El castellà en la Catalunya independent

Hi ha com una allau d’articles sobre la qüestió. Suposo que és normal, la tendència que tenim els catalans a parlar de la llengua és secular, i el context polític actual és tan llaminer que ja són legió els que, des de la filologia, la política o el periodisme, s’hi han pronunciat d’una manera o altra. Ara l’última moda en els debats sobre la llengua és el grau d’oficialitat de què ha de gaudir el castellà en una Catalunya independent.

No he vist els metges discutir a l’àgora pública sobre com hauria de ser la sanitat un cop tinguem l’estat propi. Ni tampoc els jutges han escrit pàgines senceres sobre com s’hauria d’estructurar el sistema judicial, ni els arquitectes, urbanistes i enginyers han elucubrat sobre les infraestructures en un país lliure. Ni tampoc ho fa, òbviament, gent que no sigui d’aquests gremis (per parlar d’aquestes qüestions, s’entén), com sí que passa en el terreny de la llengua, en el qual s’hi atreveix tothom. Potser només hi ha un altre àmbit en el qual s’ha donat una cosa semblant, tot i que amb menys intensitat i, sobretot, menys pretensió de transcendència: el cas hipotètic en què el Barça deixés de jugar la Lliga espanyola per jugar en alguna altra, amb propostes fàcils però inviables com ara jugar a França, o bé inversemblants com seria muntar una Lliga ibèrica amb Espanya i Portugal.

N’hi ha que diuen que l’estat propi ha de ser oficialment monolingüe per garantir una certa subsistència per al català. D’altres asseguren que el castellà ha de ser plenament cooficial, tenint en compte que per a uns quatre milions de catalans és la llengua materna. Alguns plantegen cooficialitats intermèdies, una mena de tercera via lingüística, i fins i tot n’hi ha que advoquen per no definir cap llengua oficial, atesa la molèstia evident que acaba provocant haver-se d’inclinar per una opció o altra. El més trist de tot plegat és que tenim tot el talent lingüístic del país (tot) embarcat en aquestes disputes, quan, ens agradi o no, els últims als quals preguntaran sobre la qüestió, arribat el cas, seran els lingüistes. No hauria de ser així, és clar, però m’estranyaria que els líders polítics fessin una roda de consultes per veure què ens sembla. És la llengua un element políticament tan potent (“la llengua és el primer dels problemes polítics”, que deia Cambó) que no la podrem ni ensumar.

Hi ha dues maneres d’assolir la independència. A bones i a males. Si és a males, el més probable és que el català esdevingui llengua oficial única. Seria la torna de deixar-nos fora de l’euro i de la Unió Europea, fora de l’OTAN i de les Nacions Unides, fora de la civilització occidental i del sistema solar. Per a molts no tindria sentit fer cooficial la llengua de l’estat que pensa que tornarem a l’edat mitjana, de manera que, per aquesta banda, el debat queda tancat.

I es pot fer a bones. Imaginem per un moment que, per circumstàncies ara mateix inextricables, a Espanya hi hagués un govern que, a l’estil Cameron, convoqués un referèndum vinculant, amb acceptació del resultat, negociació transparent posterior i l’aquiescència de la comunitat internacional. Si fos aquest el cas (i sortís que sí), acabaria havent-hi un Parlament elegit per sufragi universal que tindria l’encàrrec de confegir la primera carta magna catalana, en un procés constituent més o menys homologable a d’altres. I qui prendria part en aquest procés? Doncs tots els partits polítics amb representació parlamentària. I qui hi ha entre aquests partits? Doncs, lògicament, aquells que són contraris a la independència de Catalunya.

La paradoxa és de llogar-hi cadires. És des d’una intel·lectualitat clarament vinculada al sobiranisme que es formula tot un ventall de cooficialitats possibles per al castellà, però s’obvien dos factors: el primer, bastant evident, que vés a saber què passarà el dia 27 de setembre; i el segon, transcendental, que el castellà ja es defensarà tot sol, amb tota una cohort política i intel·lectual pretoriana. ¿Algú es pot creure que, si es dóna un procés legal cap a la independència, els partits que hi són contraris s’esborraran d’establir les bases d’aquest nou estat? Ens agradi o no, el paper del castellà en la configuració del nou estat serà un instrument polític de primer ordre i un element fenomenal de transacció política, d’intercanvi de cromos, de filibusterisme de sotamà. I no caldrà buscar-li suports ni complicitats entre el bàndol obertament independentista, que ja tindrà qui vetlli per ell.

Ja ho hem fet altres vegades, això de perdre’ns en debats intel·lectualment entretinguts però a la pràctica ben estèrils. I necessitem que el talent lingüístic del país (tot) treballi per enfortir l’idioma, amb estat propi o sense. L’any 1975, el 58% de la població deia tenir el castellà com a llengua primera. El 2015 és el 55%. Quaranta anys després la millora sembla mínima. Alguna idea?