Patriotisme constitucional

Primer de tot, vull expressar el meu rebuig a la sanció que ha imposat el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) al jutge Santiago Vidal. Una mostra més de l'autoritarisme amb què sectors conservadors de la política i la justícia afronten la crisi política i social que viu el país, incloent-hi la qüestió catalana. Dit això, d'un magistrat en caldria esperar també prudència i exemplaritat, i no sembla que el nostre jutge vagi molt sobrat ni de l'una ni de l'altra, almenys en el que té a veure amb les seves activitats en les seves estones d'oci.

Vidal és aquí la víctima, sens dubte, però això no evita que la seva actuació pugui ser objecte de crítica estrictament política. La seva fama de jutge capaç és compatible, per exemple, amb el seu protagonisme en el llançament de la notícia falsa sobre la sentència del Tribunal Internacional de l'Haia sobre Kosovo que, suposadament, donava per legalment vàlides les declaracions unilaterals d'independència, cosa que –va suggerir Vidal en diverses intervencions públiques– obria un camí per a Catalunya en el futur. Seguint aquesta interpretació, hi va haver qui va fer el ridícul més espantós, verbigràcia, la sonada patacada televisiva d'una de les principals gurus mediàtiques de l'independentisme.

Recentment, Vidal i un grup d'amics s'han atorgat el paper d'orientadors constitucionals d'una futura Catalunya independent. Ningú l'hi ha demanat, i el que facin en el seu temps lliure aquests ciutadans no hauria d'incumbir-nos, si no fos pel bombo que alguns mitjans, començant pels públics, han donat a la seva iniciativa.

Interessa acostar-se al personatge, ja que tot sembla indicar que la sanció del CGPJ serà el trampolí que li permetrà saltar al primer pla de l'activitat política. Sobre les seves conviccions ideològiques ho diu tot el fet que ell mateix hagi afirmat que s'identifica tant amb CiU com amb ERC com amb la CUP. És a dir, tinc uns principis, però em valen qualssevol altres, i aquí estic amb el meu prestigi de màrtir, disposat a escoltar ofertes. Diuen, diuen, diuen que la de número dos en la llista municipal d'Esquerra a Barcelona és la que més gràcia li fa.

El dret a decidir desapareixeria en una Catalunya ja independent, segons la proposta de Santiago Vidal

El jutge Vidal és un personatge popular en el món independentista, i si algun partit el fitxa, cal suposar que serà perquè comparteix, almenys a grans línies, el que el jutge ha posat en el seu projecte constitucional. Un projecte que ha merescut severes crítiques de desenes d'entitats d'orientació ideològica diversa per la manera en què es recull el dret a l'assistència sanitària, i que ens faria retrocedir dècades quant a la seva regulació. Cal suposar, també, que qui ho capti compartirà amb ell, per exemple, la manera en què es considera en el seu projecte de constitució el sagrat, avui, “dret a decidir”.

Doncs bé, aquest dret tan irrenunciable no apareix esmentat ni una sola vegada en el text. Com ho llegeixen. Per començar, Vidal and friends no tenen en compte la possibilitat que els ciutadans puguin decidir sobre el model social i econòmic del nou país, ja que consagren constitucionalment l'economia de mercat basada en els principis que inspiren la Unió Europea (UE), és a dir, amb l'actual legislació comunitària, un neoliberalisme rampant. Tampoc està previst que els ciutadans puguin decidir sobre seguir o no a la UE o mantenir l'euro.

Ni rastre igualment del “dret a decidir” en el seu sentit més restrictiu: la versió soft del dret d'autodeterminació. I aquest últim només apareix en la proposta de constitució com a principi inspirador de la política catalana en l'àmbit internacional; és a dir, en la seva aplicació en altres països, no a Catalunya. Dret d'autodeterminació per a la Vall d'Aran per exemple? Doncs no. República plurinacional? Tampoc. La República catalana la configura una nació única, la sobirania de la qual resideix en el poble català, punt. Música coneguda.

En la legislació internacional, el dret d'autodeterminació només es preveu per a pobles en situació de greu opressió nacional, difícilment reivindicable avui per a Catalunya. Per aquest motiu, els sobiranistes deuen haver preferit parlar de “dret a decidir”, que remet no tant a drets nacionals com al principi democràtic d'atendre les demandes d'autogovern d'una majoria de la població geogràfica i políticament delimitada. Però l'aplicació d'aquest dret en una Catalunya independent podria resultar conflictiva. Pensem en l'àrea metropolitana de Barcelona exigint el seu exercici. Un malson. Per això, per a sectors de l'independentisme dels quals el popular Vidal és un bon exemple, el “dret a decidir” desapareixerà una vegada els catalans ho exercim en relació amb Espanya. Aleshores només quedarà el vell dret d'autodeterminació, inaplicable en una Catalunya independent. Tal faràs, tal trobaràs. L'amic Vidal i el que representa no són conscients que estan molt a prop d'argumentar com ho fa el mateix ministre García Margallo.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB