Parir a casa no és possible a tot Europa

Una embarassada de baix risc i no primerenca vol parir a casa seva acompanyada per una llevadora. Si és britànica, el seu metge l'hi recomanarà, segons la nova guia de Sanitat, publicada el 3 de desembre i basada en un estudi de la Universitat d'Oxford. La decisió és seva, li diran, però sàpiga que, segons les estadístiques, parir a casa és més segur per a vostè i igual de segur per al seu nadó que fer-ho a l'hospital. La seguretat social britànica en pagarà les despeses.

Tot i això, si l'embarassada és txeca, els seus metges li explicaran que no pot ser. La llei prohibeix als professionals sanitaris planificar i atendre un part domiciliari. El dia 11, el Tribunal Europeu de Drets Humans, davant la denúncia de dues mares que volien donar a llum a casa, va corroborar que la República Txeca no violava el seu dret a decidir on parir si considerava que la infraestructura sanitària del país no complia les condicions per fer-ho amb seguretat. Malgrat aquesta decisió, la Cort va apuntar que, sota certes circumstàncies, el part a casa no és més arriscat que a l'hospital i va criticar el “dubtós” respecte per les decisions de les mares en la majoria dels hospitals txecs, recomanant que treballin per “evitar intervencions mèdiques innecessàries”.

L'any passat van parir a casa unes 800 espanyoles, el 0,2% de les gestants

Si l'embarassada del supòsit és espanyola, és probable que el seu metge li desaconselli parir a casa, però podrà fer-ho pagant uns 2.000 euros (inclòs el seguiment de l'embaràs) a un professional independent. L'any passat ho van fer unes 800 espanyoles (el 0,2% de les gestants, segons una estimació amb dades de l'INE d'Educer per al seu observatori del part a casa).

Espanya ho tolera. El Ministeri de Sanitat “circumscriu les seves recomanacions a l'atenció al Sistema Nacional de Salut”, segons expliquen per correu electrònic. “És a dir, no s'inclou res de l'atenció domiciliària al part, ni de suport (sabem que està tenint auge en dones sanes, ben informades i amb poder adquisitiu mitjà-alt), ni de prohibició (les llevadores que exerceixen aquesta pràctica són molt expertes i els resultats són excel·lents)”.

A Europa, en funció d'on visqui, l'embarassada podrà triar on vol parir o no

I què diuen els estudis científics? La sentència del Tribunal de Drets Humans cita 10 informes, presentats per les dues parts, i conclou que “la majoria dels estudis internacionals no suggereixen un risc més alt dels parts a casa, però només si es compleixen certes condicions”. Són tres: que l'embaràs sigui de baix risc, que sigui atès per una llevadora professional i que s'asseguri un ràpid trasllat a un hospital (segons Oxford, van acabar anant a l'hospital el 12% de les multípares que van començar a casa, i el 45% de les primerenques). Els estudis citats pel tribunal coincideixen que parir directament a l'hospital comporta un augment significatiu d'intervencions en embarassades de baix risc (cesàries, fòrceps, laceracions, induccions...).

A Espanya la majoria dels metges desaconsellen el part domiciliari. “Jo no diré a una senyora que s'operi d'apendicitis a la taula del menjador. Que es pot fer? Segur. Però jo no ho recomanaria”, diu el president de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia, José María Lailla. A la suposada embarassada de baix risc que desitja parir a casa “intentaria convèncer-la, explicar-li que els hospitals han condicionat quiròfans per parir com si estigués a casa... Les complicacions sorgeixen en qualsevol moment. El temps perdut en el trasllat pot ser vital. Al segle XXI al primer món no cal arriscar-se”.

El metge defensa que els països que ofereixen el part a casa com a part del seu sistema públic estan preparats per fer-ho i han tingut en compte “factors legals i econòmics” (al Regne Unit, un part a casa costa al sistema 1.300 euros, davant dels 2.000 de l'hospitalari). “La clau és regular-lo”, continua, "caldria establir protocols, requisits, cadenes de responsabilitat...”

Fins i tot coincidint que regular seria millor, la Federació d'Associacions de Llevadores opina que també avui a Espanya “la dona ha de poder triar”. “Les infermeres obstetres busquem les màximes garanties”, diu la seva portaveu Cristina Martínez, “ni tots els embarassos, ni tan sols totes les cases, convenen”.

El Col·legi Oficial d'Infermeres de Barcelona (COIB) va publicar el 2010 la Guia d'atenció del part a casa per establir com i en quins casos es pot fer (mai amb bessons o un nadó de natges, sempre que hi hagi un hospital a prop...). “El Col·legi no està a favor ni en contra de parir a casa; si es fa bé, és tan segur com a l'hospital, la dona decideix”, diu Isabel Salgado, portaveu de les llevadores del COIB, que insisteix que els trasllats a l'hospital es fan davant l'indici de la més mínima complicació, normalment, de forma tranquil·la en vehicles privats.

“Llavors, on hauria de donar a llum una dona?”, es pregunta l'Organització Mundial de la Salut a la seva Guia del part normal. “On ella es trobi segura”, es respon. “Per a una dona de baix risc això pot ser a casa, en una maternitat petita o potser a la maternitat d'un gran hospital”. La majoria de les dones se senten més segures a l'hospital, segons les dades d'Euro-Peristat. Fins i tot a Holanda, on el part a casa forma part integral del sistema sanitari, només el 16,3% el tria (aquest percentatge ha caigut en els últims anys des del 30%). En països on s'hi dóna suport (el Regne Unit, Dinamarca o Islàndia) amb prou feines superen el 2%. A la resta, independentment que es toleri o desincentivi, no arriba a l'1%.

“Molts pensen que és una decisió egoista, però ho fas per oferir al nadó el millor naixement possible i evitar presses i intervencions”, diu Cristina Triviño de la Cal, que va parir a casa, és llevadora i membre de Nacer en Casa, associació de 100 professionals sanitaris dels 150 que assisteixen parts domiciliaris a Espanya (la majoria llevadores i alguns metges). “Ens agradaria que es normalitzés com una opció responsable i segura si les condicions ho permeten i la dona ho desitja”, diu. “A casa, encara que és excepcional, pot passar una fatalitat que a l'hospital podria haver-se evitat; a l'hospital poden produir-se intervencions innecessàries amb resultats fatals. La dona ha de decidir amb què se sent més en pau”.