Quan Hillary va començar a ser Hillary

Hillary donava suport llavors als republicans. Era una de les seves primeres campanyes electorals i reclutava voluntàries a Wellesley College, la universitat on estudiava.

“La noia que no vulgui sortir al carrer a encaixar mans pot mecanografiar cartes o dedicar-se a la feina d'oficina”, va declarar Hillary Rodham a The Wellesley News.

L'arxivera de la universitat ha col·locat en una taula els volums enquadernats dels anys seixanta del setmanari de Wellesley. Entre aquests hi ha l'exemplar del 13 d'octubre del 1966, amb la notícia sobre la campanya per a les eleccions locals i estatals d'aquell any. També hi ha carpetes amb retalls de diaris. I una còpia de la tesi de final de carrera de la seva alumna més il·lustre.

Hillary Rodham és avui Hillary Clinton i s'embarca en una altra campanya. Aquesta vegada la candidata és ella. Vol arribar a la Casa Blanca.

Tot va començar aquí, en aquest campus de construccions gòtiques als afores de Boston (Massachusetts), uns anys abans de conèixer Bill Clinton, el seu futur marit i president dels Estats Units. A Wellesley, Hillary va deixar de ser republicana i es va convertir en demòcrata; el seu nom va sortir per primera vegada en els papers, i, el 31 de maig del 1969, en l'acte de graduació de la seva promoció, va pronunciar el seu primer discurs davant una audiència de centenars de persones.

Ara, professors, alumnes i administratius la veneren. És una figura gairebé intocable. L'exalumna amb més èxit. La que, amb el seu nom, atreu nous estudiants, i amb la qual sempre s'associarà aquest campus. La que aspira a ser, després de 44 homes, la primera dona presidenta dels Estats Units.

Wellesley, ara, com fa mig segle, és un lloc especial, una illa on les dones poden educar-se i liderar sense l’ombra de la discriminació 

A Wellesley, Hillary Clinton ja és presidenta.

“Malgrat les nostres diferències ideològiques, i malgrat que discrepi d'ella en algunes coses, és una dona que ha aconseguit tantes coses i que ha fet tant per trencar el sostre de vidre que no puc fer més que respectar-la”.

L'estudiant Lizamaria Arias és membre de la direcció executiva del Partit Republicà a Wellesley. En els seus primers anys aquí, Hillary Rodham va ser la presidenta de les Young Republicans, la mateixa organització a la qual pertany Arias.

En un campus on els progressistes són majoria, Lizamaria, com Hillary el 1966, és una excepció. Ella diu que és republicana perquè creu en la llibertat de l'individu per llaurar-se el seu camí.

Votaria per Hillary Clinton? “No estic preparada per contestar. Però sens dubte ho consideraria”, respon. En temps de polarització política, trobar als Estats Units un republicà disposat a votar Clinton és una anomalia. Només pot passar a Wellesley.

Lizamaria Arias, nascuda el 1995 a l'Estat de Maryland, és filla d'un guatemalenc i d'una colombiana. Pertany a la minoria llatina, la més puixant del país, amb més de 50 milions de persones en un país de més de 310 milions.

És possible que, sense Hillary Clinton, Arias no hagués estudiat a Wellesley. Explica que amb 16 o 17 anys va llegir Historia viva, les seves memòries. Va descobrir que la dona que va ser primera dama dels Estats Units als anys noranta, senadora i candidata a la nominació del Partit Demòcrata en la dècada passada i secretària d'Estat després, va ser alumna de Wellesley i que Wellesley va forjar el seu caràcter.

Per a les alumnes de Wellesley, Hillary Clinton és una personalitat propera i remota, un personatge per als llibres d'història. Quan Bill Clinton va jurar per primera vegada el càrrec de president, faltaven dos anys perquè Lizamaria Arias naixés. Quan Bill i Hillary van abandonar la Casa Blanca al final del segon mandat, tenia sis anys. El drama per les relacions de Bill amb la becària Monica Lewinsky, la guerra de l'Iraq, la derrota contraBarack Obama en la nominació demòcrata el 2008, són records llunyans o episodis que ha conegut pels llibres o per persones grans.

Clinton és passat. I és futur: l'esperança que sigui ella qui trenqui el sostre de vidre de la presidència, aquest límit que a simple vista sembla inexistent però que cap dona no ha franquejat en aquest país. Els seus anys a Wellesley formen part de la memòria de la institució.

Publicar fotos de la tesi de Hillary Clinton? No sense permís. “L'adverteixo que la senyora Clinton té el copyright d'aquest material”, diu l'arxivera.

Com a estudiant de Ciències Polítiques crec que una cosa és la política i una altra, la vida personal. Són diferents”

L'escàndol Lewinsky? Una representant del campus que supervisa una entrevista a dues alumnes respon: “Crec que això no entra en l'àmbit del seu paper com a dona afiliada a Wellesley”. Una alumna afegeix: “Com a estudiant de Ciències Polítiques crec que una cosa és la política i una altra, la vida personal. Són diferents”.

Wellesley, ara, com fa mig segle, és un lloc especial, una illa on les dones poden educar-se i liderar sense l'ombra de la discriminació i la competició masculina. És una de les Seven Sisters (o 'set germanes'), la versió exclusivament femenina de la Ivy League, l'elit de l'elit en l'educació superior nord-americanes.

Sense Wellesley, Hillary no hauria estat mai el que és.

“L'increïble aplom i confiança en si mateixes és una cosa que no deixa d'impressionar-me de les estudiants de 18 o 19 anys a Wellesley. En altres campus això no hi és”, diu Arias. "Aquí les dones són dones. No les descriuria com a noies”.

Quan Hillary Rodham, nascuda el 1947, va arribar al campus, el 1965, era una noia dels barris de classe mitjana al nord de Chicago, i Wellesley, una institució tradicional que formava bones dones i mares.

“La majoria de dones que es van graduar el 1969, com la majoria de dones que aquell any anava a la universitat, preveien treballar només fins que es casessin o tinguessin el primer fill. Poques es van graduar amb objectius i plans professionals. La majoria encara creia que és millor que els homes guanyin el pa i les dones siguin mullers”, va escriure, tres dècades després, la periodista Miriam Horn a Rebels with white gloves ('rebels amb guants blancs'), un llibre sobre les dones de la promoció de Hillary Clinton.

Alan Schechter les coneix. Amb Hillary Clinton s'envia cartes i parla esporàdicament.

Conversar amb Schechter, professor emèrit de Ciències Polítiques, és una immersió al Wellesley dels anys seixanta, un moment d'explosió social i política. “El 1962,la universitat no m'hauria contractat si jo no hagués estat casat. Els preocupaven molt els homes solters”, diu.

Wellesley era una bombolla. Aquest campus no era Berkeley: els ressons de les protestes estudiantils, de Vietnam i del moviment pels drets civils arribaven esmorteïts.

“A la primavera del 1968, Hillary encara era republicana, tot i que moderada”, recorda Schechter, que va veure en ella “habilitats de lideratge en ple desenvolupament”. El professor li va aconseguir una beca per treballar durant l'estiu amb el grup republicà al Congrés, a Washington, amb el congressista Melvin Laird.

Els Estats Units eren un país en metamorfosi. Com Hillary. Les lleis sobre els drets civils, la lluita incipient per la igualtat de les dones i els dubtes sobre la guerra del Vietnam milers de nois coetanis seus morien en la jungla del sud-est asiàtic– van contribuir a la seva transformació.

“Va tornar a la tardor del 1968 i em va dir: ‘Vull escriure una tesi de final de carrera sobre la pobresa’”, diu Schechter. “Això era un signe que la seva ideologia havia canviat”.

La tesi, de 88 pàgines, porta per títol Només hi ha la lluita… Una anàlisi del model Alinsky. Es tracta d'un estudi sobre l'esquerrà Saul Alinsky, l'activista de Chicago que anys després inspiraria el jove Obama.

Hillary Rodham s'havia tornat demòcrata, però no revolucionària ni hippy. Quan va caldre canviar les normes que regulaven l'entrada de nois a Wellesley, va preferir el diàleg amb les autoritats universitàries a la confrontació.

“Alguns estudiants volien prendre l'edifici de l'administració. La visió de Hillary era: ‘Vegem com els convencem que nosaltres tenim raó i ells, no’. És un enfocament pragmàtic”, diu el professor. Pura triangulació, per fer servir la paraula que designaria els equilibrismes ideològics del matrimoni Clinton els anys de la Casa Blanca.

Quan va caldre canviar les normes que regulaven l’entrada de nois a Wellesley, va preferir el diàleg amb les autoritats universitàries a la confrontació

El pas de Hillary per Wellesley va concloure amb el discurs de graduació. Per primera vegada parlava una estudiant, a més del convidat d'honor, que aquell any va ser Ed Brooke, senador republicà (i negre) per Massachusetts. Brooke va criticar en el seu discurs les “protestes coercitives” de les noves generacions. Hillary va reaccionar improvisant i criticant el senador. Va causar un petit escàndol.

“Ella es veia com una igual amb Ed Brooke”, diu Schechter. El diari The Boston Globe i la revista Life es van fer ressò de les seves paraules.

“Parla en nom de la seva generació”, deien uns. “Però qui s'ha cregut que és?”, s'indignaven d'altres. “Els elogis i els atacs”, va escriure Hillary Clinton en les seves memòries, “van anticipar el que vindria més tard”. Hillary ja era Hillary. Després de graduar-se a Wellesley, va ingressar a l'escola de lleis de Yale. Allí va conèixer Bill.

El Wellesley del 2015 és un lloc tan idíl·lic i aïllat com llavors. Segueix sent només per a dones (Vassar, una altra de les set germanes, és mixta des del 1969). Però els Estats Units no han deixat de transformar-se. Com el campus.

“Wellesley acceptarà peticions d'ingrés de dones trans”, es llegeix a la primera plana del número del passat 11 de març de The Wellesley College. Les aules s'obriran a qualsevol persona que s'identifiqui com a dona, encara que hagi nascut home.

Una dona presidenta? El 1969 hauria estat gairebé tan difícil d'imaginar com l'admissió de transsexuals.

I una llatina presidenta?

“Qui sap el que portarà el futur”, respon la llatina (i republicana) Lizamaria Arias a la pregunta sobre si es veu algun dia en el càrrec. “No puc contestar-ho en aquest moment. Si el país ho necessita, no diré mai que no. Però tampoc no és el que em proposo ara. Està ben lluny ara mateix. Això és el que té de bo aquesta universitat. Ser president no és una cosa que estigui molt fora de l'abast. M'encanta el missatge de Wellesley”.

—Quin és el missatge? Que tot és possible?

—Bàsicament, sí. Amb molt de treball.