Grècia cedeix i sol·licita a l’eurozona una pròrroga de l’ajuda financera

Després de dues setmanes de batalla, Atenes va cedir aquest dijous i va presentar formalment la seva sol·licitud de pròrroga de l’ajuda financera europea per als propers sis mesos. El Govern hel·lè es plega a la majoria de les demandes dels seus socis però salvaguarda, encara, algunes de les peticions d’Alexis Tsipras per lluitar contra la crisi oceànica en la qual està ficat el país, amb una retòrica deliberadament ambigua per permetre escapatòries a casa. No està tot dit: queda almenys un capítol addicional per tancar les sorolloses negociacions entre Grècia i els seus socis, i és més que probable que Berlín i companyia pentinin la proposició i exigeixin alguna concessió més per arribar a un acord que no serà fàcil de digerir a Atenes.

El president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, va convocar els ministres de Finances de l’euro per a l’enèsima reunió d’urgència sobre Grècia, origen i parada obligatòria en totes i cadascuna de les rèpliques de la crisi de l’euro. Aquesta convocatòria, per aquest divendres, és la prova que l’anhelat acord de compromís és a prop. Les institucions europees van reaccionar amb alleujament, però la inquietant duresa d’Alemanya (i de diversos països més, com Espanya) continua vigent i fa pensar en un acte final tan espinós com calia esperar: Berlín va rebutjar la petició del ministre Iannis Varufakis. No se’n refia. I vol cobrar-se el to dels últims dies.

En el fons, hi ha bones dosis de teatre tant en la posició grega com en aquesta reacció alemanya: el beneplàcit de Berlín hauria deixat Tsipras en una situació extremadament incòmoda, tant amb els seus votants com amb l’ala més esquerrana del seu partit. Paradoxalment, la negativa alemanya pot afavorir les dues parts. Permet als creditors (i als països rescatats, molt poc inclinats a acceptar les demandes de Syriza) demanar una mica més de pressió més per subratllar les renúncies de Grècia. I facilita la tasca de Tsipras, amb escàs marge per negociar per l’empitjorament de la situació econòmica, financera i fiscal, i al seu torn condicionat pel seu discurs antitroica i antirescat.

Varufakis va enviar al matí una carta a l’Eurogrup amb tres grans concessions. Un: inclou el compromís de “completar amb èxit” el programa actual, malgrat que inicialment Grècia volia desvincular la pròrroga del rescat en vigor; demana flexibilitat, però sempre “dins de l’acord actual”. Dos: accepta la supervisió de les tres institucions involucrades, la Comissió, l’FMI i el BCE; això suposa la fi teòrica de la troica —i concediria una victòria política a Grècia—, però en la pràctica ho deixa tot pràcticament igual. I tres: Atenes garanteix als socis que no aprovarà “accions unilaterals” que posin en perill “les metes fiscals, la recuperació i l’estabilitat financera”, després d’unes primeres setmanes que havien deixat dubtes per aquest flanc.

D’altra banda, la missiva deixa marge d’interpretació, manté algunes de les exigències de Grècia i continua sense especificar qüestions bàsiques. Però, sobretot, permet a Tsipras un grau d’ambigüitat suficient com per continuar defensant-se: “El Govern, fidel als seus compromisos, no sol·licita una pròrroga del memoràndum. Hem presentat una proposta que respecta el veredicte popular, defensa la dignitat de la societat i, al mateix temps, pot ser acceptada pels nostres socis”, van explicar fonts de l’Executiu, que va batejar la seva petició com a “acord mestre per facilitar l’assistència financera” de Grècia.

Berlín demana més. Davant les reaccions favorables de França, Itàlia i del president de la Comissió, Jean-Claude Juncker –que considera la sol·licitud un “signe positiu” com de base per a un “compromís raonable”– el Ministeri de Finances alemany va rebutjar la petició. Encara que l’Executiu alemany no va tancar files: el vicecanceller i ministre d’Economia, Sigmar Gabriel, va apuntar que es tracta d’un bon primer pas.

Les diferències entre Alemanya i Grècia, que és gairebé com dir entre Europa i Grècia, són més polítiques que econòmiques: l’acord ja és una qüestió de voluntat política i de confiança, segons les fonts consultades a Brussel·les. Berlín i els socis més poc inclinats reclamen que el pacte inclogui una retòrica més dura: diversos països van expressar dijous, en una reunió prèvia a l’Eurogrup, el seu desig que en l’acord quedi clar “que es pagaran tots els deutes i que s’estén l’actual programa, amb el seu finançament i les seves condicions, per negociar més endavant la flexibilitat”, segons un dels ministres de l’euro.

Atenes prefereix una mica més d’ambigüitat. I insisteix en algunes de les seves demandes: demana metes fiscals realitzables (un superàvit de l’1,5%, enfront del 3% pactat, encara que aquesta xifra no es detalla), un alleujament del deute i reclama que se li permeti aprovar les mesures socials més apressants. Grècia, en fi, cedeix, però alhora espera que Europa faci concessions.

“Si no hi ha acord, cal estrènyer-se els cinturons i preparar-se per a l’impacte: els mercats deixaran les coses clares dilluns”, va tancar una alta font de la Comissió.