“Veig indignació i ràbia allà on vaig”

Què fa ara? Miro l'hort. Em costa reduir les revolucions i tenir el meu hortet, regar-lo, veure com evoluciona és fantàstic. És una connexió que tinc amb el meu pare. Xerrar sobre el color de les síndries, la grandària dels pebrots. És una ocupació emocionant i zen. Aquesta casa és per oblidar-me del meu ofici.

Què hi aprèn, aquí? La meva vida ha estat girar i adobar forats fins que me'n torno a anar. Tinc la sensació que la meva casa sempre ha estat un lloc de pas. Queia en picat en acabar les gires i saltaven les alarmes. Ansietat, pors, preguntes. Vaig descobrir a l'hort que aquest temps és un privilegi.

És clar. I si no té una altra vida... sobre què compon? La por de no tenir res a explicar és el pitjor malson. Estic un parell de mesos sense escriure res i em vénen els fantasmes. Intento robar cançons als moments quotidians. Crec que és aquí on neixen les grans cançons. Per compondre m'interessa més una pestanya en un lavabo que el G-5.

Quines preguntes es fa ara? Moltes. La que més em faig és fins a quin punt l'ofici del músic, malgrat tants viatges, no és rutinari. A partir del concert 50 has de canviar la rutina variant-ne el repertori. Si no, estàs tirant d'ofici? I l'emoció? Em preocupa que es converteixi en una cosa mecànica. Em pregunto si a Van Morrison li passarà el mateix o sempre mantindrà aquest punt d'espontaneïtat i emoció.

Va ser teloner dels Stones: “Em va encantar com eren herois allà dalt, mentre que a baix eren persones petites”

Tenia glamur l'ofici, ara està assetjat per l'economia. El més tràgic és que els músics joves no tenen manera de desenvolupar-se. Almenys per les vies de sempre. Les sales estan tancant per la persecució a què estan sotmeses. No hi ha locals d'assaig assequibles, amb prou feines hi ha companyies que es puguin permetre apostar per una carrera llarga d'una bona nova. Fa una por de collons. L'IVA és monstruós i terrible. Jo visc del directe. Llogo els recintes i me la jugo generalment sense dependre de pressupostos d'ajuntaments. Amb el 21% d'IVA això és acrobàtic.

Fent gires, com veu el país? Vas tan ràpid que ni te n'adones. Això sí: veig indignació i ràbia allà on vaig.

I vostè com està? Fotut i radiant. Una mica més el primer que el segon i viceversa, com diu Benedetti. No sabem què passarà i això fa que aprofitem cada moment.

És com viure en l'abisme, no? L'ofici del músic sempre ha estat vertiginós. Si vols seguretat, aquest no és el teu lloc. Però no és molt més que el que li passa al mestre, a la infermera… Com a mínim que aquest moment ens doni cançons!

Què passa en baixar de l'escenari? El cantant es torna vulgar, com insinuen Sabina i Urquijo a la cançó del poble amb mar…? No sé si vulgar, però sí més vulnerable. Hi ha un punt perillós quan ets a l'aparador. La pèrdua de l'anonimat és un peatge car. Les teves cançons arriben a colar-se a la casa d'un paio amb qui mai et prendries una cervesa. Això et pot crear alguna cosa estranya al cap, fins que amb el temps entens que aquest és el miracle de la música.

Va precedir els Rolling en l'últim concert espanyol d'aquesta banda. Quina sensació els va produir? Són d'una altra dimensió, una altra galàxia. Són la banda sonora de la meva vida. Van tocar You can always get what you want només per a nosaltres, a l'assaig. Això m'ho emporto a la tomba! Em va encantar els herois que eren allà dalt, mentre que a baix eren persones petites, grans, els costava caminar.