Un càstig estès a Europa

Diversos països europeus inclouen en les seves legislacions figures semblants a la pena de presó permanent revisable que aquest dimecres ha aprovat el Congrés dels Diputats:

França

Aquesta figura es va instaurar a França el 1994 (després de l'assassinat d'una nena de vuit anys per un criminal reincident), al principi només per a casos d'assassinat de menors de 15 anys amb violació o tortura. Des del 2011 també pot aplicar-se a casos d'assassinat amb premeditació o en banda organitzada d'una autoritat pública. Va ser una iniciativa del llavors president, Nicolas Sarkozy, com a reacció a l'assassinat a càrrec d'ETA d'un policia a França el març del 2010.

En els dos casos —els assassinats agreujats de menors i els d'autoritats— el pres pot demanar la llibertat condicional al cap de 30 anys, després de sotmetre's a un estudi psiquiàtric. Hi ha, a més, altres crims molt greus que poden ser castigats amb cadena perpètua –assassinats amb circumstàncies agreujants i violacions acompanyades de tortura, entre d'altres–, però en aquests casos la revisió es fa abans: al cap de 18 o, com a molt, 22 anys de presó.

Només quatre persones han estat condemnades a aquesta pena màxima, la primera el 2007 i l'última el 2013, i totes per assassinat i violacions de menors. El novembre passat el Tribunal Europeu de Drets Humans va donar el vistiplau a la legislació francesa, ja que va considerar que obre la porta a la possibilitat d'una revisió de pena.

Alemanya

“La llei alemanya no té res a veure amb la que acaba d'aprovar el grup parlamentari popular a Espanya”, assevera el catedràtic de Penal a la Universitat Autònoma i especialista en dret alemany Manuel Cancio. A Alemanya hi ha cadena perpètua revisable, però una sentència del Tribunal Constitucional del 1977 va establir que estava en el límit del que era admissible i hi va posar algunes traves, que segons Cancio no apareixen en la norma espanyola. A efectes pràctics és que hi ha dues categories de penes en què s'aplica la cadena perpètua: els crims d'assassinat o genocidi i la unió de diversos delictes molt greus contra la vida i que, per algun motiu, es considerin amb una culpa especialment greu.

La revisió es produeix com a norma general al cap de 15 anys, però es pot allargar per motius d'especial gravetat. El resultat final és que la mitjana de compliment de condemnes se situa en uns 19 anys, molt per sota del que va a establir la norma espanyola. “A Espanya la primera revisió serà al cap de 25 anys, moment en què Alemanya ja estan alliberats gairebé tots els condemnats”, continua el catedràtic. A més, els principis que regeixen una norma i l'altra són molt diferents. “En el cas alemany és el tribunal el que ha d'establir que hi ha circumstàncies excepcionals que justifiquen allargar la cadena perpètua més enllà de 15 anys, mentre que a Espanya serà a l'inrevés: per alliberar un pres el tribunal ha de determinar que no hi ha possibilitat que torni a delinquir”, conclou Cancio.

Itàlia

A Itàlia no només hi ha la cadena perpètua, sinó que dista molt de ser una pena simbòlica. Dels 34.033 presos que, segons dades del 31 de desembre del 2014, omplen de gom a gom les sempre saturades presons italianes, 1.584 compleixen cadena perpètua (86, d'estrangers). La legislació italiana estableix que el condemnat a ergastolo –ergàstul es deia el camp de treball en què es tancava els esclaus subjectes a condemna— només pot demanar la revisió de la seva situació carcerària després de 26 anys de presó continuada, i que, en qualsevol cas, la privació de llibertat no pot allargar-se més enllà dels 30 anys. La situació, no obstant això, es pot suavitzar en el cas que el reu es mostri disposat a col·laborar amb la justícia. Una qüestió molt delicada en el cas dels mafiosos: un capo o un sicari que col·labora amb la justícia es converteix automàticament en “un penedit”, o sigui, en un delator, i la seva integritat física –i la de la seva família—ja no depèn tant de l'Estat sinó de les feroces famílies de les quatre grans màfies que operen a Itàlia.

La situació dels condemnats a cadena perpètua –els “homes ombra”, com s'autodefineixen– ha suscitat cert debat els últims anys, ja que d'alguna manera l'Estat renuncia a l'objectiu de reinserir els delinqüents. Els més d'un centenar de condemnats a cadena perpètua que havien superat els 26 anys a la presó es van dirigir fa un parell d'anys al papa Benet XVI i a diferents organitzacions humanitàries perquè intercedissin per la seva situació davant l'Estat italià. El Vaticà, d'altra banda, no va eliminar del seu Codi Penal la cadena perpètua fins al juliol del 2013. Va ser el papa Francesc qui, mitjançant la publicació d'un motu proprio, la va substituir per una pena màxima de 30 a 35 anys de presó.

Regne Unit

A Anglaterra i Gal·les, tot assassinat comès per persones de més de 21 anys és cadena perpètua, des que el 1965 va ser abolida la pena de mort. En la majoria dels casos, no obstant això, el condemnat pot sortir de la presó en llibertat condicional després d'un temps mínim fixat pel jutge. Però hi ha casos “excepcionalment” greus, en què el jutge pot determinar que aquesta cadena perpètua duri, efectivament, tota la vida del pres. A Escòcia no hi ha cadena perpètua, i a Irlanda del Nord les condemnes per a tota la vida estan sotmeses a revisió.

La Criminal Justice Act, una llei del 2003, va establir una sèrie de criteris objectius sobre la durada del compliment de la condemna abans que el pres pugui sortir en llibertat condicional. Aquesta llei no obliga els jutges a res, però aquests han de fer un escrit motivat si decideixen no seguir les seves recomanacions. La llei indica que el condemnat no surti mai de presó en casos d'assassinats múltiples que siguin reincidents o impliquin abusos sexuals, segrest, premeditació o terrorisme.

Aquest sistema de cadenes perpètues a Anglaterra i Gal·les és font d'un conflicte aferrissat amb la Justícia Europea, i està en la base dels reiterats desafiaments del Govern de David Cameron a l'autoritat del Tribunal d'Estrasburg. El 2013, aquest tribunal va declarar contrària a la Convenció Europea de Drets Humans aquesta legislació per negar als condemnats el dret a una revisió de la seva condemna. La sentència, que no té efectes pràctics però va encetar una important tempesta política al país, es va produir després d'una demanda interposada per tres dels 49 assassins que han estat condemnats a perpetuïtat.

Bèlgica

La legislació belga preveu la cadena perpètua revisable per als crims més greus, com assassinats o violacions. En un país de poc més d'11 milions d'habitants, una mitjana de 20 persones són condemnades a cadena perpètua cada any. El 2003, quan es va publicar l'última dada disponible, el nombre de reus que complien aquesta condemna a les presons belgues ascendia a 237 persones. "És una cosa extraordinària; no és una sentència comuna", explica Sonja Snacken, investigadora de la facultat de Dret i Criminologia de la Universitat Lliure de Brussel·les.

Els condemnats poden sol·licitar la llibertat condicional després de passar a la presó un temps mínim, que oscil·la entre els 15 anys que s'exigeix als sentenciats que no havien estat condemnats amb anterioritat i els 23 anys que han d'haver complert els qui ja havien estat sentenciats per un delicte greu. La decisió de concedir la llibertat condicional a aquests presos ha de ser adoptada, per unanimitat, en un tribunal específic compost per tres jutges, un funcionari de presons i un agent de reinserció social.