A les entranyes de la ‘gihad 2.0’

Una periodista, abillada amb vel, asseguda davant d'un ordinador, a París. Sota una identitat falsa, manté una conversa per Skype amb Abu Bilel, un combatent francès de l'Estat Islàmic que parla des de Síria, un home proper a Abu Bakr al-Bagdadi, l'autoproclamat califa de l'Estat Islàmic.

—I contra quin tipus d'infidels has lluitat avui?

—Contra els infidels d'Al-Nusra. S'ho han passat bé, creu-me.

Amb un somriure de satisfacció, el terrorista francès treu el telèfon mòbil i mostra una foto de cadàvers mutilats a la pantalla.

—No l'he vist bé. Ensenya-me-la una altra vegada!

—No, et reservo el millor per quan arribis.

—Però, eren caps tallats?

Com a única resposta, el terrorista fa l'ullet a Mélodie amb un gran somriure als llavis.

—Mates persones… això no quadra amb l'islam que he triat.

—Germana, les guerres sempre han precedit la pau, com ordena Al·là. Així, tu i jo podrem formar una família aquí… Mashallah [expressió d'alegria, gratitud]. No m'has dit mai si et semblo atractiu. Contesta'm sincerament.

Mélodie és un nom fictici. El que va fer servir la periodista francesa davant el terrorista per investigar la gihad 2.0 i obtenir confessions com aquesta. Anna Erelle és un altre nom fictici. El nom amb el qual es presenta en aquesta lluminosa tarda de dimecres passat a París.

Ella volia entendre com funciona la captació de joves per a la gihad a les xarxes. Volia explicar com és possible que hi hagi noies de 20 anys que deixen ciutats com París o Brussel·les amb un somriure, lleugeres d'equipatge, per traslladar-se a més de 4.000 quilòmetres de distància, posar-se un burca i empunyar un kalàixnikov. Amb poc més de 30 anys, aquesta periodista freelance ja en tenia vuit de recorregut professional a l'esquena. Havia escrit alguns reportatges sobre les banlieu —suburbis francesos— i el gihadisme. Tenia un perfil fals en una xarxa social per tafanejar en aquests submons de la xarxa, en aquestes realitats paral·leles. Coneixia el terreny.

No sóc Salman Rushdie, la meva vida no ha canviat tant com la seva, però hi ha un abans i un després de tot això”

Una nit d'abril del 2014, va veure un vídeo d'un gihadista francès amb unes Ray-Ban de mirall fent el fatxenda en un 4X4. Exhibeix orgullós una metralladora Uzi i una altra M16 suposadament robada a un marine a l'Iraq.

La periodista comparteix el vídeo des del seu perfil fals a la xarxa i poc després li arriben tres missatges privats consecutius. Els envia Abu Bilel.

Així comença la seva aventura en línia. Bilel no para d'enviar-li missives i aviat comencen a comunicar-se per vídeo a través de Skype. Ella va confrontant informacions que obté amb algunes de les seves fonts al món del gihadisme, fa cerques per Internet. En un primer moment, reconeix, té alguns dubtes deontològics sobre la manera de procedir, pel fet d'ocultar-se sota una identitat falsa. “Però davant meu tenia un terrorista que talla caps cada setmana, així que les qüestions d'ètica les vaig oblidar ràpidament”, assegura, amb serenitat, recordant aquells dies.

Bilel desplega tots els encants davant una noia que, creu, té 20 anys, abillada amb vel. “Aquest tipus d'homes valents, més grans que elles, agraden a aquestes joves; se senten sol·licitades”, explica Erelle. Són nois que al seu país d'origen viuen al marge de la societat i, quan es traslladen a Síria, es converteixen en herois. Passen del rebuig a la glòria.

El combatent, nascut en la localitat de Roubaix, amb un petit historial de robatoris a mà armada i allunatges en els anys que va passar en territori francès, triga poc a demanar-li matrimoni i dir-li que es trobi amb ell a Síria. Pretén que deixi la vida d'infidel per abraçar una vida “al paradís”, amb classes de tir als matins i compres amb les que serien les seves noves amigues, les dones dels seus germans, a les tardes.

