Quan es va torçar el Brasil?

De 2003 a 2010, coincidint amb l'època en què governava Luiz Inácio Lula da Silva, el Brasil va viure una edat daurada i va créixer una mitjana d'un 4%, amb un pic d'un 7,5% el 2010, en l'epicentre de la crisi financera mundial. El que és encara més important: prop de 30 milions de persones, d'un país de 200, van passar d'operar en l'economia submergida a gaudir d'un contracte de treball i de vacances pagades.

En una paraula: es van integrar a la societat creant una poderosa i nova classe social. Així, el Brasil feia un salt de gegant i ingressava en la modernitat. L'ascensió semblava no tenir fi i va quedar simbolitzada quan Rio de Janeiro, a l'octubre de 2009, es guanyava el dret d'albergar, per primera vegada a l'Amèrica del sud, uns Jocs Olímpics, els de 2016, quedant davant de Chicago, Tòquio i Madrid.

Avui, sis anys després (a menys de dos que se celebrin aquests jocs, que ningú comenta ara) el gegant llatinoamericà coqueteja amb la recessió econòmica, la seva inflació s'enfila fins al 7,7%, la desocupació puja, tot i que encara es manté al 5%, el dòlar cada dia es ven més car (l'última cotització ja està a 3,2 reals) i el país viu immers en una crisi política i en un escàndol immens de corrupció que cada cert temps sacseja les estructures de poder fins a fer-les tremolar de pànic. Què va passar? Quan va començar la davallada?

La majoria dels economistes coincideixen que el cicle expansionista de l'economia personificat per Lula, que es va beneficiar hàbilment de les circumstàncies, va arribar a la seva fi durant el primer mandat de Dilma Rousseff (2010-2014). Abans d'això, aquests mateixos brasilers que anaven ingressant en una nova classe social gaudien de crèdits barats per comprar, així que el consum s'estimulava i l'economia s'accelerava. Les exportacions, sobretot la venda de soia a la Xina, van col·laborar a tirar encara més llenya a la locomotora, que adquiria una velocitat que va sorprendre el món. Però des de fa temps, les famílies es troben prou endeutades com per no poder més, el consum s'ha paralitzat i, a més, les exportacions xineses han minvat.

Durant aquest primer mandat, Rousseff, a contrapèl de la crisi mundial, va mirar d'insuflar oxigen a còpia d'invertir en obres públiques i seguir encoratjant els crèdits al consum. Però el cicle, com alertaven els economistes, s'havia acabat. La mateixa Rousseff ho ha assumit després de guanyar les eleccions el 2014 (tard, per molts especialistes, que acusen la presidenta d'aguantar les mesures impopulars de contenció per guanyar vots) i prendre possessió del seu segon mandat l'1 de gener de 2015. El viratge econòmic és dràstic: el Govern apel·la ara a ajustos en la despesa, puja impostos, eleva els tipus d'interès (que frenen el consum i contenen la inflació) i puja la taxa que grava la gasolina i la llum.

Tot això ha coincidit amb una crisi política que prové, entre altres factors, de l'ajustat resultat de la votació de la segona volta. Rousseff, del Partit dels Treballadors (PT), va guanyar Aécio Neves, del més liberal Partit de la Socialdemocràcia (PSDB) per un marge mínim: Rousseff va obtenir un 51,6% enfront del 48,3% del seu oponent, en la diferència més curta d'unes eleccions brasileres des del final de la dictadura el 1985.

Aquesta polarització extrema s'ha exacerbat alimentada pels mals resultats econòmics i les acusacions de corrupció que travessen la petroliera pública de Petrobras, corcada de dalt a baix des dels temps de Lula.

La inestabilitat política reverteix als mercats, que desconfien encara més d'un país que al seu torn, impulsat per aquesta suspicàcia, s'enfonsa més en la crisi que per descomptat engreixa encara més la crisi política. Un cercle viciós l'exponent del qual és la marxa de protesta d'ahir i les males notícies que, segons els especialistes en macroeconomia, arribaran avui.