Dies tristos de l’hivern

A vegades, hi ha exposicions irrellevants que prenen volada gràcies a les circumstàncies o l’oportunitat. Modest Urgell (1839-1919). Fons del Museu d’Art de Gironan’és una. El títol no enganya: és el que té el museu penjat de forma habitual a la secció d’art del XIX, més el que guarda al magatzem. A les reserves, de tant en tant, hi rauen sorpreses, però també moltes coses de poca volada, i això és el que passa en aquesta ocasió, potser just per això no s’exposaven. Si no fos perquè la majoria ja estan documentades des de l’època, ni tan sols es podria dir que fossin seves. És el gran Urgell en la seva esplendor... i també en els seus pitjors moments.

L’esplendor es manifesta en teles com Costa de Catalunya, de 1864, menció honorífica a l’Exposición Nacional de Bellas Artes, celebrada a Madrid aquell any, i que va ser adquirida per l’Estat i dipositada al Museu d’Art de Girona per reial ordre el 1874 —tot i que pertany, per inventari, al Museo del Prado. És una marina de factura excel·lent que comença a definir el peculiar estil de l’artista: formats allargassats, dividits en dues o tres bandes amples: la terra, el mar i el cel, que és el que predomina en la composició, d’altra banda estàtica i serena.

Platja de la Rabassada (circa 1870) se situa en la mateixa línia, i ja hi apareix el leitmotivde la mort, un dels temes constants d’Urgell, representat per una barca varada en quasi totes les marines i un cementiri o una runa en bona part dels paisatges, reforçats quasi sempre pel sol ponent dels celatges. Marina (circa 1882) és una altra de les magnífiques obres exposades, un quadre monocrom a base de grisos, que posa de manifest el seu bon ofici. Acompanya la tria Muralles de Girona (circa 1880), versió més petita de l’obra que va presentar a Madrid el 1881 —fora de concurs— a l’Exposición Nacional de Bellas Artes, i que adquirí Alfons XII. Juntament amb aquestes teles destacades, també hi figuren un parell o tres de notes que també responen a temes típicament urgellians, com les vistes dels afores de poble amb alguna figura anònima perduda en la llunyania, acusant la solitud.

Per contra, la resta de notes i alguna tela de format mitjà no aporten gran cosa en l’apreciació de l’artista. Com tampoc el Paisatge, de 1878, que no deixa de ser una mala còpia —ni que sigui pròpia— del celebrat Toc d’Oració (circa 1876) —també premiat i adquirit a l’època per l’Estat— que tenia penjat fins fa poc el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i que ara és als magatzems del Palau Nacional.

La iniciativa gironina tindria poca rellevància si no fos perquè el magnífic pintor del capvespre és un dels grans oblidats de la nova remodelació del MNAC; només hi té un quadre petitet que es confon entre altres paisatges del XIX. I és que ni Urgell, ni Joaquim Vancells, ni Enric Galwey, ni la resta de crepusculars catalans té gaire cabuda en el nou discurs del museu. Certament, eren difícils d’encaixar en l’ordre temàtic amb què s’ha muntat l’exposició permanent. Són obres que necessiten molt espai i un aire més contemplatiu i pausat. La revisió i la integració d’aquests autors és un dels temes pendents del Museu Nacional, tot i que cal aplaudir que hagi sabut recuperar amb encert artistes maleïts i menystinguts injustament fins ara, com Ismael Smith, Antoni Fabrés o l’inclassificable Aleix Clapés.

Urgell va ser un pintor de gran transcendència, imitat i falsejat fins al moll de l’os. Amb les impactants i enormes teles va obtenir medalles d’or i d’argent a les exposicions internacionals, a Europa i als Estats Units. Va escandalitzar amb els seus desolats cementiris, i, quan ja eren acceptats, es va escandalitzar davant la pintura dels joves. Que al final es convertís en un ésser recalcitrant que pintava “el mateix de sempre”, tal com ell deia, no vol dir que no incidís en la modernitat. Joan Miró no seria el mateix sense el contacte que va hi tenir; els cels blaus i les nits estrellades li vénen del seu mestre de Llotja. Els fons de Salvador Dalí són un homenatge constant al pintor crepuscular per excel·lència, igual que els d’Antoni Garcia Lamolla. Fins i tot Antoni Tàpies, Joan Ponç i Modest Cuixart li deuen part del període Dau al Set, immersos, com estaven, en el capvespre i la nit.

L’exposició de Girona és un goig sense alegria, però posa damunt la taula un tema pendent. Justifica un viatge d’hivern: contemplar de forma pausada els cinc o sis bons urgells i passar de pressa per la resta; i, després, sortir i perdre’s per les muralles, en un dia gris, amb la ciutat al fons presidida pels campanars de la catedral i Sant Fèlix i la línia de l’horitzó poblada d’arbres retallats per un cel gairebé opac, i és llavors quan Urgell, que ho pintà tantes vegades, apareix amb tota la seva grandiosa melangia.