De Ciutadans a Ciudadanos

La sopa de lletres de la política espanyola es complica cada vegada més. Quan els analistes i politòlegs estàvem encara entretinguts esmicolant el fenomen de Podem, un nou partit ha aconseguit colar-se en el funeral del bipartidisme: Ciudadanos. És certament poc comú que una formació política originalment d'àmbit regional aconsegueixi transformar-se amb èxit en un partit d'implantació nacional. Aquesta gesta s'explicaria pel fet que Ciudadanos no és una mera versió espanyola de Ciutadans. La clau dels seus extraordinaris pronòstics electorals és precisament la seva habilitat per presentar-se a la resta d'Espanya sota un perfil diferent del que té a Catalunya. Vegem per què.

Ciutadans naixia el 2005 en plena efervescència del procés de reforma estatutària i amb la vocació d'atendre una esquerra no nacionalista que se sentia òrfena després de l'experiència del primer tripartit. Des de llavors, C's ha viscut una història d'èxits encadenats, sempre empesos per la creixent importància del conflicte nacional a Catalunya. En els seus inicis va créixer essencialment a costa del PSC; més tard va aconseguir també arrabassar vots al PP i fins i tot a CiU una vegada Artur Mas va emprendre el seu viatge a Ítaca. Malgrat la seva gran habilitat per esgarrapar vots de múltiples procedències, és probablement el Partit Socialista qui té més motius per lamentar l'existència de C's.

Si bé l'auge de C's a Catalunya es fonamenta en l'emergència del debat d'identitats i en la capacitat del partit per arrabassar vots de l'òrbita socialista, la seva irrupció en la política nacional respon a altres paràmetres molt diferents. Quan Ciutadans es transforma en Ciudadanos, alguns dels seus trets més definitoris canvien de manera molt notable. En concret, hi ha dues grans diferències entre l'electorat de C's de Catalunya i el de la resta de l'Estat.

En primer lloc, la probabilitat de votar C's fora de Catalunya no està relacionada amb la identitat nacional dels votants, sinó amb la seva preocupació per la corrupció i l'actual classe política. En altres paraules, el que mou a simpatitzar amb C's a la resta d'Espanya no és el seu discurs antinacionalista català, sinó l'atipament ciutadà amb els partits tradicionals. Estem davant un vot protesta contra l'actual classe política molt semblant al que hi ha darrere del fenomen de Podem. En aquest sentit, els fonaments que sustenten el potencial èxit de Ciudadanos a Espanya són molt diferents als que trobem a Catalunya, on el seu vot ha d'interpretar-se en clau nacionalista i no com una resposta a la desafecció política.

En segon lloc, els potencials votants de C's fora de Catalunya no es troben en l'òrbita del PSOE, sinó entre les bases del PP, i molt particularment entre aquells simpatitzants populars que se senten altament disgustats amb els nombrosos escàndols de corrupció que corren impunement pel partit.

Des de fa temps, el PP té la convicció que pot recuperar els seus exvotants a força de mostrar dades macroeconòmiques i d'encoratjar la por a una eventual victòria de Podem. No obstant això, els estrategues del PP no han volgut veure el que és evident: la desafecció política i la preocupació per la corrupció s'ha instal·lat entre l'electorat de dreta en uns nivells anàlegs al de l'esquerra. La deixadesa del PP en aquesta matèria està sent terreny adobat per a l'expansió de C's.

Encara així, el principal damnificat per la irrupció de Ciudadanos a Espanya no és el PP, sinó UPyD. I és que Albert Rivera ha entrat en l'escena política espanyola aprofitant un buit que durant aquests anys no ha sabut omplir UPyD. Aquest partit estava cridat a convertir-se en el referent de la lluita contra la desafecció i el descrèdit de la política tradicional, però el personalisme de Rosa Díez ha acabat per arruïnar aquesta oportunitat. No hi ha dubte que la líder d'UPyD ha estat un inestimable actiu per al partit quan el que hi havia sobre la taula era la qüestió nacional. No obstant això, va preferir aferrar-se al poder quan els nous temps demanaven altres lideratges capaços d'articular amb èxit aquest discurs antiestablishment que finalment ha acabat abanderant Ciudadanos.

En suma, Ciudadanos no és la simple traducció a l'espanyol de Ciutadans. El gran acolliment que està tenint en la política espanyola s'explicaria precisament per la seva habilitat per reemplaçar el discurs basat en l'antinacionalisme català per un altre centrat en l'atipament de molts ciutadans conservadors amb la política tradicional. Pot ser que Ciudadanos sigui, en definitiva, el Podem de la dreta que tant reclamaven algunes elits econòmiques del nostre país.

Lluís Orriols és doctor per la Universitat d'Oxford i professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid.