Una mare d’acollida retroba el seu ‘fill’ 30 anys després, gràcies a Facebook

“Us explicaré una història. Fixeu-vos bé en aquesta cara per si algú sap alguna cosa d'ell. Al cap i a la fi per això tenim les xarxes socials. Quan el vaig conèixer era l'any 1982. El vaig trobar en una guarderia del tribunal tutelar de menors on jo anava a portar joguines i roba i treure els nens a passejar o de cap de setmana. Va ser amor a primera vista. Se'm va aferrar a la faldilla i ja no es va deixar anar. L'havien trobat en un pis després de tres dies plorant lligat a una cadira. La seva mare va marxar amb un senyor i no va tornar”. La saragossana Yeny Zaera va escriure a Facebook aquest missatge el passat 20 de febrer sense gaires esperances de trobar el nen de la foto: en Francisco Javier, que havia cuidat durant quatre anys —dels dos als sis—, tot i que en el seu moment no li van deixar adoptar perquè ella era soltera, massa jove, i els seus pares eren massa grans. Però més de 70.000 persones van compartir a la xarxa social la seva crida, i al cap de tres dies, Francisco Javier Juárez Martín va ser localitzat a Logronyo. EL PAÍS va assistir dissabte passat a l'emotiu retrobament, 30 anys després.

Tres dècades i 15 minuts des de l'última vegada que es van veure, Zaera, de 57 anys, reviu la dramàtica escena del seu comiat, sense deixar anar la mà del seu primer fill. “Em van trucar i em van dir: ‘Demà has d'entregar el nen’. Vaig pensar marxar amb ell a l'estranger, però en Marcos —llavors el seu xicot i avui marit i pare dels seus tres fills— em va convèncer que era una bogeria i que la policia em trobaria de seguida. Al final el vaig portar. El nen es donava cops de cap contra la paret. Tinc gravat aquest últim dia. Li vaig dir: ‘Mira'm. No t'oblidis mai de mi. Busca'm. Si veus que no estic amb tu no pensis que és perquè no he volgut, sinó perquè no m'han deixat tenir-te’. I durant tota la meva vida he estat pensant: Es recordarà de mi? Pensarà que vaig ser una més que el va deixar, com tothom el deixava?...”

Ell li aclareix, sense deixar-li anar la mà, que mai va pensar que l'hagués abandonat. “Em va treure de l'infern”, diu, mentre va aportant proves que tampoc ell la va oblidar: “I al teu pare jo li deia Superman; I un dia em vas portar al xalet d'una amiga que tenia piscina; i a les nits em donaves Cola-cao...I cantàvem cançons italianes [de Ricchi i Poveri]”.

Han quedat a Arnedo, a mig camí entre Saragossa i Logronyo, les ciutats on viuen ara. Juárez, de 35 anys, ha anat a la cita acompanyat dels seus pares adoptius. “Recordo el dia que me'ls van presentar i com jo plorava al seient de darrere del cotxe pensant en la Yeny”. Els pares adoptius corroboren aquestes llàgrimes que llavors no entenien, ja que desconeixien l'existència d'aquesta mare d'acollida que havia cuidat el petit durant quatre anys. Juárez, que llavors en tenia sis, i els seus altres tres germans, de 8, 10 i 12, van ser donats en adopció a quatre famílies diferents que es van comprometre a estar en contacte perquè els nens no deixessin de veure's.

Yeny: “Tota la meva vida he estat pensant que potser creia que l’havia abandonat”

Zaera, que va arribar a contractar un detectiu per localitzar la família que havia acollit el nen, va imaginar-se durant un temps que ell tornava a buscar-la. Ja ho havia fet abans en alguna ocasió, quan la seva família biològica demanava visita al jutge i ella havia de portar-lo. “Una vegada es va escapar de casa seva i va venir fins a la meva, que estava bastant lluny, descalç, amb el seu germà. Després vaig saber que els van donar una pallissa per escapar-se”, recorda. Zaera no entenia que el jutge autoritzés aquelles visites mentre ella tenia cura del nen. “No podia suportar-ho perquè sabia que estava en molt males condicions. A la guarderia del tribunal de menors em deien que si volia treure alguna cosa de la seva àvia que li portés polseres de plata i pernil, així que jo anava a la casa, amb les polseres i el pernil, perquè em deixessin passar a veure'l i descobria que el tenien tancat en un lavabo”.

Juárez era molt petit, però recorda aquells càstigs. “La meva àvia els clavava pallisses als meus germans i a mi em ficava en una habitació fosca dient que em menjarien els ratolins..”

Javier: “Recordo que plorava al cotxe dels meus pares adoptius pensant en ella”

La taula on s'han assegut a menjar queda coberta de fotos. Els pares adoptius de Juárez han portat un àlbum per ensenyar-li a Zaera aquests 30 anys que es va perdre: les vacances a la platja, els aniversaris, el servei militar... Preguntats per quina relació els agradaria tenir a partir d'ara, Juárez respon: “De família. És el que som”. Ella afegeix: “Per mi, només saber que a partir d'ara podré trucar-li cada dos de febrer per felicitar-lo pel seu aniversari ja és la bomba. En els últims 30 no he pogut fer-ho, encara que mai he deixat de pensar-hi. Pensava: ‘Avui en fa 15’; ‘avui 20’, ‘avui 25’, on deu ser? És feliç? Em recordarà?”...