L’home que va dir que no

“Les poques persones que han escrit la història són les que han dit que no –els sants, els eremites, però també els intel·lectuals–, i no els cortesans i els assistents dels cardenals. Per ser eficaç, el rebuig no pot ser puntual, ha de ser gran, total”, deia Pier Paolo Pasolini, hores abans de la seva mort, al periodista de La Stampa Furio Colombo. Aquesta última entrevista, recollida en el llibre, iluminador i imprescindible, Demasiada libertad sexual os convertirá en terroristas (Errata Naturae), és la peça d'acompanyament perfecta a l'elegia fragmentària, sensible i polièdrica que Abel Ferrara ha dedicat a l'artista italià, quan fa quaranta anys del seu brutal assassinat a la platja d'Òstia. Pasolini acabava d'acabar una pel·lícula de discurs terminal i inassumible, –Saló o los 120 días de Sodoma (1975), que no parlava tant del feixisme com un malson conjugat en passat, com de la interiorització de les seves mecàniques en la nostra societat de consum– i estava a punt de començar el procés de doblatge al francès. El feroç intel·lectual es va acomiadar de Furio Colombo i li va prometre unes notes per a l'endemà per matisar les seves declaracions. El que va aparèixer el matí següent va ser un cadàver, corroboració macabra d'algunes de les paraules de l'artista: “Amb la vida que porto, jo pago un preu… És com algú que baixa a l'infern. Però quan torno –si torno– he vist altres coses, més coses”.

És fàcil entendre per què algú com Abel Ferrara té autoritat per considerar-se un dels possibles fills de Pasolini: a tots dos els uneix la voluntat de formular preguntes incòmodes des dels territoris d'exclusió de la normalitat, el poder i el gust dominant. Així mateix, era clar que l'autor d'El tinent corrupte (1992) no s'hi endinsaria des de la còmoda posició del biopic convencional. El que potser no entrava en cap previsió era que Ferrara marqués amb tanta força, a través d'aquesta pel·lícula, un particular punt i a part pel que fa a les últimes derives estilístiques i conceptuals de la seva trajectòria.

Pasolini és la pel·lícula que el cineasta s'ha pres més seriosament en molt temps. No hi ha morbositat, ni voluntat de premsa groga en aquest retrat: hi ha diàleg sensible amb les moltes cares d'un poeta provocador, un artista complet, un radical pur. Un aire de fantasmagoria permet harmonitzar els diferents tons i registres de la narració –del record a la recreació de pel·lícules no nascudes–, en aquesta obra no busca mesurar-se amb el mestre, sinó una cosa tan difícil com fer-li justícia amb concisió, coneixement de causa i capacitat exemplar de comprensió de la seva identitat complexa.