Oriol Junqueras, teòleg de la independència

Oriol Junqueras va caure del cel per salvar ERC de l'infern electoral i per rescatar el discurs sobiranista del llimbs dels justos. Fins llavors, havia viscut a l’acadèmia, allunyat de la militància, cercant entre els papers de l’arxiu secret del Vaticà les respostes als seus molts dubtes espirituals, els estima, els dubtes, per ser font de construcció de coneixement. Les vacil·lacions desapareixen quan parla de la independència i de la urgència per assolir-la. Nega tenir pressa, però diu estar cansat d’esperar tants segles, com si s’hagués carregat a les espatlles el patiment dels qui han pensat com ell, durant tantes generacions. És un polític de frases rodones, sense aprensió a deixar aflorar l’emoció quan parla del somni que veu a tocar dels dits; creador de silencis incrèduls quan assegura: “Tot el que faig com a polític independentista, ho faig pel convenciment previ que haig d’intentar fer un món millor”.

“Jo no sóc un cristià fent política; no, sóc un polític que, a més a més, és cristià”, això deia als convidats de la Fundació Joan Maragall en un col·loqui celebrat a finals de 2013. El seu cristianisme, segons va explicar aquell vespre, deriva del seus principis, dels valors universals compartits per moltes cultures del món, provinents de moviments filosòfics i doctrines diferents, amb noms diversos que signifiquen el mateix. “La revolució francesa els anomena la llibertat, la igualtat, la fraternitat; en el cristianisme els podem trobar sota l’expressió del lliure arbitri, la igualtat de tots els fills de Déu, la caritas, la caritat entesa com a sinònim de l’amor; les sures de l'Alcorà, totes menys una, em penso, comencen parlant del Déu misericordiós i clementíssim, com expressió de l’amor sincer; Jesús, quan resumeix els manaments, diu estimeu-vos els uns al altres com jo us he estimat. Això és el que em mou quan faig de pare de família, d’alcalde de Sant Vicenç o de diputat”.

En els seus primers mesos de president d’ERC va sorprendre els militants presents en una trobada al fer-los un prec inèdit, fins i tot en un partit amb molts exdirigents seminaristes: “Hem d’estimar la gent, si veuen que els estimem seran dels nostres amb entusiasme”. Sap que no és un llenguatge habitual entre els polítics, sap que sorprèn i troba normal l’estranyesa expressada per algunes cares quan li senten afirmacions com ara aquestes: “Jo no vull guanyar; a mi m’agradaria molt guanyar, en la mesura que estic convençut que seria bo per la nostra comunitat; però el meu objectiu no és guanyar sinó fer el bé. Si per fer el bé a la meva comunitat cal que guanyi, guanyaré, estic disposat a assumir les responsabilitats que se’n deriven, però és fet instrumental, no un desig; guanyaré perquè no hi ha cap altre remei”.

“Sí, ja sé que no s’ho creuen, però és veritat: estic segur que es pot fer política i construir amor al nostre voltant”. Posar-ho en pràctica, resulta difícil, bé que ho sap. Algun cop, ha aprofitat el seu torn de paraula a la tribuna del Parlament per llançar una floreta a algun partit, per veure si el seu portaveu s’hi apunta, a parlar bé dels altres; fins i tot els ha desafiat, explícitament, a fer l’esforç de dir un mot amable dels adversaris. A dia d’avui, ha fracassat estrepitosament.

“Jo no sóc un cristià fent política; no, sóc un polític que, a més a més, és cristià” 

El compromís amb els valors universals conformadors dels seus principis de vida -“més importants per a mi que la política”-, es concreta en el dia a dia de la realitat catalana en la voluntat d’unir el país, buscant un punt de trobada majoritari entre totes les sensibilitats polítiques, culturals, religioses o econòmiques. El seu desideràtum és enllaçar les tres grans tradicions del país -la catòlica, la republicana i l’obrerista- amb les bases ordenadores del full de ruta personal. “Cada vegada que el país ha estat capaç de solapar el màxim possible aquests tres elements, ha acumulat forces per fer grans canvis, sostenibles en el temps, motors de la transformació de la societat. La nostra funció ha de ser aquesta, trobar els punts de síntesi per cosir la societat plural del nostre país”.

