“Sempre vam saber que era un pispa”

No ve a la cita Saina, el bateria. “Que el disculpis, però diu que us donin per cul a tu, a EL PAÍS i a tots els mitjans de comunicació”, justifica el Gos (Barcelona, 1967) disculpant el seu amic. El Gos i la resta de la banda han arribat puntuals al bar de la CGT. I xerrada entre cerveses amb el guitarra, el Damned (Barcelona, 1953) i el Poly (Barcelona, 1967), el baixista de la històrica banda L’Odi Social, un grup imprescindible per explicar la història del punk espanyol i la lluita social barcelonina dels vuitanta.

Ells van ser els qui van publicar el 1986 un single amb cinc cançons titulat Que pagui Pujol, un disc que costava 300 pessetes i pel qual avui es demanen 300 euros en subhastes d'Internet, convertit en objecte de culte. Se'n van fer mil còpies a Pisa (Itàlia) per evitar haver de passar les lletres per censura. “Als RIP els van tombar una cançó sobre el Rei”, recorden. “Devien haver-hi 975 còpies per aquí, perquè una tarda anava amb Vespa i en vaig perdre 25” riu el Gos. 25 anys després, amb l'expresident de la Generalitat als jutjats per frau fiscal, resulta increïblement actual aquell disc i, segurament, ho continua sent l'actitud vital d'una banda singular.

La història del grup és la d'una època a Barcelona, marcada per bars com Los Guarros davant de Santa Maria de el Mar, concerts dels Toy Dolls i Siniestro Total al vell Zeleste, baralles amb skins a la porta del Café Voltaire o als Mensakas, records de les primeres cases ocupades i de concerts amfetamínics a la plaça del Canasto Volador de grups juvenils plens de ràbia. Hereus de grups com Frenopàtics, Disturbio, Distrito V i, molt especialment, de la Banda Trapera del Rio, L’Odi Social no es va fer milionari amb la música “ni tampoc ho volíem” adverteix el Damned, però és gairebé impossible per a una generació de catalans no haver-los vist tocar en festes majors, centres socials, ateneus populars, i fins i tot al Palau d'Esports, en l'històric Nicaragua Rock, davant de 10.000 assistents.

“Aquest festival ens va obrir moltes portes. Vam començar a pujar a Euskadi, ens en vam anar de gira a Alemanya…”, recorda el que va ser guitarra del grup. Van compartir escenaris amb bandes d'una frenètica escena punk-hardcore, com GRB, Kangrena, Subterranean Kids, Antidogmatics, Monstruación Piorrea… I enmig de tot, L’Odi Social i el seu disc dedicat a Jordi Pujol.

“El dia que vaig conèixer aquests cabrons baixava d'un autobús a Lesseps i me'ls vaig trobar al Miki, els futbolins de la plaça. Jo tenia 17 anys”, explica el Damned. “M'havien vist al Garaje de Sant Ramón tocant la guitarra amb el Boliche i el Gos em va dir: “Tenim un grup, vols tocar amb nosaltres?” I jo vaig avisar: “Què vols que toqui si no sé ni afinar”. “Jo te n'ensenyo”, em va contestar el Poly” que riu: “És que havia estat boyscout i tenia algunes nocions musicals” diu amb la seva característica veu ronca. Així va néixer L’Odi, primer com Odio Social nom que va sorgir d'una entrevista a Dave Vanian cantant de The Damned, a Vibraciones, en què explicava que en el seu retorn als escenaris havia escopit tot el seu “odi social”. “Em va agradar allò i decidim anomenar Odio Social al grup” explica Poly. Va ser la mare de Saina, el bateria, que els cedia moltes tardes la part posterior de la seva botiga de comestibles perquè assagessin, que els va cridar l'atenció per posar-se un nom en castellà. “No sou tan catalans? ens va preguntar un dia. I vam veure que tenia raó, així que vam passar a ser L’Odi Social”.

L' Odi Social, un grup imprescindible per explicar la història del punk espanyol i la lluita social barcelonina dels vuitanta.

El 7 gener de 1986, als estudis Marathon, van gravar i van barrejar cinc temes: Busca Busca, La fiesta nazional, Los cara de culo, Autobús nº 13 i Gossos de Quadra, plenes de frases com “no més milis, no queremos ser quien pague el pato”, “asco dan sus caras cuando hablan del poder”, “escuela canina de Vallvidrera, gossos de quadra, que asco nos dais” , o “no es un deporte, es un arte de matar, la fiesta nacional i su gente irracional”. A la portada, quatre nois salten torns d'una estació de metro. “La penya sempre s'ha cregut que érem nosaltres però la foto la vam treure d'un fanzine antisistema, i és el metro de París” explica Gos.

