El desballestament del PSC

Poc a poc, però inexorablement, es va consumant el desballestament del socialisme català. El partit que l’ha aplegat des del 1978 va perdre ahir uns quants quadres més, que se sumen als que l’han abandonat pel cantó del catalanisme durant els darrers quatre anys i, abans, des del 2003, pel cantó de l’espanyolisme. Hi queden pocs elements que hi representin l’impuls fundacional, és a dir, l’impuls unificador de les variades cultures polítiques socialistes presents a Catalunya. Raimon Obiols n’és sens dubte el més destacat. Però el fet que l’ex-primer secretari no hagi pogut evitar els darrers cops de porta, protagonitzats per destacats quadres que anys enrere havien estat obiolistes, també indica com n’és de dèbil ja l’alè que prové dels moments fundacionals.

El fet d'haver tensat les consciències polítiques nacionals coexistents a Catalunya ha debilitat els socialisme català, però seria ingenu pensar que aquest és l’únic mal que pateix. L’anunci de la creació d’un nou pol socialista integrat pels que ara se’n van ha coincidit amb l’aparició de noves enquestes sobre intenció de vot que deixen el que resta del PSC en posició quasi marginal. Hi ha noves expectatives a l’esquerra i no són les creades pel partit socialista. La darrera il·lusió va créixer a França amb la victòria de François Hollande i ja s’està veient que, més que res, era pur voluntarisme.

A molta gent li pot semblar que això és un problema greu per als qui somnien en una Catalunya progressista i creien que la fórmula del PSC era la idònia per dirigir-la: un sol partit per a tots els socialistes, tant els de tradició catalanista com els de tradició espanyolista. O mixta, que també n’hi ha. Durant unes dècades ha estat així. El més probable, però, és que el molt fragmentat espai polític català, en el qual s’anuncien vuit forces parlamentàries, continuï evolucionant i acabi configurant un altre pol progressista potent. D’una altra manera, amb un altre eix. Això és el que ja s’insinua en apostes com la de Guanyem a la ciutat de Barcelona, per exemple. És una fórmula que, cal no oblidar-ho, sorgeix no de les divisions i subdivisions d’un partit o d'un altre, sinó de la potència unificadora de l’acció i la crítica de l’anquilosament de l’esquerra que ha tingut opcions de govern des del 1979.

Al mateix temps, a més, la jivarització del PSC és probablement una de les pitjors coses que li pot passar al PSOE. El socialisme va aconseguir l’any 2008 el seu darrer gran resultat a unes eleccions generals a Espanya, quan va rebre 1,5 milions de vots a Catalunya. Sense una aportació d’aquest volum i amb les expectatives de recuperació a Madrid i València barrades de sobte per l’emergència de Podem, no hi haurà per al PSOE a Espanya un futur gaire millor que el que s’anuncia per al PSC a Catalunya després d'unes pèrdues tan significatives com les que està tenint.

Amb raó aplaudeixen la nova sagnia del PSC els que exerceixen de companys de viatge del PP en la crisi de les minories nacionals que viu Espanya. Maten tres pardals d’un tret. S’afebleix la posició del PSOE com a alternativa a la dreta. Es minimitza el paper del partit que des del 1977 actuava com a principal eix de l’esquerra a Catalunya. I es consolida la posició àmpliament majoritària de la fracció espanyolista a l’interior del nou PSC, cada cop més petit. Tothom coneix la teoria: val més pocs però ben avinguts. Un dels exdirigents socialistes que han desistit del PSC, Ernest Maragall, ho deia després d’abandonar-lo: No volien a Catalunya un partit socialista com el basc? Doncs ja el tenen.