Qualitats democràtiques

Descomptats els qui es limiten a insultar —que no són pocs— o a proposar solucions autoritàries (com la il·legalització de més de la meitat de l'arc parlamentari català, la suspensió de l'autonomia, etcètera), són admirables la imaginació i l'enginy utilitzats per alguns opinadors hostils a l'independentisme per tallar-li totes les sortides polítiques i reduir-lo a l'estat de quimera.

La penúltima ocurrència a aquest propòsit consisteix a descobrir, entre grans escarafalls retòrics (“enorme frau polític”, “anomalia legal”...) que Catalunya no s'ha dotat des del 1980 d'una llei electoral pròpia, cosa que ens converteix en un país “de baixíssima qualitat democràtica”. I inferir d'aquest fet sens dubte deplorable que, en unes hipotètiques eleccions amb caràcter “plebiscitari”, l'eventual majoria absoluta d'escons independentistes no tindria la validesa i la legitimitat que el sobiranisme els atribueix, ja que aquesta majoria parlamentària no té per què correspondre's amb una majoria aritmètica del vot ciutadà en el mateix sentit. Vaja, que a Catalunya no cal la majoria absoluta dels sufragis per tenir-la en diputats.

Són admirables la imaginació i l'enginy d'alguns opinadors hostils a l'independentisme per reduir-lo a l'estat de quimera

Una vegada llançades la revelació i la denúncia, resulta lògic preguntar-se qui van ser els autors intel·lectuals i polítics d'aquest tripijoc, d'aquest gran exercici d'aprofitament. Jordi Pujol, Heribert Barrera, Àngel Colom, Carod-Rovira...? Doncs no. Els responsables de l'invent es deien més aviat Adolfo Suárez, Alfonso Osorio o Rodolfo Martín Villa, perquè el règim electoral vigent fins avui a Catalunya no és més que l'adaptació de la normativa espanyola —preconstitucional— ideada per a les eleccions del 15 de juny del 1977.

Que aquest fet converteixi el Parlament i el Govern catalans en unes institucions espúries, podríem discutir-ho. En tot cas, ni més ni menys espúries, o democràticament defectuoses, que les Corts Generals i els governs del Regne d'Espanya des del 1978, perquè tampoc el legislatiu estatal no ha modificat des de llavors la manera d'elecció dels diputats a les Corts. La Llei Orgànica de Règim Electoral General del 1985 no va alterar ni el mapa de circumscripcions, ni el nombre total d'escons, ni l'assignació d'aquests escons en funció del sistema d'Hondt.

I era lògic, perquè la LOREG va ser promulgada mentre el PSOE de Felipe González gaudia d'una colossal majoria de 202 diputats... obtinguda amb el 48,11% dels vots. Si ni tan sols en aquell moment àlgid de la il·lusió “pel canvi” els socialistes van aconseguir reunir la meitat més un dels sufragis emesos, no cal dir que les altres majories absolutes del període històric que ara agonitza han quedat molt per sota d'aquest llistó, tant les del PSOE (44,06% el 1986, 39,6% el 1989) com les del PP (44,52% el 2000, 44,63% el 2011). Així, doncs, el duopoli socialista-popular beneficiari de tal distorsió no ha tingut cap interès a corregir-la.

El sobiranisme proposa donar contingut plebiscitari a unes eleccions autonòmiques ordinàries

No obstant això, ningú no ha posat mai en qüestió la legitimitat d'aquestes majories, en ús de les quals tant el PSOE com el PP han aprovat lleis rebutjades per tota la resta de l'espectre parlamentari, han controlat fèrriament altes institucions de l'Estat que haurien de ser arbitrals, han interpretat la Constitució a la seva conveniència i fins i tot ens van ficar a la guerra de l'Iraq. Però, per alguna misteriosa raó, el que és perfectament acceptable a Espanya (tenir la majoria absoluta amb un 44% dels sufragis) constitueix a Catalunya un "contrafur".

I sí, és molt cert que un vot a Lleida val més del doble que a Barcelona. Però no ho és menys que, per exemple en les eleccions generals del 2011, un diputat per Sòria es va obtenir mitjançant 16.000 vots, i el de Melilla per 17.800, mentre que els escons per Barcelona van costar cadascun des de 72.000 (els més barats) a 84.000 sufragis (els més cars). O sigui, entre quatre i cinc vegades més. No obstant això, tots aquests catons del purisme democràtic no han carregat mai contra una trampa com aquesta, base de sustentació de totes les majories parlamentàries espanyoles, absolutes o relatives, des del 1977 fins avui.

Per resumir-ho: una majoria qualificada del Parlament català va sol·licitar a les Corts autorització per celebrar un referèndum, i li va ser denegada perquè tal cosa no cap a la Constitució. Després, la Generalitat va voler organitzar una consulta no vinculant d'acord amb una llei catalana ad hoc, i tant la llei com la pretensió van ser impugnades i suspeses. En tercer lloc, es va reconvertir la consulta en procés participatiu, que va tenir lloc el 9-N sota el setge jurídic de l'Estat i que va ser objecte de befa i menyspreu perquè amb prou feines van votar 2,4 milions de persones. En vista d'això el sobiranisme proposa donar contingut plebiscitari a unes eleccions autonòmiques ordinàries. Ah, però de seguida apareixen els zeladors de guàrdia a denunciar —-ara— suposats paranys del sistema electoral i a desqualificar preventivament qualsevol majoria!

Vaja, que la unitat d'Espanya és sagrada i inqüestionable. Però, per arribar a tal conclusió, no calien intel·lectuals ni acadèmics. Això ja ho tenien clar tots els sergents del cigró que vaig patir durant el meu servei militar.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.