Podem té un dilema

L'eclosió de Podem en el panorama polític suposa, com ha dit Enric Juliana, la irrupció, per primera vegada en dècades, d'un grup netament intel·lectual en l'escenari polític. Sent optimistes, potser podria dir-se que la irrupció de Podem ha significat afegir un vocabulari al debat polític que era aliè als polítics actuals. I dic “afegir” quan potser hauria de dir “recuperar”, perquè el màrqueting no ha dominat sempre la retòrica política i va haver-hi un temps —ja em disculpareu la pedanteria— en què el pensament polític també va formar part de la retòrica política. Crec que Podem va intentar aquesta “recuperació” en els seus inicis. Aquell intent, no obstant això, s'ha vist frustrat per una dificultat teoricopràctica indefugible que presentaré tot seguit.

Crec que en el fenomen Podem té un dilema que afecta l'ànima del seu projecte. O bé Podem fa nova política però llavors molt probablement renuncia al poder; o bé abraça el poder però llavors no pot aconseguir-lo mitjançant noves maneres de fer política.

En el fenomen Podem hi ha un dubte que afecta l'ànima del seu projecte

Per “noves maneres de fer política” s'entén que la democràcia, i el poder en democràcia, s'exerceix de baix a dalt. Però dir que “la democràcia s'exerceix baix a dalt” és una expressió ambigua. Pot voler dir que la resposta a la pregunta què cal fer depèn de les opinions de la ciutadania. Però també pot voler dir que hi ha un mecanisme d'anada i tornada entre els partits i la ciutadania mitjançant el qual els primers exerceixen un paper d'intel·lectual orgànic, construint, dialogant amb els segons, un relat sobre què passa a la societat i per quines raons. També en aquest últim cas el subjecte polític rellevant en última instància el constitueix la ciutadania.

Mentre que en el primer cas el que compta són els números, o, per dir-ho amb les paraules de Max Weber, el que compta és allò que proporciona vots, i els partits, com les empreses, s'encarreguen de donar satisfacció a les preferències privades, en el segon cas el que compta són les idees i la construcció pública del relat, que s'encarna a la ciutadania.

En la primera versió de “de baix a dalt” no hi ha res que permeti interpretar aquesta expressió com una nova manera de fer política. Els grans partits fa dècades que actuen d'aquesta manera, construint els seus programes electorals en funció de les preferències del segment de ciutadania al qual volen arribar.

La gestació de Podem semblava estar vinculada a la segona versió. Però a mesura que van passant els mesos, Podem sembla subscriure el raonament segons el qual arribar al poder depèn dels números, és a dir, depèn del fet d'encapçalar el que proporcioni vots. Això quedaria confirmat pel fet que les propostes positives de Podem s'emmotllen cada vegada més als estàndards dels partits socialdemòcrates europeus. Dit d'una altra manera: proposen coses l'èxit electoral de les quals ha estat verificat en algunes ocasions del passat.

Proposen coses l'èxit electoral de les quals ja s'ha verificat algunes vegades en el passat

Una altra confirmació en aquest sentit la constituiria la falca a la qual al·ludeixen els caps pensants de Podem, segons la qual el seu objectiu és ocupar la centralitat del tauler. Però això no és una idea, almenys no és una idea que tingui contingut polític. És, simplement, un càlcul electoral.

Raonar sobre la base del criteri segons el qual el poder s'aconsegueix satisfent les preferències dels agents del mercat és la vella manera de fer política. Una altra vegada: o bé Podem fa nova política, però llavors molt probablement renuncia al poder, o bé abraça el poder però llavors no pot aconseguir-lo mitjançant noves maneres de fer política. De moment Podem sembla optar per la segona via, ja que, si del que es tracta és d'ascendir al poder, entén que la primera el porta al fracàs; d'aquesta manera, obvia el vers de Beckett d'acord amb el qual del que es tracta és de fracassar cada vegada millor.

Hi ha, a més, una raó ulterior a causa de la qual el projecte de Podem està encapsulat en la vella política. Bona part dels seus votants el voten per càstig a altres partits. És a dir, el voten per raons negatives, no per raons positives. Però llavors Podem és part del problema i no la solució. Perquè Podem pogués ser política nova, els ciutadans haurien de votar-lo per raons positives, no per estar decebuts amb aquells partits que, en condicions normals, constituirien la seva primera opció; Podem hauria d'estar en condicions de ser la primera opció independentment del context, en cas contrari estarà més prop de la vella política que no pas de la nova.

No pretenc emetre un judici sumari sobre la vella política. Potser sigui la menys dolenta de les opcions. O potser no ho sigui, però llavors s'ha d'estar disposat a assumir les agredolces conseqüències enunciades en el bonic vers de Beckett. L'única cosa que pretenia assenyalar aquí és que Podem té un dilema teoricopràctic del qual el seu nucli intel·lectual no pot sortir-ne sense rascades.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.