“A la contra hi apareix Pujol pagant el bitllet de metro el dia que es va estrenar la nova parada de Lesseps. La idea del “que pagui Pujol!” es forja precisament com a conseqüència d'un augment del preu del bitllet d'autobús. “Nosaltres érem pencaires i rebels, així que ens negàvem a pagar un servei públic que considerem que hauria de ser gratuït. Pujol ja era un corrupte, no tenia les calces netes“, sosté el Gos. “Sempre vam sospitar d'ell” afegeix el Poly. “No, no necessitàvem que el temps ens donés la raó, sabíem que la teníem, sempre vam saber que era un pispa. Les coses han caigut pel seu propi pes, al final ha confessat”, tanca el Poly.

Si d'alguna cosa n'estan orgullosos és de com s'ho van passar de bé. No es van fer milionaris, tampoc ho van voler i continuen pencant i tocant en diverses bandes. El grup va deixar d'assajar fa 10 anys, però saben que van compartir coses amb molta gent. “El rock radical català sempre va existir però no se li va donar la bola de la nova onda madrilenya o del rock radical basc” sosté el Gos. “Tampoc no ho vam voler, no en volíem saber res, ni rock, ni radical, ni català ni hòsties. Érem punkis i quan ens van venir a buscar d'alguna empresa, sempre l'enviàvem a la merda” recorda el Poly. “Vam aconseguim no pagar el local, i no ens costava diners tocar. Recordo que en un concert a la Polla li pagaven mig quilo i a nosaltres, 75.000 pessetes. Evaristo ens va donar 25.000 de butxaca perquè arribéssim a cent mil”. “Vivíem com un grup de debò i ho vam passar genial junts, i a més vam fer alguna cosa que va més enllà de tocar. Jo almenys tinc la sensació d'haver col·laborat a canviar algunes coses” explica el Damned.

Actius en els moviments alternatius –el Poly i el Saina, per exemple, van ser detinguts el 1984 en la primera ocupació d'un immoble a Barcelona- discrepen abans de contestar si la situació del país ha empitjorat o no. “Jo crec que sí, que la cosa està pitjor. Abans buscaves feina i en trobaves. Ara els nanos de 18 anys ja em diràs quina perspectiva tenen i la repressió continua al carrer” diu el Gos. “Doncs jo crec que estem millor. Fotuts, però vius i en la lluita. Ens hem reafirmat en les nostres idees, en la nostra manera de pensar i continuem lluitant” diu el Gos. “T'imaginaves que algun dia veuríem el David al Parlament?” pregunta el Damned, parlant de David Fernàndez, portaveu de la CUP. “Jo crec que s'ha millorat molt, però a còpia de sang, suor i llàgrimes. Molt del que tenim ens ho hem guanyat. Em queda aquest orgull, toquem mil vegades per mil coses” sosté el Poly.

“En una cosa us dono la raó: ens deien, ja canviaran, són punkis perquè són joves, coses de l'edat… doncs no. Continuem pensant el mateix i seguim buscant-nos la vida. Vam ser insubmisos, lluitem contra el servei militar obligatori, i encara que molts es van quedar en el camí, ocupem, ens queixem i ens rebel·lem al costat de penya com Serra, Sapo, Rana, Malalt, Fucker, Joni, David, Roger, i molts més amb els quals vivíem al carrer des de l'activisme anticapitalista i antifeixista” diu el Gos. “Doncs és el que et dic” insisteix el Poly, que recorda, ple de positivisme: “Però abans n'érem 100 i ara hi ha milers de nanos ficats en això”.

“El que hauríem de fer és tornar a tocar, a mi m'agradaria”, diu el guitarra. Els altres dos li donen la raó, però hi ha un problema: Han de convèncer el Saina. Arribats a l'hora de les postres, els tres amics desgranen anècdotes de l'estiu que es van passar gravant, del dia que a Vitòria havien de tocar a les festes de Hala Bedi amb La Polla Records i Kortatu i Dieguillo, el suport gasteiztarra del grup, va perdre de vista el Saina. Ho van recollir en comissària després d'un petit incident amb una quadrilla de bruses.

De sobte algú aixeca la mà i crida. “Porta uns carajillos de Florenci”, demana en Bas, un col·lega present a l'àpat. “Això, un caraja de corrupte!”. El cafè amb rom Pujol fa temps que va deixar de ser un honorable. Mentre escuren el got apunta per la televisió David Fernàndez parlant al Parlament com a president de la comissió d'investigació pel Caso Pujol. “Mira quina samarreta que porta!”, diu el Damned. Sobre el pit del parlamentari de la CUP es llegeix: “Punk not dead”.