Messi és molt bo, potser el millor, però Maradona és Maradona”, va respondre ell. Diu Rossi que es recorda de petit veient Diego jugant la Lliga italiana amb el Nàpols. “I, tot i que era molt petit, ja era capaç d'adonar-me que era especial, que guanyava els partits sol”. Les seves genialitats el van marcar. Com després els va passar a molts amb ell mateix.

“Messi és molt bo, potser el millor, però Maradona és Maradona”

El pilot de Yamaha va poder escollir entre el 10 de Maradona i el 10 de Messi, i va decidir fer un homenatge al més veterà, al del caràcter més extrem, al més polèmic. No va ser casual. Era una mena de missatge a qui el volia retirar, a qui pensava que ja no guanyaria més, als seus rivals, tots força més joves que ell. A Márquez, a qui li va explicar a la pista, no li calien paraules: si vol tornar a ser campió del món haurà de passar per sobre seu.

Com hauria gaudit de la cursa Joan Moreta. Ell, que va conèixer Márquez quan encara no li havien caigut les dents; ell, que unes setmanes abans que el càncer el consumís estava preocupat buscant un equip per a Toni Elías; ell, que sentia el Quartararo tan seu que somriurà, resignat, quan el nen guanyi la seva primera cursa i soni l'himne francès; ell, que quan els federatius d'altres països li recriminaven que el Mundial semblava el Campionat d'Espanya els responia així: “Ja ho deia Cruyff, els diners al camp, no a la llotja”. Els pilots espanyols l'hi agraeixen. I els aficionats que els veuen els diumenges, també.