La policia i el futbol, en fora de joc

La ultratolerància amb els radicals que troben impunitat en el futbol va causar ahir una altra víctima. Aquesta vegada, Francisco Javier Romero Taboada, un ultra del Deportivo de 43 anys, que va morir a Madrid després de ser apallissat i llançat al riu Manzanares com a conseqüència d'una batalla salvatge entre faccions extremistes de l'Atlètic i l'equip gallec, amb altres ultres infiltrats com els Bukaneros del Rayo Vallecano. L'enfrontament brutal, amb més arestes polítiques que futbolístiques, segons la policia, es va iniciar a la zona limítrofa del Calderón cap a les nou del matí amb uns 200 implicats.

No sembla casual que la barbàrie urbana comencés a primera hora del matí. El partit entre l'Atlètic i el Deportivo del migdia no va ser catalogat d'“alt risc” per la Comissió Nacional Antiviolència, que presideixen per torns Educació i Interior. Si no s'avisa d'un perill més elevat, el dispositiu policial, d'uns 150 efectius, no es desplega fins dues hores abans, motiu pel qual, en el moment que es va iniciar la brega bestial, no hi havia seguretat. Segons diferents fonts, els Riazor Blues, d'extrema esquerra, i el Frente Atlético, d'extrema dreta, es van reptar per les xarxes socials, punt crucial que va passar desapercebut per la policia, malgrat tenir especialistes en aquests grups. No és la primera vegada, ni molt menys, que en funció del credo polític s'uneixen els regiments d'uns contra els altres i esclata l'atrocitat.

Els extremistes, inclosos els d'altres equips, es van desafiar per les xarxes socials

Els fets van evidenciar una cadena d'errors en el protocol de seguretat, així que tots els responsables van treure's de sobre les culpes. D'entrada, la Comissió Antiviolència es va escudar que la policia no la va informar del trasllat a Madrid dels Riazor Blues, motiu pel qual no va concedir al partit l'etiqueta d'alt risc, que acostuma a mobilitzar més d'un miler d'agents. La mateixa delegada del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes, va puntualitzar: “Segons la Prefectura Superior de Policia de Galícia no estava prevista l'arribada a Madrid d'aquests ultres”. Ningú no va ser capaç d'aclarir on van comprar les entrades i com va poder passar desapercebuda una caravana amb un centenar de radicals rumb a Madrid, que van sortir de la Corunya o de Lugo.

La intervenció policial es va demorar uns 20 minuts i amb prou feines es van aconseguir sufocar els gravíssims altercats, que van acabar amb una dotzena de ferits i una vintena d'arrests. La situació de Francisco Javier Romero Taboada ja era crítica, però res no va impedir que el partit es jugués a l'hora prevista. Alguns experts policials consultats van defensar que és el més convenient en aquests casos, perquè permet tenir més controlada la zona de fora de l'estadi i organitzar amb temps l'evacuació.

Segons el reglament, la potestat de suspendre un partit correspon a l'àrbitre, tret que hi hagi greus incidents dins de l'estadi, en aquest cas poden decretar-ho els cossos de seguretat. L'àrbitre requereix el vistiplau de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF). En un sainet més, la Lliga (LFP) i la RFEF, que no congenien des de fa temps, es van passar la pilota. La LFP es va apressar a difondre que la seva intenció era suspendre'l, però que no es va localitzar a ningú de la RFEF. L'ens federatiu va aclarir després, a través del secretari general, Jorge Pérez, que el president del Comitè d'Àrbitres, Victoriano Sánchez Arminio, va rebre una trucada “onze minuts abans de començar l'enfrontament”. “Ja era tard per suspendre'l i aquest fet podria haver provocat un problema d'ordre públic”, va subratllar Jorge Pérez.

Res no va impedir que el partit del Calderón es disputés a l'hora prevista

Un cop havia començat el partit, un sector dels aficionats matalassers va esbroncar els radicals del Frente Atlético. El desembre del 1998, Ricardo Guerra, membre del grup, va ser condemnat a 17 anys de presó per l'assassinat d'Aitor Zabaleta, seguidor de la Reial. És habitual que durant els partits aquests ultres proclamin la seva apologia de la violència amb crits contra el mateix Zabaleta, Juanito, l'exjugador del Madrid també mort, o molts d'altres. “Jo no sóc ningú per dissoldre el Frente”, va sostenir ahir el conseller delegat de l'Atlètic, Miguel Ángel Gil Marín. “Ni diners, ni entrades. No els facilitem res i aquest any hem tret l'abonament a 46 més”, va emfatitzar.

El president, Enrique Cerezo, va condemnar “els fets que van passar a 500 metres de l'estadi, uns fets que no tenen res a veure amb l'Atlètic i el Dépor”. El futbol va tan a la seva que ahir ni tan sols va ser unànime el minut de silenci, respectat en alguns partits, ignorat en d'altres.

Consumada la tragèdia és urgent que totes les parts implicades assumeixin sense ambigüitats la seva responsabilitat per saber què ha fallat i reforçar els protocols. Convé que s'expliquin sense demora les diferents policies que n'eren responsables, la Delegació de Govern, els representants de la Comissió Antiviolència, els clubs, la seva patronal i la federació. Fa molt que el futbol va voler mirar cap a una altra banda davant la metàstasi dels ultres. El que és freqüent, excepte en els casos de Joan Laporta i, recentment, de Florentino Pérez, ha estat la connivència i la transigència. N'hi ha prou amb veure l'idil·li sense amagar entre alguns ultres, tècnics i jugadors. De ningú no es va sentir ahir la ferma voluntat de: “Ni un ultra més al meu estadi”. La seva violenta llavor no té un germen futbolístic. Però és en el futbol on han trobat empara i consentiment. Simeone va apuntar que és un “problema social”. El que no pot amagar és que és el futbol qui no pot donar-los empara mai de la vida. No hi ha causa que mereixi el seu suport.