L’enfonsament d’un Titànic socialista

Si es confirmen els sondejos a peu d'urna, que situen el Movimient Socialista Panhel·lènic (Pasok) en un humiliant sisè lloc amb menys del 5% dels vots després d'una lluita agònica per no quedar exclòs del nou Parlament grec, Europa haurà assistit a la defunció d'un partit històric de la Internacional Socialista, que va dominar durant més de tres dècades la vida política d'aquest país.

El penúltim acte del desastre va tenir lloc fa unes setmanes quan Iorgos Papandreu, primogènit del llegendari fundador del Pasok, Andreas Papandreu, va trencar amb el partit –són ben conegudes les seves desavinences amb el seu rival Evànguelos Venizelos, actual líder del que queda de la formació- i va decidir crear el Moviment dels Demòcrates Socialistes, que els primers sondejos deixen avui gairebé sense representació parlamentària.

L'enfonsament del Pasok suposa l'esgotament d'un projecte polític de masses

L'enfonsament del Pasok suposa l'esgotament d'un projecte polític de masses, d'una via cap a un socialisme nacional i popular, que un cop al poder encallaria a les roques de la corrupció, el clientelisme i la hipocresia, sense adaptar-se mai realment bé del tot, malgrat continuar guanyant eleccions, als corrents social liberals que arribaven d'Europa. L'arribada de la crisi i l'enfonsament de les classes mitjanes van donar l'última empenta a la seva caiguda.

Andreas Papandreu va fundar el Pasok el 1974 sobre la base dels grups de resistència d'esquerra a la dictadura dels coronels (1967-1974) i va ser la sorpresa en les eleccions d'aquest mateix any quan va aconseguir partint del no-res el 14% dels vots. El seu lema “Independència nacional, sobirania popular, alliberament social i estructures democràtiques”, així com el seu carisma, va calar entre els grecs que el van portar primer fins al 25% dels sufragis el 1977 i més tard, amb l'eslògan del “canvi”, a una aclaparadora victòria amb el 48% dels vots i una majoria absoluta de 172 escons d'un Parlament de 300.

Papandreu va anar abandonant progressivament la seva retòrica tercermundista i no alineada contra Europa i l'OTAN per dirigir les seves forces cap a coses més pràctiques com la creació del servei nacional de salut, l'autorització del divorci i del matrimoni civil o la simplificació del sistema d'accentuació del grec escrit. L'oratòria i la combinació d'autoritarisme i pragmatisme el van fer semblar invencible fins que una sèrie d'escàndols de corrupció, que van donar lloc a la “catarsi” (neteja) amb l'anomenat "pacte a la grega" entre la dreta i els comunistes, i finalment la malaltia van acabar amb ell.

El Pasok iniciaria una segona etapa al poder amb Costas Simitis, representant de l'ala renovadora, liberal i europeista del partit, ben preparat acadèmicament però sense carisma, que va intentar maniobrar al llarg de dues legislatures (1996-2004) per enganxar el vagó de Grècia al tren de la Unió Europea. En aquests anys, diuen avui militants vells del partit, crítics de la seva gestió, “va ser quan es va partir l'ànima del Pasok, quan Simitis va confondre el consumisme amb el desenvolupament”.

Després arribaria una última oportunitat amb la victòria electoral de Iorgos Papandreu l'octubre de 2009, desbaratada gairebé a l'instant amb l'herència rebuda de la dreta i el falsejament dels comptes públics: el dèficit públic no era el 2,7% sinó el 12,7%. La crisi, els rescats i les mesures d'austeritat farien la resta, però la resta ja és present i el Pasok, història.