Les diferents branques familiars provenen del món carlí, de l’entusiasme republicà i de l’univers cenetista, però sense significació en la militància política. “Les tres tradicions molt barrejades, com a la societat catalana. En el primer terç del segle passat, els tres móns eren majoritaris, era evident, hi havia molta gent que simultaniejava els tres àmbits, sense trobar-los incompatibles. Ara ens ho pot semblar, perquè tendim a simplificar la realitat, pretenem exigir-li que s’assembli a allò que volem que sigui, però la realitat és complexa”.

Potser per respondre a aquesta complexitat, la seva auto definició ideològica no s’adscriu a una sola tradició, sinó a un compendi dels grans corrents de pensament polític. Es defineix com a políticament liberal - “com pràcticament tots al Parlament”-, econòmicament socialdemòcrata –“com tot l'Europa occidental a la segona meitat del segle XX, fins i tot els democratacristians-, i de vocació social: “no deixar ningú abandonat pel camí, és compartit pel mon cristià, pel Sant Pare i per gent de formació comunista, sindical; de fet, CCOO neix a les parròquies”.

“Estimo els dubtes, m’agrada dubtar, el dubte ajuda a construir coneixement”

El fonament de la vida social el va trobar en la Imitiato Christis de Tomàs de Kempis i la guia per traduir la teoria en acció, en la teologia de l’alliberament: la interrelació de l’objectiu de la salvació individual amb el procés d’alliberament econòmic, polític, social, ideològic dels homes. Coneix personalment els referents d’aquesta tradició, Jon Sobrino, Leonardo Boff, ha estat a la Universitat Centroamericana: “Sí, em sento hereu d’aquest moviment”.

De la influència dels jesuïtes a la vida en va tenir notícia de ben petit, especialment del paper de la Companyia per impulsar el compromís històric entre Enrico Berlinguer i Aldo Moro. Quan la seva família es va traslladar de Sant Andreu del Palomar a Sant Vicenç dels Horts, s’instal·là prop del camp de barracons on encara vivien els afectats pels aiguats del Vallès, de 1962. Allà hi havia una llar d’infants regentada per unes monges italianes. Aquelles monges varen ser les responsables de la seva formació italiana i de l'interès precoç en la política, l’espanyola però també la italiana, en aquells anys molt polaritzada en les disputes i els efrontaments entre el PCI i la DC.

Al Liceu Italià de Barcelona, els alumnes seguien un pla d’estudis i uns mètodes pedagògics prou diferents dels aplicats aquí a finals dels 70 i primers dels 80, com per explicar la seva afirmació que als deu anys estava en contra de la Constitució o als catorze, contra la Loapa. “Els meus mestres italians vivien amb gran intensitat aquells moments polítics extraordinaris, a Itàlia, a Espanya i al món, i ens ho feien viure també als alumnes”. A tercer d’Elementale, als vuit anys, els alumnes havien de portar cada dia dos diaris a classe per ser llegits i debatuts; cada mes, editaven en ciclostil una publicació anomenada Il Lumiccino (La Llumeta); una referència inequívoca a la tradició de l'Il·luminisme, potser a la llum reclamada per Goehte al llit de mort.

Junqueras va adquirir la certesa independentista seguint el camí dels seus valors universals: “Crec que és l’expressió propera i concreta del sentit de llibertat, de justícia, d'igualtat entre tots els pobles; perquè els valors assignats pel liberalisme i el cristianisme a l’individu, també han estat assignats a la col·lectivitat”. Tanmateix, creu que hi ha una multitud de vies d’accés; d'entre totes, en subratlla dues de molt comunes; la de l’ull clínic i la del pragmatisme: “El convenciment de caràcter emocional, que té un component intuïtiu, en el sentit que la intuïció es pot definir com la forma d’arribar a una conclusió encertada a partir de dades insuficients; o per una idea de practicitat, és millor que les decisions es prenguin a prop teu que lluny, entre els membres d’una comunitat que no pas pels dirigents d’una altra comunitat”.

