El Barça s'estampa contra el Màlaga

Després de superar una accentuada etapa tumultuosa, en què no era reconeixible ni un estil ni un patró de joc, Messi va imposar el seu futbol i el Barça es va retrobar a temps per afrontar la fase clau del curs, la de les eliminatòries i la penúltima estirada de Lliga. Amb swing, ritme i cop, a més d'una riquesa de recursos i tres davanters que defineixen el joc amb les seves entremaliadures i gols, es donava per fet que el Camp Nou cantaria un nou triomf, el número 12 de manera seguida, i potser el 10 atraparia Cristiano Ronaldo en la taula de golejadors. Però el Màlaga li va negar tot això, fiat a un meritori exercici defensiu i atiat per la poca habilitat d’Alves, que va ser xiulat per un Camp Nou que va badallar més del compte.

El Màlaga ja el va portar de corcoll en el duel de la primera volta de Lliga i va repetir estratègia i tortura ahir. Escàs d'ambició amb la pilota entre les botes, encara que afilat a la contra, és pur cloroform per al Barça. Sobretot perquè es remet al seu sòlid plantejament defensiu, el més repetit d’ençà que se sap que a l'equip de Luis Enrique li van els duels d’anada i tornada. És a dir: defensa cordada a la balconada de l'àrea amb la invitació perquè els ataquin per les bandes i els extrems o els laterals actuïn d'aspersors amb els centres, el més petit dels mals blaugrana perquè li falten centímetres. Ara bé, el Màlaga va portar l’estratagema a un grau superlatiu perquè els deu jugadors de camp estaven gairebé agafats de la mà, amb les línies ben tancades i amb prou feines uns metres al davant de Kameni. Una barrera insuperable per al Barça, que sense l'efervescència de Messi ni Neymar va evidenciar que no hi ha res a fer.

A mesura que corria darrere de la pilota, el Màlaga va elevar al cub el contraatac gràcies a la terrible pífia d’Alves

Amb l'eliminatòria del Manchester City molt a prop, Luis Enrique va sorprendre en no rotar gaire, donant cabuda a Mathieu i Rafinha, i lliurant la feina del gol a les seves puntes estrella. Així, el Barça va començar alegre com va expressar en la base del joc, dinàmica, precisa i solvent per més que hi hagués situacions compromeses. La pilota volava rasa des de darrere, però en comptes d'alterar-se en creuar la medul·lar, entrava en fase comatosa perquè el Màlaga no oferia buits ni escletxes; era pega de la bona. Només els canvis d'orientació els donaven un respir, un alleujament per a Neymar i Messi, que gaudien d'un segon amb prou feines i un altre metre per encarar. Però si se n'anaven del primer s'encallaven en el segon. Per la qual cosa, sense la ziga-zaga triomfal, tots dos van optar per treure centres. I aquestes pilotes rebotaven en els centrals Weligton i Angeleri, un tallafocs lògic, o les absorbia Kameni, fiable com poques vegades se li recorda.

A mesura que corria darrere de la pilota, el Màlaga va elevar al cub el contraatac gràcies a la terrible pífia d’Alves. Resulta que Kameni va llançar en llarg i la pilota va creuar el camp sense perill aparent, però el lateral, dubitatiu i maldestre, va tractar de reconvertir la pilota en una passada al porter que es va quedar a mig camí. Bravo tampoc no va desenganxar el velcro de les seves botes amb la gespa i Juanmi ho va aprofitar, que va fer un toc a la pilota per evitar el porter i un altre per festejar el gol. Quatre tocs i una condemna per al Barça.

L’alegria era del Màlaga, que va jugar fantàsticament bé les seves cartes perquè així l'hi va permetre també el col·legiat, que no va sancionar les reiterades pèrdues de temps i es va fer el despistat en diverses faltes a la frontal de l'àrea. Si bé l'equip de Javi Gracia va desdibuixar de manera impecable els davanters universals i, de pas, va argumentar amb encert les seves contres. Així ho va constatar Darder, que va completar un partit sensacional, fent de trampolí per a Castillejo i Samuel, que reptaven els seus parells a l’esprint. Prou per posar en dubte la saga blaugrana, que no rebia ajudes del mig perquè la seva única obsessió era l'empat, el gol que mai va arribar. Per contra, Samuel va posar l'esfèrica al moviment d'un Darder que es va lluir amb un cop de taló i que Horta no va definir. I fins i tot Horta va tenir una ocasió semblant des de dins de l'àrea que va resoldre amb una tisora, també fluixa i als guants del porter.

Menys futbol va destil·lar el Barça, que va prosseguir amb el seu discurs insípid i basat en els centres a l'àrea. Res o ben poc, potser una rematada de Luis Suárez molt suau i una altra d’Iniesta encara més tova. Així que quan faltaven 20 minuts, Luis Enrique va remenar les peces amb canvis estranys, es va carregar al centre del camp –va entrar Pedro per Iniesta– i va posar una saga de tres per lliurar la banda a Alba. Moviments estèrils que no van canviar gens un partit de narcolèpsia. Només quan Piqué es va posar d'ariet –paradoxa màxima per a aquesta línia màgica–, el Barça va trepitjar àrea, amb un tret desviat de Pedro i un altre ben interceptat per Kameni. Un autèntic daltabaix que espera desenllaç; juga el Madrid, capdavanter amb un punt d'avantatge i un partit menys.