Una diva intel·ligent, culta, complexa

Molts anys enrere, moltíssims, quan érem molt joves els que ho érem, un dia, en un restaurant que freqüentàvem perquè no era massa car fins i tot per a nosaltres, un lloc on parlàvem del bé, del mal, i de les tres o quatre coses que es muntaven en els tres o quatre teatres descuidats de Barcelona, −exagero però no gaire−, estàvem, com sempre, parlant de les misèries de l'escena, nois i noies que d'alguna manera potser arribaríem alguna vegada a viure dies millors, vaig aconsellar Rosa Novell, de cara al futur, sobre la conveniència de posar seny. Em va clavar una bufetada solemne. Els presents em van agafar perquè no saltés sobre la Rosa i jo vaig demanar que, per favor, la retinguessin a ella, que jo era incapaç d'atacar-la.

Van passar els anys. Sí, com ja s'ha dit ara que ella se n'ha anat, la Rosa es va convertir, diguem si s'insisteix, en una diva. Però de cap manera en una diva de pacotilla, una diva intel·ligent, culta, complexa, amb la qual es podia tenir qualsevol conversa d'un cert pes. Bé, tenia algun problema amb el vestuari que li havien preparat, però això és pura anècdota. Molt cultivada, potser, en part, només en part, gràcies a l'home al qual va estimar i pel qual va ser estimada fins a l'últim moment, era capaç de parlar del que fos. Però, li venia de raça, per sobre de tot de teatre.

La Rosa no sortia a l'escena per fer alguna cosa que no li interessés 

La seva carrera escènica va ser difícil. En part perquè ho va ser per a tots. I perquè va haver d'aprendre més enllà del poc que rebia. Però la situació, en general, va ser canviant. Cap a millor. Rosa Novell es va convertir, a poc a poc, perquè l'evolució escènica, durant anys, va ser dura i difícil, en una gran actriu. No sempre, però gairebé sempre va treballar en català. Ens va deixar bocabadats, decididament convençuts del valor de la seva autoritat d'actriu, per exemple, quan es va atrevir amb Dies feliços de Samuel Beckett, aquest monòleg llarg i difícil amb el qual la Rosa ens va posar la pell de gallina. O com a criada, plegant estovalles amb mestratge i astúcia, deixant-nos de nou bocabadats, en una obra del germànic Bernhard.

La Rosa no sortia a l'escena per fer alguna cosa que no li interessés o li interessés tan sols de manera relativa. Era una dona i una actriu d'una peça, amb els problemes que això pogués comportar. Amb la lluita no sempre guanyada però mai perduda. Fa poc va estar per última vegada en un escenari. Malgrat la seva ceguesa, tan fotudament autèntica com inesperada, no va deixar d'estar a l'escenari i de dir el seu paper. Va ser la seva última actuació. I qui sap.