Un dia, parlant de la seva aproximació intel·lectual a la fe, feta amb poc èxit, segons confessà, va acabar fent un elogi del dubte: “Estimo els dubtes, m’agrada dubtar, el dubte ajuda a construir coneixement”. Instal·lat en aquesta circumstància, Descartes, el dubte metòdic, el racionalisme francès com a fonament de la cultura occidental, l’empirisme anglès, flueixen amb tota normalitat com arguments d’autoritat favorables a les inquietuds de la seva ànima que, diu, “no ha estat tocada pel Senyor per donar-li la certesa espiritual”.

“La fe pot ser viscuda des del dubte, perfectament compatible amb que, en d’altres àmbits, no se’n tingui cap; jo no tinc cap dubte en la defensa de la independència del meu país; si la llibertat és un bé, i les llibertats dels pobles també, s’ha de preservar”. Les seves vacil·lacions, doncs, es limiten al debat sobre els matisos dels grans principis en el moment de la seva aplicació: els límits de les llibertats, la jerarquia dels drets quan xoquen en el seu exercici.

No expressa cap dubte en la confrontació entre democràcia i legalitat, tan pròpia dels partidaris i els detractors del procés sobiranista en curs, tan substancial per guanyar o perdre adhesions, per intuir un final determinat. Aquesta disjuntiva la dóna per resolta des del segle de Pèricles d’Atenes. “La democràcia ha de construir la legalitat i no pas la legalitat coaccionar l’exercici de la democràcia. Aquest és un debat clàssic: Atenes intenta construir un model de democràcia, amb moltes mancances i limitacions, òbviament, amb l’esperança que és la democràcia la que defineix les lleis i no a l'inrevés; però continua havent-hi gent que això no ho accepta”.

En el seu dibuix de la transició nacional no hi pot haver un punt mort de legalitat. Tal com va explicar a la conferència Crida a un nou país: la República Catalana, el govern sortit de les properes eleccions haurà d’impulsar una llei de transitorietat jurídica, per deixar clara la vigència del marc legal espanyol, mentre “va sent substituït progressivament per la creació, per l’aparició, per la construcció d’un nou marc legal del nou país. I això ha de donar seguretat jurídica a tothom. Aquí no hi haurà un buit jurídic, no hi haurà un buit legal.”

El nom d’Oriol Junqueras es va instal·lar a la crònica política a primers de gener de 2009, com a probable candidat d’Esquerra a les eleccions al Parlament Europeu, previstes per aquell mes de juny. ERC malvivia la darrera etapa del govern tripartit, presidit per José Montilla, esperant la sentència de l’Estatut i avançant decididament cap a l’ull de la crisi econòmica. “Alguna gent carregada de bona fe”, com els definiria en el seu blog més endavant, abandonaven el partit per culpa del pacte amb els socialistes, “el partit que més mal va fer a la política d’esquerres”, tal com els acusaria en el seu dia.

Les prediccions apuntaven el desastre electoral a les eleccions autonòmiques següents, i també, com assaig general, a les europees. El partit buscava cares noves en l’espai sobiranista. En varen trobar dues, de cares; la de la Mònica Sabata, presidenta de la Plataforma pel Dret a Decidir, i la seva, aleshores president de la Plataforma Sobirania i Progrés. El secretari general, Joan Ridao, el va presentar en societat com “un sobiranista de debò, no de saló; d’obra nova, no una rehabilitació”.

Fins llavors, el seu món havia estat el de la universitat, compaginat amb les col·laboracions a programes de ràdio i televisió, la direcció de Directe!cat, “el digital dels que votaran SíSí” i, des de feia dos anys, amb la seva condició de regidor independent a les llistes republicanes de Sant Vicenç dels Horts. En aquella campanya, va donar les primeres mostres del seu particular estil oratori. Una mena de candidesa didàctica, carregada d’ironia; expressada amb moltes subordinades per poder oferir el màxim de matisos; adornada amb silencis teatrals i sense perdre mai de vista el cristianisme d’arrels universals. En una conferència, va fer un parèntesi en el relat per dir als assistents: “Si vosaltres m’enteneu més bé del que jo m’explico, m’estalviareu explicar-me millor, perquè és molt important, per mi, que m’entengueu; perquè quedaria molt tranquil en la meva consciència i la meva ànima, de perquè faig política”.