La llum entra per la finestra d'un cafè del qual no es poden donar gaires detalls per qüestions de seguretat, a prop del gegantí pulmó verd de la capital francesa, el Bois de Boulogne. “No sóc Salman Rushdie, la meva vida no ha canviat tant com la seva, però hi ha un abans i un després de tot això”, diu Erelle davant d'una taula on hi ha el seu iPhone i les restes del sandvitx que s'acaba de menjar. Erelle escolta les preguntes amb tranquil·litat, respon amb fermesa. El seu gos, que tanta companyia li fa en aquests dies complexos en què tanta gent s'ha allunyat d'ella per por, descansa a pocs metres de la taula on té lloc la trobada.

Erelle assegura que hi ha un vídeo circulant per Internet amb una foto seva en què es fa una crida per matar-la

Durant un mes, la periodista segueix el joc a Bilel per seguir obtenint informació. Fins que arriba el moment d'anar-se a reunir amb ell. “No em vaig plantejar mai la possibilitat d'anar a Síria”, sosté, “hagués estat suïcida”. I descriu el terrorista: “Ell deia que la vida era un gran teatre i que no ha de ser més que un gran divertiment. Però, per ell, la festa no era beure alcohol i anar a veure noies, era matar gent”.

Segons va poder descobrir la periodista francesa, es tracta del gihadista francès més proper a al-Bagdadi. Cap d'una brigada a Raqqa, fortalesa de l'Estat Islàmic a Síria, i responsable de l'aparell de reclutament, Bilel és retratat per Erelle com un home immers en un ascensor emocional continu. Un tipus “perdut” que responsabilitza de totes les seves penúries el seu país d'origen, França. “Aquests individus són molt perillosos perquè coneixen molt malament la religió. I el seu objectiu final és venjar-se del país d'Occident del qual vénen”.

Les comunicacions de la periodista van ser intervingudes per les autoritats mentre elaborava el reportatge, explica ella. Tres setmanes més tard, dues filials de la xarxa de reclutament gihadista, a Estrasburg i Albertville, van ser desmantellades per la policia. Erelle creu que l'Estat Islàmic la culpa no tan sols de la trampa que va parar a Bilel, sinó de la caiguda d'aquestes filials. La periodista francesa relata tota la seva història en En la piel de un yihadista (Debate), que es publicarà aquesta setmana a Espanya.

El 6 de maig de 2014, una piulada de David Thomson, prestigiós periodista de la Radio France Internationale especialitzat en integrisme religiós, donava per mort Abu Bilel en una explosió en un túnel. Però la policia francesa encara no ho ha confirmat. “No tenen proves materials que hagi mort, així que el tenen classificat com a Bilel viu”, diu Erelle. En alguns casos, els gihadistes simulen una defunció per aparèixer anys després amb una nova identitat.

Erelle explica que el Ministeri de l'Interior francès i la policia estan preocupats per ella. Assegura que hi ha un vídeo circulant per Internet amb una foto de la periodista en què es fa una crida per assassinar-la. Les autoritats, diu, han comprovat que aquesta amenaça es va emetre des de Síria. I la Direcció General de Seguridad Interior, així com la Direcció General de Seguridad Exterior, li han assignat un programa de protecció des dels atemptats contra el Charlie Hebdo —el Ministeri de l'Interior francès no vol confirmar ni desmentir cap d'aquestes informacions— el gener passat.

Mentrestant, Erelle segueix rebent amenaces a les xarxes socials per haver traït un gihadista.

“L'agressivitat de les amenaces que rebo dels seus coneguts més propers, que m'insulten”, diu Erelle, “em fa pensar que m'ataquen perquè hi ha un difunt al darrere; és el que sento”.

El preu que la periodista ha pagat pel reportatge és alt. Hi ha les amenaces, sí. Però no tan sols això. “Molta gent ha sortit de la meva vida sense que jo ho volgués, gent que té por de veure'm molt sovint o massa de prop. Però si hagués de repetir-ho, ho tornaria a fer. Ha valgut la pena, per descomptat. He tingut accés a molta informació sense haver d'anar a l'infern”.