Rosa Novell, allà dalt

En comèdia, Rosa Novell tenia la gràcia elegant de Conchita Montes i la malícia moderna d'Annette Bening. La recordo brillantíssima, amb una barreja de lleugeresa i ironia amarga La marquesa Rosalinda, de Valle, que va muntar Alfredo Arias; i en les funcions de García Valdés, la graciosa i inquietant endevina d'El viaje, de Vázquez Montalbán, i, amb un encant estel·lar, a Restauración, de Mendoza, dansant en la fina maroma del bulevard. Va ser a finals dels vuitanta, al Romea, quan ja hi havia fet molt de teatre.

D'aquell escenari me'n torna també el seu gran dibuix tràgic de Romy Schneider, en la peça escrita i dirigida per Belbel: n'hi havia prou de recolzar un dit a l'embocadura, tirar-se enrere el cabell, murmurar amb la seva fascinant veu rauca, per creure en la pantera austríaca. De Rosa Novell en deien que era altiva i difícil, i també fràgil, capaç de posar-se a plorar perquè els clavells d'una funció eren blancs en comptes de vermells. Jo sempre la vaig conèixer càlida, lluminosa, riallera. I, sí, extremament fràgil, ultrasensible.

El 1996 va arrencar el vol, molt alt, a De poble en poble, un enorme text de Handke i una enorme posada en escena d'Ollé, al Mercat: ella era Nova, la maga que buscava “la música del món reconstituït”, el que s'ofereix als ulls i al cor quan es torna a entrar “al riu de la tendra lentitud”, un monòleg impressionant de 25 minuts que interpretava com una Titània perduda, amb l'exacta modulació de dolor i ràbia, de força i vulnerabilitat.

Penso en Rosa Novell i penso en els seus grans, resplendents monòlegs. Havia estat la Winnie de Dies feliços el 1984, a les ordres de Sanchis Sinisterra, i el 2000 va escalar dos cims successius. Un altre cop amb García Valdés va ser la inoblidable senyora Zittel, el millor de Plaza dels herois, de Thomas Bernhard, una majordoma que, mentre selecciona i planxa les peces del mort professor Schuster, evoca les vides de l'amo i de la seva família, i la Viena de postguerra. I després va ser Molly Bloom guiada per Lourdes Barba, posant els punts i les comes i la rialla i el plor en el torrent de Joyce, amb el cabell regirat i les mitges caigudes, insomne, vulgar i sublim, teixint i desteixint el mantell de la seva vida, parlant-nos, mentre Leopold ronca, de trens perduts, d'amants passats i presents, de la mort del seu fill i del record del seu primer nòvio endurint-se en un mocador que durant mesos va guardar sota el coixí per aspirar la seva olor.

Winnie, Zittel, Molly, tres dones enterrades vives, lluitant per tirar endavant, a les quals cal sumar, per lligar el pòquer, deu anys més tard, la “dona justa” de Sándor Márai, una adaptació firmada per Mendoza i posada en escena per Bernués, en què ella traçava el perfil d'una alta dama que troba a la cartera del seu espòs una misteriosa, inequívoca cinta violeta. Magistral Novell, atrapant l'espectador des del començament de cada relat, submergint-lo en el clima i el temps, guiant-lo pels becs i pous de la serralada emotiva.

Va ser Winnie, Zittel, Molly, tres dones lluitant per tirar endavant

En aquesta dècada hi va haver més funcions memorables, per descomptat. La recordo graciosíssima, sulfúrica i més britànica que mai, a Casa i jardí, aquella doble joia d'Alan Ayckbourn que va muntar Madico a Reus, i em tornen centelleigs dels seus treballs amb Lavaudant al TNC i el Grec: la Volumnia de Coriolà, omplint d'emoció el seu discurs final; la Iocasta d'Èdip, amb aquell crit més aviat col·locat que un olé flamenc, i el superb control gestual de l'Arsinoé d'El misantrop, que responia, muda, a l'andanada de Celimène amb esbalaïts alçaments de cella, cap lleument inclinat, mans que intentaven aletejar. Recordo també les seves estupendes direccions de Molière (Les dones sàvies), Guimerà (Maria Rosa), Brossa (Olga sola), Beckett (Fi de partida), Mendoza (Greus qüestions) i Pinter (Vells temps).

Se'm va escapar Els missatgers no arribaran mai (2012), de Biel Mesquida, en què simultanejava per última vegada l'actuació (en el rol de Clitemnestra) i la direcció. Em queden dos preciosos records de la seva última època. En el primer és Agnès, la summa sacerdotessa de Delicat equilibri, d'Albee: a les ordres de Mario Gas, al Mercat, llança els seus difícils parlaments en clau d'altíssima comèdia, com si tracés arabescs de fum, però sense frivolitzar en cap moment el seu personatge. En el segon és Niní, la vella nodrissa de Henrik en L'última cita, la versió que Christopher Hampton va fer de la novel·la de Sándor Márai i que va dirigir, en català, Abel Folk, al Romea.

Una noia condueix Rosa Novell fins al centre de l'escenari. Contemplo el seu cos, fràgil i ple de coratge. El pèl molt curt, blanc. Els passos lents. Escolto la seva evocació de la Polonaise Fantaisie, la peça que tocaven Henrik i la seva mare. Escolto la mateixa veu, càlida, elegant, flexible, amb pòsit. I, encara que costi de creure, els seus ulls cecs segueixen brillant. Així la recordo. Allà a dalt. Al capdamunt.