Un vegada, va fer referència als avis d’Aleix Vidal-Quadras, segons sembla, traficants d’esclaus; veient les cares de sorpresa dels presents, per una referència inaudita en l’oasi de la política catalana, ho va arrodonir: “Cal dir-ho, perquè és una dada científica. La veritat no ens hauria de doldre. Ho vaig dir perquè Vidal-Quadras va qualificar d’irrellevants i romàntics els que no voten el seu partit. La meva voluntat va ser explicar què és el romanticisme”. En una altra ocasió, en unes declaracions a EL PAIS, donava ales a l’ambició sense manies dels seus plantejaments, sense atendre a dificultats objectives: ”Treballarem perquè les institucions europees tinguin en aquesta legislatura un protocol general sobre l’exercici del dret d’autodeterminació a l’interior de la UE i faci possible allò que concebem com l’ampliació interna de la Unió”.

Som nosaltres mateixos els responsables de fer-ho decisiu; és indispensable que ens ho creguem, si no, no ho farem mai

Després del debut com a polític independent, elegit eurodiputat, tot es va precipitar, per a ell i pel país. Un milió de catalans es va manifestar darrera una pancarta que deia Catalunya, nou estat d’Europa, però els republicans van passar a l’oposició al Parlament, perdent la meitat de vots i diputats; com a penitència per haver confraternitzat amb els socialistes, segons la majoria dels analistes. A les eleccions de 2011, va guanyar l’alcaldia i es registrà com a militant. Quatre mesos després, fou elegit president d’ERC “amb voluntat d’ajudar, en el convenciment que Esquerra expressava la realitat complexa del país”. Fins a dia d’avui, està molt satisfet d’haver assumit el repte: “sempre m’he sentit integrat, apreciat, estimat, i ha estat perfectament compatible la meva vocació amb la pràctica del dia a dia”.

La independència ell sempre l’ha vist, i ho continua veient, com un objectiu urgent. “Potser algú, mirant-s’ho des la perspectiva actual, pot tenir la sensació que volem anar massa de pressa, però si consideres la llibertat de Catalunya una aspiració de fa segles; de pressa no n’hi ha cap, més aviat, una lentitud exasperant”. Aviat farà sis anys, escrivia al diari El Punt: “ Hem d’aprendre a no esperar res d’Espanya. No ens posem nerviosos, continuem caminant endavant sense presses però sense aturar-nos”.

Aquell mateix any, juntament amb Albert Botran i Adrià Cases, va publicar Les proclames de sobirania de Catalunya (1640-1939), un llibre on es recullen els set moments en què, segons els autors, el país hauria protagonitzat reclamacions sobiranes: la revolució de 1640, la resistència de 1714, la Junta Superior de la Guerra del francès de 1808-1814, l’Estat català de 1873, la República catalana de 1931, el sis d’octubre de 1934 i la Revolució de 1936-1939.

Quatre anys més tard, el 2013, l’autor, ja convertit en president del grup parlamentari d’ERC al Parlament, en votaria dues més: la de 23 de gener i la de 13 de març, distintes per la referència a la legalitat negociada i pel vot diferent dels socialistes. A la pregunta de perquè ara sí que haurien de ser ateses les aspiracions catalanes, quan fins ara no ho han estat mai, respon sense titubejar: “Perquè l’àmbit internacional ha canviat. Clarament, ara hi ha moltes més possibilitats que la implementació d’un nou estat es faci seguint el principi democràtic. Des de la darrera ocupació militar de Catalunya, el context ha canviat radicalment, afortunadament.”

El renaixement electoral d’ERC a les eleccions de 2012 el va elevar a l’altar inèdit, fins aleshores, de soci de govern i cap de l’oposició. Amb el pas del temps, la seva posició s’ha anat transformant, progressivament, en soci de Convergència en el Procés i rival del president Mas en el lideratge del moviment independentista. En el seguit d’episodis de discrepància viscuts en el darrer any, quan les seves propostes han estat derrotades, ha exhibit actituds de reminiscències tarralladistes.

