Els límits de la crítica

L'episodi de la supressió de l'exposició La bèstia i el sobirà al Macba transcendeix al meu entendre les decisions individuals dels seus actors. El més rellevant és que una institució pública ha decidit que els catalans no puguem veure una obra que abans s'havia vist, almenys, a la Biennal de São Paulo. Per què allà sí i aquí no? Segons sembla, perquè aquesta obra pot denigrar un mandatari, l'anterior Rei d'Espanya. Però, si la televisió fa burla d'aquest mateix personatge, un museu d'art no pot anar més enllà?

Encara resulta més rellevant que aquesta institució sempre ha defensat el museu com un espai crític i l'art contemporani com una arma de confrontació. I molts havien anat a les seves exposicions i a les seves activitats sota aquest convenciment. A partir d'ara, sabem que aquesta institució presumptament oberta al debat ha posat un límit, un límit regi. Com si l'art d'avui només servís per amansar, per reconèixer l'obvi. No, hem de dir rotundament no.

L'art contemporani ha de poder seguir alterant les coses. El Macba no pot renunciar al debat crític, cap institució pot decidir quines obres podem veure i quines peces han superat un límit que ningú sap qui ha posat i per què. L'exposició s'ha d'obrir immediatament i oblidem que, per unes hores, Barcelona va donar la raó a Derrida quan va afirmar que “el més rellevant en la mentida no és mai el seu contingut, sinó la intencionalitat de qui menteix”.

Joan M. Minguet és professor d'Art Contemporani a la Universitat Autònoma de Barcelona i president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA).