Gayà posa el turbo

El València té un tresor a la rereguarda esquerra, un digne successor de Jordi Alba. És Gayà, que es menja la banda a mossegades i a l'esprint, que trepitja la línia de fons i assorteix de pilotes a qui li demana, a més de corregir a temps els daltabaixos de la seva saga. I amb això en va tenir prou el València per fer saltar un Espanyol d'allò més incòmode, incapaç de fer el seu futbol ni de connectar amb Sergio García, la figura clau blanc-i-blava.

El València va perseguir jugar un futbol de saló, amb tres en l'arrel del joc per projectar-se pels costats, alternant-se els laterals en la seva funció de carrilers. No va sortir l'aposta per l'ala de Barragán, però si que va oferir solucions Gayà, tot i que els seus centres no trobessin una altra prolongació que els caps dels centrals rivals o els punys de Pau. Així, sense prou paciència perquè a l'equip se li exigeixen resultats a domicili, qüestionat Nuno, el València va tirar pel dret. Pilotes llargues i resolucions ràpides. Com aquest cop del porter Alves, control, gir i xut de Rodrigo. O aquest altre xut d'Alcácer, que després d'una passada por sobre de la defensa hi va respondre a la primera i tort.

L'Espanyol va jugar menys catapultat a l'atac, desdibuixat per la pressió dels carrilers rivals. Però el conjunt blanc-i-blau té recursos, sobretot els que ofereix Sergio García. Lligat en curt pels centrals, el 9 es va guardar, però, una entremaliadura de les seves, una passada a Caicedo que va allargar amb un eslàlom deliciós per descomptar tres oponents. Però no va poder amb Alves, que va treure la mà a temps i va evitar un gol ja cantat pel Power8 Stadium, una parada antològica que de ben segur Caicedo repassarà amb pena alguna nit d'aquestes.

Costava barrejar, tocar i driblar sobre el tapet, amb els equips en combustió permanent. Una lluita per la pilota amb successives faltes tàctiques —l'obstinació passava per no regalar metres ni pilotes—, tot i que espatllada per l'entrada criminal d'Enzo Pérez sobre Víctor Sánchez, que el col·legiat va deixar en targeta groga i que sorprenentment va suportar el turmell del blanc-i-blau. I Pérez, també tocat, va deixar el duel en l'entreacte. Poc després ho va fer Alcácer, amb una lesió muscular, per donar cabuda a un Negredo anònim.

A Gayà poc li va importar el tràfec de la banqueta, que va seguir fent la seva, ofensiu i sense cotilles. Fins que ho va veure Rodrigo i el lateral, increïble, va centrar amb tensió sobre Piatti, que hi va posar la punta i va festejar el gol. No es va acabar aquí, en qualsevol cas, l'espectacle de Gayà, que va prémer el botó de l'hiperespai per recuperar la posició en una contra adversa, per desviar sobre la línia de gol una rematada de Stuani. No era la nit de l'Espanyol i així ho va certificar Parejo, que va llançar una falta llunyana que amb prou feines va agafar altura i que es va estampar al pal. Mala sort per a Pau, l'esfèrica li va rebotar a l'esquena i es va allotjar a la xarxa.

Acostumat últimament a les heroïcitats, a l'Espanyol li sobra fe i orgull propi. Però en aquesta ocasió no li va servir de res la nova trapelleria de Sergio García, que va tornar a guanyar la partida a Mustafi —com durant la Copa, quan el defensa va ser expulsat per cometre una falta com a últim home— i va deixar la seva marca i gol al partit. Victòria del València; victòria del futbol i turbo de Gayà.