El president d’ERC sempre havia proposat per a la consulta del 9-N una pregunta clara i transparent, com la suggerida pel Consell Assessor per a la Transició Nacional. En defensa d’aquesta teoria, afirmava: “Ho plantegem amb un referèndum en què la ciutadania pugui respondre sense embuts –amb un si o un no- si opta per la dependència o la independència. De què estem parlant, sinó?”. Uns dies després de l’acord de totes les forces sobiranistes per fer una doble pregunta encadenada, en un acte multitudinari al Fòrum, entomava la situació positivament: “Estic convençut que la pregunta que tenim és molt millor que la que nosaltres proposàvem, encara que només sigui perquè som molts a defensar-la”.

Una reacció semblant va tenir quan el president Mas va reconvertir la consulta del 9-N en un procés participatiu, contrariant visiblement els republicans, partidaris d’un avançament electoral per obtenir el mandat democràtic inexistent en aquell exercici del dret d’expressió. En una conferència, celebrada a primers de desembre de 2014, exclamava: “Mai no havíem estat tan contents com ara perquè mai no havíem arribat tan lluny, mai no n'havíem arribat tants i mai no havíem arribat tan junts, mai ens havíem ajudat tan tots”. Tot seguit, va fer públic un pla de ruta totalment diferent al del president, insistint en la urgència de les eleccions i formulant una pregunta acusadora per a qui es sentís al·ludit: “Quants mesos més de patiment es pot permetre el nostre país i la nostra gent?”.

És precientífic esperar que passi una cosa que no ha passat mai, o que no passi el què ha passat sempre

Un cop anunciades les eleccions pel 27 de setembre de 2015 - una altra batalla perduda, per no fer-se de forma immediata com reclamava; compensada, en aquest cas, per la victòria en la qüestió de les llistes separades-, manté viu el disgust pel desenllaç del 9-N. Aquella convocatòria era considerada per ERC com la clau de volta del Procés i no sembla predisposat a oblidar tan fàcilment que el pla s’esguerrés pel canvi de format decidit unilateralment pel Govern de Catalunya. “Hauria pogut ser decisiu, si haguéssim estat disposats a dir que la sentència del TC a nosaltres no ens afectava, perquè volíem ser independents i, per tant, deixar d’estar afectats per aquesta prohibició; ara, tindríem un mandat democràtic que faria innecessàries les properes eleccions i ens hauríem estalviat la pressió de la nostra societat per fer-les, en substitució d’aquell procés. Si allò s’hagués fet tal com estava pactat, tot això que hauríem guanyat”.

L’èxit del Procés depèn únicament i exclusivament de la determinació dels actors del sobiranisme, n’està totalment persuadit: “Som nosaltres mateixos els responsables de fer-ho decisiu; és indispensable que ens ho creguem, si no, no ho farem mai”. Ara, tot està pendent del 27 de setembre, de la majoria que es pugui formar i de la fermesa del compromís dels integrants d’aquesta. De l’Estat espanyol, no n’espera res, tret que segueixi funcionant com a fàbrica d’independentistes. A l’acte del Fòrum s’hi va referir en els termes següents: “No ens volen seduir, ens volen fer por...creuen que amenaçar-nos és el millor que poden fer, potser perquè no saben estimar la gent...Les seves amenaces són una oportunitat extraordinària. Ens hem entrenat a convertir les amenaces en oportunitats al llarg dels segles, perquè d'una altra manera, no seríem aquí. Quan ens amenacen, ens fem més forts”.

La idea de la regeneració de les velles formes de fer política i de les persones que la fan, amenaça de ser un altre dels grans obstacles de l’entesa ERC-CiU, com ha subratllat el president dels republicans en diverses ocasions, adreçant-se específicament als seus socis: “Marcats per la corrupció no ens en sortirem. Els ciutadans n’han de ser conscients. És un disbarat construir un edifici nou sobre uns fonaments podrits. S’han de renovar els fonaments”. En general, fa la impressió que s'està molt més a gust a la tribuna que als passadissos de la política, en la negociació permanent o en els estora i arronsa parlamentaris. “Malauradament, en aquest país hi ha molta gent que porta molts i molts anys dedicada a la política, se senten més còmodes invertint temps i esforços en les coses menys rellevants que no a les més rellevants. És evident que amb això no coincidim. Aquells que hi portem menys temps i, per tant no estem enganxats a tants interessos creats, preferim dedicar el nostre temps a les coses importants”.

