Per què no va cremar Barcelona?

Explicar la història del germà del seu besavi no era només una qüestió personal per Guillem Martí (Barcelona, 1988), sinó “un acte de justícia”. L'òpera primera d'aquest jove escriptor, Cremeu Barcelona!, resultarà sorprenentment lluminosa per als afeccionats a la història i la literatura. Es tracta d'una ficció basada en fets reals que arrenquen quan el 1939 Miquel Serra i Pàmies, llavors conseller d'Obres Públiques de la Generalitat i dirigent del comunista PSUC, rep l'ordre de la Komintern soviètica d'arrasar Barcelona abans de l'entrada de les tropes de Franco: les indústries, els transports, els edificis principals... Tot havia de ser cendres perquè els nacionals trobessin una ciutat destruïda. Era la política “de terra cremada per a l'enemic”, com va explicar en una carta el mateix Pàmies al seu germà el 1949. La novel·la, que Destino publica aquest divendres en català (l'idioma original) i en castellà, narra aquest episodi històric.

L'ordre mai no es va executar. Pàmies es va oposar al fet que Barcelona es convertís en una foguera gegantina. “Vaig tenir un cop d'audàcia”, explica el protagonista en aquesta mateixa carta sobre la reunió entre els militars encarregats de les demolicions, el PCE, el PSUC. “Vaig dir que hauria de ser un home del món civil i amb responsabilitat política el que havia de decidir el moment. Tots hi van estar d'acord. La meva actuació, en aparença entusiasta i decidida, va ser dilatoria”, continua en la missiva. Tant que al final va entrar l'exèrcit franquista sense que es destruís Barcelona.

“Qui manava llavors?”, es pregunta l'autor del llibre: “Doncs hi havia tres governs, per dir-ho així: un era la Generalitat catalana, que era un element residual; el segon era el govern de la República; i el tercer, òbviament, era el Partit Comunista d'Espanya, el que donava les ordres amb el suport de la Internacional Comunista i els seus agents”, es respon Martí, jove llicenciat en Administració d'Empreses i Dret que durant una dècada ha estudiat la història del seu avantpassat.

Pàmies va ser conduït a Moscou i jutjat com a traïdor per no obeir ordres directes i enviat al gulag. “Se'l va acusar de ser un agent doble, d'agent franquista, de ser el culpable de la caiguda de Barcelona, de fer que l'exèrcit republicà perdés la Guerra Civil. No obstant això, quan va arribar l'hora del judici se li va comunicar que la pena consistia a anar a Xile per ajudar el partit allà. Quan hores després va agafar un tren que es dirigia al nord va comprendre que la seva destinació no era Xile”, explica l'autor.

La seva destinació era el gulag. Però Miquel Serra i Pàmies es va escapar, va travessar Sibèria, va arribar fins al Japó, va travessar Los Angeles i d'allà va recórrer el continent americà fins a Xile. Les pressions van fer que finalment optés per exiliar-se a Mèxic. Una odissea que va atrapar Martí fins a obligar-lo a escriure una novel·la que conté, a més, una història d'amor més forta que la vida amb el rerefons d'una Barcelona que ja no existeix: “M'interessava molt aquesta història d'amor entre la Teresa i en Miquel, i aquest retrobament quan tots dos es donaven per morts. Ella va rebre una carta de la Internacional Comunista que l'informava que el seu marit havia mort en un hospital militar i ell va llegir en un diari que el refugi aeri de París en el qual ella es protegia dels bombardejos a la Segona Guerra Mundial havia estat destruït per l'impacte directe d'una bomba”, diu Martí. “Com seria aquest retrobament, amb la filla que ell no sabia que tenia i l'esposa que donava per morta!”, afegeix.

La història, tossuda, es va obstinar a ocultar aquest episodi de la Guerra Civil que d'haver-se concretat hagués deixat un paisatge aterridor: “Si la postguerra ja va ser difícil a Barcelona, com hauria estat amb una ciutat arrasada. Bé, suposo que la gent se n'hagués anat a llocs com Badalona o Sabadell i avui serien grans nuclis urbans”.

Martí reconeix en el seu familiar la figura d'un idealista que no encaixava en una ciutat en què Moscou dictava les normes i on es respirava aquesta sensació que tot s'enfonsaria en qualsevol moment: “El germà del meu besavi creia que els ideals estaven al servei de la gent i no a l'inrevés i per això es va negar a complir les ordres. Crec que era una concepció totalment diferent de la política que es tenia en aquella època”, sosté.

El llibre, “un petit homenatge a Miquel Serra i Pàmies”, serveix també com a recordatori que a les guerres cap bàndol es deslliura de la barbàrie: “Molts et diuen que això és impossible que passés, que molts dels defensors de Barcelona eren bones persones incapaces de fer alguna cosa així. Jo els dic: les ordres van sortir de Moscou i no es van executar, però la política de terra cremada es va aplicar a Girona, Figueres i la província de Lleida, per exemple; es van dinamitar esglésies, es van fer volar ponts, es van fer saltar polvorins… A Barcelona això no va passar perquè no es van seguir les ordres. No qüestiono la bondat o la bona voluntat d'aquelles persones, però la política era la que era”, remata Martí, que espera que “el llibre serveixi perquè els historiadors s'interessin més pel que va passar aquí el 1939. Aquesta seria la millor recompensa”.