Tito sense Pep

L’any 2014 ha estat molt dolent per al Barça. Hi ha hagut una plaga de males notícies, com ara que l’equip perdés la Lliga contra l’Atlètic de Madrid a l'últim partit, sense que el Camp Nou hi digués res, resignada com estava l’afició a aquella fatalitat tan culer, especialment notable quan al Madrid totes li ponen, tant fa que jugui a València com a Lisboa. No hi va haver esma ni per reclamar a l’àrbitre un gol legal que va anul·lar a Messi. L’equip va fer figa i tampoc li han anat millor les coses al club, ara mateix en boca de tothom per la sanció de la FIFA, que li impedeix fitxar durant el 2015. No hi hagut res més colpidor, de totes maneres, un cop posats a fer inventari de desgràcies, que la mort de Tito.

TV-3 va dedicar aquest dilluns un programa a la figura de l’exentrenador del Barça: Marcats per Tito (472.000 espectadors, 14,8% de share). El programa, fet per Santi Padró i Dani Bracon i ideat per Bernat Soler, ha tingut bones crítiques a la premsa (Sergi Pàmies a La Vanguardia i Mònica Planas a l’ARA), i ha estat qüestionat a les xarxes socials (Bernat Dedéu). No és pas que es contradiguin sinó que s’ho miren des d'angles diferents, cosa que passa sovint quan es parla del Barcelona, i encara més quan el personatge és Vilanova i es parla de l’empordanès com a tècnic i s’omet la seva etapa d’ajudant de Pep Guardiola, l’entrenador amb el qual va tornar al Miniestadi i després al Camp Nou.

No era pas fàcil trobar el to del relat, susceptible de ser atrapat per una excessiva emotivitat o per un distanciament informatiu interessat, ni que sigui per fugir de la controvèrsia. I diria que els autors se’n surten molt bé, sobretot perquè no cauen en la carrincloneria ni tampoc en la fredor sinó que componen un bon retrat a partir de la proximitat d’uns protagonistes entregats a la causa de manera natural. Mai forcen la situació i protagonitzen moments brillants quan hi intervenen futbolistes agraïts com Xavi i Piqué, tècnics de la categoria humana de Jaume Torras, o persones menys conegudes com el cap d’operacions Emili Sabadell, que té més coses a dir que l’expresident Sandro Rosell.

No fa falta plorar, n’hi ha prou amb la llàgrima que llisca per la galta esquerra del pare de Tito per tocar la fibra. Des de l’inici fins al final s’imposa un riure de complicitat que no amaga gens l’enyorança per l’absència de Tito. Hi ha multitud d’anècdotes, alguna d'intranscendent i d’altres de rellevants, com ara la fotografia amb les crispetes i les alineacions que Jordi Melero envia cada partit a Torras des de la llotja del Camp Nou, el lloc des d’on Tito veia darrerament el Barça. Els amics i familiars fan un dibuix bo i amable de la personalitat de Vilanova, un home de tracte franc i directe que bescanviava SMS amb els periodistes i et feia saber quan discrepava.

El programa insisteix molt, precisament, en la vàlua professional de Tito, tant que de vegades sembla com si se n’hagués dubtat, o se l’hagués discutit de mala manera, tapat per Guardiola. Queda clar també que era un entrenador molt proper als jugadors, còmplice de Messi, admirablement rendit al tècnic, i es confirma d’altra banda que va ser Carles Rexach qui li va donar l’empenta definitiva per agafar l’equip que havia deixat Guardiola. I aquí és quan hi ha un moment en què el relat s’escapa per una via perillosa com és la d’engrandir la figura de Rexach fins al punt de convertir-lo en el protagonista del Marcats per Tito.

El murri de Xavi arriba a dir que potser s’hauria de fer un programa sobre Charly Rexach. No es tracta pas de desmerèixer la figura de l’exentrenador i exjugador del Barça, ans al contrari, sinó que s’ha de contextualitzar la seva influència, i més en el moment que vivia el Barça. El relat està condicionat òbviament per l’absència de Guardiola, bon amic precisament de Padró i, per tant, si no hi surt és perquè no vol ni segurament volen qui ha afavorit la producció de l’obra. El fet que el tècnic del Bayern Munic no hi sigui no justifica, en qualsevol cas, que per la visió del programa pugui semblar que Tito té tot el sentit del món al Barcelona sense Guardiola.

Tito i la seva família no volien que es parlés del que va passar amb Guardiola, com recorda Aureli Altimira. Una altra cosa és que s’esborri Guardiola dels programes que parlen de Tito i en el seu lloc apareguin com a grans valedors Rosell i Rexach. A vegades fa la sensació que Guardiola ha fet més mal que bé al Barça des que es va separar de Tito, talment com si hagués estat una maledicció, un divorci en què, com tots a la vida, hi van tenir més a veure les terceres persones que els mateixos protagonistes, una parella de gegants que van treure el club blaugrana de la misèria i el van portar al cim del món, l'un al costat de l’altre, de bracet, imprescindibles tots dos al Camp Nou.

Hi ha una història feta de Tito sense Pep i una altra per fer de Tito i Pep.