La seva feina, ha dit més d’una vegada, no és agradar, ni generar grans consensos, “encara que tant de bo fos així”; sinó explicar coses útils, “encara que no agradi escoltar-les”. A vegades, sorprèn la parròquia més integrista, com va fer amb un article a El Periódico, en el qual assegurava: “el castellà també serà oficial a la República catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte”. D’altres, s’emociona fins al punt d'arribar a les llàgrimes, com li va succeir en una entrevista amb Mònica Terribes, quan suplicava les eleccions plebiscitàries al president Mas: “Fem-ho, fem-ho d’una vegada, si us plau, ho demano amb esperança i al mateix temps amb l’angoixa d’aquell que sap que perdre el temps no és bo...necessitem fets, per l’amor de Déu”. En algun cas, es deixa portar pel registre de la provocació, com en una entrevista a El Mundo, quan el periodista li suggeria el pecat de l’arrogància: “Miri, si volen, quan ja tinguem el nostre estat, els assessorarem sobre com ho han de fer per deixar d’enfonsar-se en la misèria”.

De tant en tant, abandona el seu discurs de la il·lusió per l’adveniment de la independència i la urgència de fer inevitable la secessió per suggerir propostes rupturistes: Aturar l’economia catalana una setmana, col·lapsar els carrers de Barcelona durant dos o tres dies amb el desplegament de dos milions de persones, no pagar el deute si el govern central no s’avé a negociar els termes de la separació. “O la societat catalana està disposada a defensar el seu dret democràtic a decidir el seu futur, fent ús de tots els seus drets democràtics, o és evident que no ens ho regalaran. No ens en sortirem. Tots som conscients que la nostra pressió s’haurà d’expressar no només a través del dret a vot...Jo faré tot el possible per convèncer la societat a desobeir; en tot cas, seran ells que ho decideixin i estic convençut que pot ser així”. D’aquest punt de delicat retorn, no en diu trencament, sinó “ser conseqüent amb la voluntat democràtica del poble de Catalunya”.

L’opció del pacte per donar sortida a les aspiracions de Catalunya és, al seu parer, totalment inviable, una esperança vana, infundada, atesa la tradició de l’Estat espanyol. “És precientífic esperar que passi una cosa que no ha passat mai, o que no passi el què ha passat sempre”. Seguint la seva argumentació, arribats al supòsit d’una oferta de negociació, pactar no serviria de res, atesa l’experiència: “quan fan veure que volen arribar a un acord, és per incomplir-lo”. La seva deducció el porta a concloure: “és irracional esperar que algú que no ha canviat mai de posició ho pugui fer en un sentit que mai s’ha donat”.

La negociació només deixarà de ser un impossible metafísic, en el seu raonament, l’endemà de ser independents. En la seva crida pel nou país ho va explicar així: “...les negociacions amb un Estat que et nega el teu dret a ser estat només són possibles quan són negociacions entre iguals, entre els que fan tot el possible per estar al mateix estatus, al mateix nivell. Perquè és impossible negociar com a part amb un tot que no et vol reconèixer com a tot ni, molt sovint, com a part”.

La seva desconfiança amb l’Estat espanyol és tan gran com ho és la seva distància emocional amb Espanya, reafirmada fins a dues vegades per la insistència televisiva de Risto Mejide, la nit que el va convidar a asseure’s al seu sofà. En aquella conversa va deixar ben clar que només se sent administrativament espanyol. “La veritat és imprescindible. És impossible construir res durador i sòlid sobre la mentida”, aquesta és la lliçó que diu que va aprendre en els seus estudis a l’arxiu secret del Vaticà, o la única cosa que està autoritzat a revelar-ne.

Aquest text forma part del llibre 'El tigre sobiranista' que editarà Proa al mes de març.