Roger de Gràcia: “Sempre anem endavant; som supervivents nats”

Per Roger de Gràcia (Barcelona, 1975) avui no és un dia fàcil. O sí. Aquesta nit, després de l'APM, estrena programa: No serà fàcil, a TV-3, dirigit per Pol Izquierdo. L'actor i periodista torna a la televisió per viure en tretze capítols de 40 minuts les experiències vitals més importants d'altres persones. Ell no en serà el protagonista, sinó el seu acompanyant. "Aquesta ha estat una aventura brutal, viatges per 20 vides. És un luxe".

Pregunta. Comença aquesta nit sopant amb amics, Albert Om, Queco Novell, Fermí Fernàndez, Oriol Grau i l'escriptora Silvia Soler, per parlar de la crisi dels cinquanta. Però ara li toca arribar als quaranta. Són els mateixos problemes? Està en crisi per l'edat?

Resposta. No són els mateixos problemes, em pensava que sí, però em vaig adonar que no. Vaig detectar moltes coses que em quedaven... no sé si lluny, però que no hi havia pensat tant com ells. Per exemple, les diferències més grans estaven en el tema físic. Ells parlaven que el cos no et respon tant. En el tema mental, sí que hi vaig veure moltes coincidències. Sobretot que et preocupes més per les coses importants, que t'importa poc el que pensin els altres, cada vegada menys. Va ser un sopar tranquil·litzador.

P. I els quaranta?

R. No estic gens atabalat per l'edat. No em preocupa.

P. Veurem un Roger de Gràcia molt canviat en aquest programa. Se sent còmode en un format més seriós?

R. Era un repte personal i professional, era com fer un pas a una banda. Fer una cosa menys activa pel que fa a espectacle i fer un paper més periodístic, d'acompanyar i escoltar. No tens tantes ganes de ser al mig de tot. 

P. Quina és la seva història de superació personal?

P. Dels 13 capítols, quin és el testimoni que més l'ha tocat?

R. Sens dubte, el cas de la Dolors, que és la malalta terminal de càncer, és una historia molt dura, és una persona que s'enfronta a la mort i la mira cara a cara. És una lluita explícita de la vida contra la mort. És una tragèdia. Veure com s'hi encara, amb tota la sinceritat i la valentia...és el més fort. Ella va morir a l'agost, un mes després de la gravació.

P. Com es cola un a la vida d'una persona anònima amb una càmera?

R. Ella volia fer-ho, era una forma de guanyar una última batalla i també tenir una última il·lusió, fer el programa i donar exemple.

P. Han explicat les històries d'una altra manera?

P. Quin és el perquè del títol del programa, No serà fàcil?

P. Encara es pot fer televisió de qualitat?

R. Sí. La televisió pública ho demostra constantment.

P. El que no serà fàcil serà el procés polític que viu Catalunya? Com el veu?

R. És evident que no és fàcil ni ho serà. Està engegat des del 2011, és un viatge al·lucinant, perquè qualsevol moment de canvi és absolutament interessant. El que és pitjor és estar-se quiet.