Viure més i amb salut

Una afortunada combinació de factors ha fet que els espanyols estiguem en una posició envejable dins d'una de les estadístiques més rellevants a l'hora de mesurar el desenvolupament d'una societat: el de l'esperança de vida. Els nens que neixen ara tenen el doble d'esperança de vida que els seus besavis. Un recent estudi mostra que entre 1910 i 2009 els homes van passar d'una esperança de vida en néixer de 38,8 anys a 78,4; i les dones, de 42,6 a 84,5. I continua millorant a raó de tres mesos i mig per any; cada quatre anys, vam sumar-ne un a les nostres expectatives de vida. El 2012, la mitjana per a homes i dones era de 82,8 anys, i en el cas de les dones aconseguia els 85,1, només superades al món per les japoneses, que arriben a 87.

En només quatre generacions hem afegit més de 40 anys a l'expectativa de vida mitjana; si no canvien les condicions, la meitat dels nens que neixen ara a Espanya viuran més de cent anys. Com en la resta de països avançats, la reducció de la mortalitat infantil explica la meitat d'aquest increment vital. S'ha aconseguit gràcies al control de l'embaràs i el part, al sistema de vacunació obligatòria i al control de les malalties infeccioses. A això cal afegir-hi la prevenció i tractament de les malalties cardiovasculars (ictus i infarts) i, en menor mesura, les millores en la supervivència del càncer. Es tracta de factors molt vinculats al desenvolupament econòmic i a l'existència de polítiques de salut pública i de benestar social, com s'ha demostrat en algunes zones de l'antiga Unió Soviètica, on l'esperança de vida ha retrocedit a mesura que empitjoraven les condicions socials.

Aquest augment de la longevitat planteja desafiaments importants que han de ser afrontats. Però aquest gran avenç de la humanitat no ha de ser vist com una catàstrofe (com de vegades sembla), sinó com una oportunitat. Bona part de la vida guanyada té de bones condicions de salut, cosa que significa que hem perllongat la capacitat de produir i crear.

Tot i que és cert que amb més longevitat augmenta el nombre de patologies cròniques que s'han d'atendre, el cost és assumible. Diversos estudis mostren que bona part del consum sanitari d'una persona es produeix en els últims cinc anys de vida, independentment de l'edat que tingui quan mori. Amb tot, doncs, el problema sanitari és manejable. Però aquest augment de la longevitat hauria de portar-nos a replantejar certes estructures heretades d'una situació anterior. Per exemple, els límits de la trucada tercera edat o el concepte mateix de vellesa. S'és vell a partir dels 65-67 anys perquè aquesta és l'edat de jubilació? Té sentit que una persona en plenes facultats hagi de sortir forçosament de tota activitat productiva? En l'actual conjuntura, amb les dificultats dels joves de trobar feina, difícilment estarem en condicions d'aprofitar el potencial productiu guanyat. Però aquest hauria de ser l'objectiu.