Un planter sense fi de còmics

“Treballava com a il·lustrador en una editorial i un amic em va dir que buscaven còmics a Paramount Comedy. Hi vaig anar a parlar amb els caps i em van proposar fer un monòleg. Em va cridar l'atenció que tot va ser molt ràpid”. Així van ser els primers passos de Joaquín Reyes en el món de l'stand-up o comèdia en directe quan encara gairebé ningú n'havia sentit a parlar a Espanya. El canal Paramount Comedy (ara Comedy Central) va fer un pas endavant i va decidir recórrer la Península a la recerca de sang fresca en l'humor. Molts dels membres d'aquell planter que es va asseure per primera vegada en un tamboret amb un micròfon davant en un teatre, un bar o on fos, ara són còmics reconeguts que alimenten la televisió i el cinema però que no es desenganxen del gènere que els va fer populars.

Tots coincideixen a ressaltar la importància de la feina feta des del canal de televisió com a plataforma per donar visibilitat a aquells còmics i apropar l'stand-up al públic espanyol. Ara, Comedy Central dedica el mes d'abril al seu gènere insígnia amb un repàs als seus 16 anys d'història i una programació especial.

“Quan encara érem Paramount Comedy, vam veure que aquí un dels formats més autèntics i purs de la comèdia, l'stand-up, amb prou feines no es coneixia. Vam haver de convèncer la gent de tot el que se'n podia treure, vam haver de fer molta feina d'explicar-nos i buscar gent”, explica Cristina Alcelay, directora del canal a Espanya. Aquesta feina de recerca de talent els va portar a escoles de guionistes, grups de teatre, contactar amb contacontes… “Hi havia dues persones que s'hi dedicaven. Amb cap d'un temps ja començaven a venir ells mateixos per diferents connexions”, recorda Alcelay, que és part del canal “des que no era més que una franja dins de Canal +”.

Ricardo Castella va deixar de banda els seus estudis de Telecomunicacions per passar-se a la comèdia el 1999, quan es va unir al canal. “Hi vaig començar a col·laborar com a escriptor a mitja jornada i a les nits portava la xarxa de caixers de Caja Madrid. Després vaig ser coordinador de Nuevos cómicos”. Va ser un dels encarregats de muntar el lloc d'actuacions de proves on els còmics del canal feien els primers passos. “Hi anaven a provar els seus textos. Jo hi anava abans i provàvem. El mètode que usàvem era prova i error, directament”, explica Castella, que ressalta la tasca del canal: “Còmics com Eva Hache feia molt temps que s'hi dedicaven i no havia trobat un lloc on tenir mitja hora de programa per a ella sola. Hi havia molta gent amb bon material que no tenien una oportunitat”, afegeix.

Agustín Jiménez va ser un dels còmics que es van unir al canal molt ràpid. “Les proves eren actuacions en locals. Vaig pujar a un escenari en un bar, amb públic, i estava aterrit, imagina't, amb cent i escaig persones al davant”, rememora d'una època en què els que triomfaven als locals eren els mags. “Quan anaves a un bar i deien que portàvem un espectacle de monòlegs, a la gent l'estranyava molt, recorda Jiménez. L'experiència d'Ernesto Sevilla va ser semblant. “Esperaven que expliquéssim acudits. Recordo haver actuat en llocs on no sabien què era un monòleg. Esperaven que expliqués acudits, i quan sortia a l'escenari, parlant com ho faig, tan seriós, la gent es pensava que estava explicant la meva vida de debò”, explica Sevilla.

Llavors va arribar el boom de l'stand-up a Espanya. “Va haver-hi una època daurada en què era igual qui fos, només que fos un monòleg ja valia. Et podies fer en una nit el sou d'un mes”, recorda Agustín Jiménez: “Va ser com els Beatles, es necessitava en aquell moment”. “La pregunta realment és per què va arribar tan tard el gènere a Espanya, perquè se'ns dóna molt bé. El caràcter de l'espanyol és molt procliu a això”, explica Eva Hache, que recorda com molts locals de concerts van anar acollint espectacles de monòlegs després d'haver tingut problemes i amb multes per l'excés de soroll. “Som xerraires per naturalesa, ens agrada que ens expliquin coses. És un gènere que és molt proper”, destaca Joaquín Reyes.

Són components d'una generació que va haver d'obrir pas als que van venir després. “Vam tenir els nostres avantatges, perquè no ho feia ningú. Però el desavantatge d'obrir camí. Ara hi ha un circuit més estable i el públic sap de què va això. Però hi ha més competència, més formada i amb més nivell”, argumenta Ernesto Sevilla. “Érem menys i tots amb bastanta feina per tot Espanya. Però hi havia gent en alguns bars que semblava que els estaves interrompent. Calia lluitar contra l'adversitat”, recorda Eva Hache. I res de crisi del gènere. Aquests “xerraires” que pugen a un escenari amb el micròfon a la mà per explicar les seves històries segueixen aconseguint entretenir i fer riure un públic que ja sí sap què és l'stand-up.