La Copa no excita l’Athletic

L'avinguda que dóna accés a San Mamés es va cobrir de fum de bengales al pas de l'autobús blanc-i-vermell. Faltava una hora i mitja per al començament del partit i San Mamés feia olor de futbol, que deia Kubala. S'imitaven els vells temps, encara que era el partit d'anada i no de tornada, com amb el Sevilla. Abans, els bojos havien voltat lliures i s'havien embolicat a castanyes en un barri limítrof a Bilbao i després a pedrades contra l'autobús de l'Espanyol... La pitjor coreografia del futbol, l'entremès més ranci en unes noces d'importància. Perquè la Copa excita Bilbao com cap altre campionat. Tots, si la guanyen, en gaudeixen igual, però ningú ho viu com l'Athletic, amb aquella intimitat que només dóna el coneixement de tantes celebracions.

I així va arribar el partit, com un vent suau, en què cadascú va mesurar cada metre de terreny i els trapezis de la pilota, com un convidat d'última hora que no vol trencar un got per molt sabó que els posin a les mans. Athletic i Espanyol sabien que estaven enfilats al filferro, que era una semifinal amb la porta giratòria, que tan aviat t'habilita com t'atropella.

I en casos com aquests hi ha un paio que ha après l'ofici des de baix, començant de grum al banc del gol. L'Athletic no havia fet res fins que De Marcos, caient, moribund en el joc però atrevit en la desesperació, va embocar una passada de San José fins que la pilota va acabar als peus d'Aduriz, que imaginava el gol com un nen somia amb els regals, i li va clavar una puntada mentre es colava entre els centrals, suficient per superar els braços de l'atabalat Pau López, condemnat al trist paper d'espantaocells que acompanya els porters quan et llancen el que es diu una vaselina (figura retòrica sense massa explicació).

Coses del futbol. Aquí va morir l'Athletic. Sense fer res havia fet un gol. O sigui, efectivitat impol·luta. Potser no va entendre que una cosa és guanyar i una altra és jugar, i que, de vegades, totes dues van de bracet (no sempre). I que l'Espanyol es va quedar amb la pilota com si fos una possessió innegociable. I que per això tenia més armes al centre del camp, que en tenia prou amb tapiar la prada i impulsar la seva gent una mica més enllà del que preveien. Aurtenetxe va convertir una jugada innocent com una piruleta abandonada al pati de l'àrea en el regal de l'amic invisible. Va deixar la pilota, amb la dreta, la que l'ajuda a recolzar-se, com el nen que deixa un entrepà desagraït, i Víctor Sánchez que té a bé foradar l'Athletic (cinc dels seus vuit gols a la Lliga els hi ha fet als blanc-i-vermells) va treure el llaç al regal i el va deixar a la xarxa del sorprès Herrerín.

En realitat, no havia passat res i havia passat de tot en molt poc temps. En mitja hora s'havia tramitat la burocràcia del partit. Un gol sorprenent i un gol regalat. De futbol, el que es diu futbol, n'hi havia molt poc. Durava el mateix que les bengales a l'entorn de San Mamés, al pas de l'autobús. L'Espanyol es va aixoplugar d'un possible al·luvió (que no va arribar), ben armat al centre del camp i amb la línia ben ordenada en defensa, amb l'abric just per no passar fred. El treball dels seus mitjos centre era encomiable, tant que Víctor Sánchez va poder desequilibrar el partit i l'eliminatòria quan faltaven cinc minuts amb una caparrada al pal en un contraatac.

De l'Athletic no hi havia notícies. Les seves cartes no arribaven a l'àrea per falta de franqueig. Els extrems, Muniain i Susaeta, no existien, fins al punt que Valverde els va substituir, un rere l'altre, per pura desesperació. Aduriz, el baluard, el fogoner, es va condemnar a la solitud absoluta, la que inclou la tranquil·litat dels defenses.

I el partit va morir com mor la tarda, amb calma, sense sobresalts, sense incidències a ressenyar. Amb un empat que acosta l'Espanyol a la final de Copa, amb un gol a la butxaca que val un imperi. I deixa l'Athletic amb aquella sensació d'impotència que l'acompanya tota la temporada, fins i tot en les cites cèlebres del seu torneig favorit, el que el converteix en un vendaval, però que en aquesta ocasió va ser un lleu ventet a la sòlida muralla de l'Espanyol. Ara, les claus de la final estan en mans de l'Espanyol.