Els nens de Txernòbil no volen anar a la guerra

Una carta ha canviat l'estable vida del Tola i el Iura, dos nois de 18 anys i 16 anys que viuen a Espanya però que van néixer a Ucraïna, un país en guerra on els intents de pau s'estan quedant només en això, en declaracions d'intencions. El Govern de Kíev ara els reclama perquè vagin al seu país a fer el servei militar obligatori. Els ha escrit perquè es presentin a la delegació que els correspon per passar la inspecció mèdica. Des que van rebre la notificació, els nois gairebé no dormen. En el cas que els declarin aptes, que no pateixin cap malaltia que els impossibiliti allistar-se, els traslladaran a un camp d'ensinistrament on se'ls prepararà per anar al front de guerra, on ja han mort gairebé 5.700 persones, segons Nacions Unides.

Sé que sóc incapaç de treure-li la vida a una persona” Slavick

El Tola té 18 anys i en fa sis que cursa estudis a Osca. Ara fa segon de batxillerat. El Iura té 16 anys i fa gairebé mitja vida que conviu amb el Tola i quatre germans espanyols. El seu cas és idèntic al que estan patint desenes de nois que, des del desastre de Txernòbil, viuen a Espanya durant les vacances o cursant estudis en el període escolar i que es veuen obligats a fer el servei militar al seu país d'origen.

L'Slavick té por, una por que de vegades el paralitza. Però té clar que no vol anar a la guerra i encara menys matar algú. No es va imaginar mai que als 17 anys hauria de plantejar-se què faria amb un fusell a les mans. Va néixer a Ucraïna i fa 13 anys que viu amb una família d'acollida a Barbastro (Osca), on cursa un mòdul d'electrònica. “És una cosa sobre la qual he pensat molt últimament, perquè els meus germans i jo ens trobem en l'edat límit per allistar-nos i fer el servei militar. Sé que sóc incapaç de treure la vida a una persona. M'és igual que sigui prorús o no ho sigui. Des d'aquí penses que has de ficar-te en un camp de batalla i lluitar al front i et sembla que ets dins d'una pel·lícula, que no és real tot el que està passant”.

El Tola va rebre el 2014 el document certificat on se li comunicava l'obligació de presentar-se al seu país per fer el servei militar. Els seus pares ucraïnesos van rebutjar la carta i immediatament la seva mare d'acollida va sol·licitar la protecció internacional del menor a Espanya. Això li permet quedar-se al país almenys durant sis mesos més. “No vull pensar com se solucionarà aquest tema, però ara com ara és complicat i difícil. Són nens que han viscut els seus drames particulars i ara són en una realitat molt diferent”, assenyala l'Adela, una de les mares dels joves.

El Iura era en un orfenat abans de viatjar per primera vegada a Espanya, quan tornava al seu país tornava a la institució pública. “Era un desastre. Amb tot el que avançàvem durant el curs, quan tornava a Ucraïna era com tornar a la casella d'inici. Ens va costar tres mesos que s'estigués assegut en una cadira”, assenyala la seva mare espanyola.

L'estiu passat, l'Adela va llogar un pis a Kíev i va marxar amb el seu fill ucraïnès per passar el temps que el Govern l'obliga a estar al país durant l'estiu. “És angoixant la incertesa que siguis en un lloc com aquest. Només de pensar que has de deixar el teu fill allà, buscant-se la vida al carrer, sents un dolor difícil d'explicar. Se't trenca la vida”. Aquestes famílies pertanyen a l'Associació d'Assistència a la Infància d'Aragó, que des de fa 19 anys acull nens de Txernòbil. Actualment, més d'un centenar de nens ucraïnesos viu en diferents períodes de l'any en famílies d'aquesta comunitat.

L'Slavick es considera un jove amb sort, tot i que la seva vida no ha estat precisament fàcil. Vist des de fora s'entén la maduresa amb què exposa les seves idees i la fermesa amb què relata la seva trajectòria vital. Va néixer a Tarasa, a menys de 200 quilòmetres de la central nuclear de Txernòbil, on es va produir el 26 d'abril del 1986 un dels pitjors accidents nuclears de la història que va causar la mort d'una trentena de persones i el desplaçament de més de 135.000. Segons els experts ucraïnesos, Txernòbil es va cobrar la vida de més de 100.000 persones a Ucraïna, Rússia i Bielorússia, els països afectats per la catàstrofe.

Quan tenia quatre anys, l'Slavick era en un orfenat amb cinc germans seus, i tenien un carnet especial com a víctimes del sinistre nuclear que els permetia assegurar-se aliments i medicació. “Teníem una mica més que els altres nens, com menjar i medicines”, diu amb cert grau de satisfacció.

No pot ni vol oblidar la primera vegada que va arribar a Barbastro, quan només tenia quatre anys: “Encara avui em costa d'entendre com la meva mare i el meu pare són tan generosos. Portar a casa seva un nen que era a 4.000 quilòmetres i a qui van decidir donar-li tot a canvi de res... Mai els podré retornar el que ells m'han donat. Llavors també vaig tenir por, però era diferent del que sento ara”. Durant cinc anys els seus pares de Barbastro —que prefereixen amagar la seva identitat per no perjudicar el noi— es traslladaven a l'orfenat d'Ucraïna per poder estar amb ell les vacances de Setmana Santa. “Quan els veia se m'il·luminaven els ulls. Eren com el meu regal de Nadal. Ells han fet possible que sigui una persona normal”.

—Què vols dir amb normal?

Vull seguir sent un noi normal”, assegura el noi

—Sé que la meva vida, si m'hagués quedat a l'orfenat, hauria estat com la dels meus companys d'allà. A alguns els he tornat a veure i amb la meva edat són alcohòlics, maltractadors i d'altres són a la presó per robar. Aquest hauria estat segurament el meu camí: m'hauria convertit en un d'ells, en un delinqüent.

El jove farà 18 anys al juny. A la seva mare li tremola la veu i denota l'angoixa que estan sentint pel seu futur. “Nosaltres havíem pensat que en el moment que el noi tingués el passaport d'adult podríem presentar la documentació necessària per adoptar-lo. Ara, el problema és que, una vegada que aconsegueixi el passaport, ens arrisquem al fet que no el deixin sortir d'Ucraïna i es vegi obligat a fer el servei militar i llavors no puguem fer l'adopció. L'única sortida per aturar aquesta incertesa seria aconseguir la nacionalitat espanyola. No vull pensar que s'hagi de quedar allà”, puntualitza la mare. Mentrestant, aquest jove, que se sent afortunat amb la vida, està atent a les informacions sobre el seu país d'origen esperant que l'alto el foc sigui real. Ell només té un desig: “Vull seguir sent un noi normal”.